Pessarrodona, modèstia i orgull

4.06.2019

Marta Pessarrodona va rebre ahir al vespre el 51è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural. El lliurament del guardó va tenir lloc durant un acte solemne al Palau de la Música Catalana. Van comparèixer totes les cares de l’escriptora total que és la poeta –també contista, assagista, biògrafa, traductora, editora, comissària…– i van invocar-se una grandíssima part dels planetes de la seva òrbita. Woolf, Ferrater o Paulina Pi de la Serra.

Marta Pessarrodona rep el 51è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música. | Foto: ACN

L’acte va començar amb l’actriu Montse Guallar recitant Bella dama coneguda, un poema a la memòria d’Amàlia Soler, mare de Gabriel Ferrater. Les lectures de Guallar i els punts d’IT Dansa van marcar les transicions entre les parts temàtiques: les ciutats, la conversa, les poetes, les persones i la donassa. Aquest poema d’arrencada ja servia un primer tret distintiu de Pessarrodona: la devoció per la memòria. La seva és una poesia de poetes i records. De versos i invocació. Poesia en constant diàleg amb el passat, que en el seu cas són les persones viscudes i la tradició literària.

En un vídeo introductori, Pessarrodona i Lluís Llongueras xerren. Ella recorda el poema El dia que ja no vaig voler ser Françoise Sagan i el perquè d’aquest desig juvenil: “Sabia que s’havia comprat un château i que tenia un cotxe esportiu”. El que desconeixia la poeta és que no voldria ser novel·lista. Un dia, doncs, va deixar de voler ser l’autora de Bon dia, tristesa. Aquell dia –gosem dir– començava a despuntar la Pessarrodona poeta. Tretze anys més tard arribaria Setembre 30, el primer poemari, prologat per Ferrater.

Discurs –ara– de Jordi Cuixart. La seva veu és una carta des de Soto del Real. Les paraules remouen l’estómac. “No hi ha res al món que tingui més poder que la paraula”. “No visc la meva situació com una derrota sinó tot el contrari”. “‘La lliberta és una cosa que encara no tenim guanyada’, ens alertava Neus Català”. “No saben que el seu únic enemic és la por: la por d’escoltar”. El públic –dret– crida “llibertat”. Més estona ahir –recordo– que durant el lliurament del premi l’any passat. S’amunteguen els mesos d’injustícia. També el discurs de Cuixart és més greu: “Volen que em podreixi a la presó”.

El jurat que ha concedit el premi a Pessarrodona va reunir-se el 26 de gener passat. També un 26 de gener –el de 1939– van entrar les tropes franquistes a Barcelona. Mentre la ciutat era doblegada, a Menton (França) moria Yeats. Pessarodona és la poeta capaç d’unir fets sense –aparentment – cap mena de connexió. Una connexió que només distingeix ella i sap filar-la amb la llengua.

Nascuda el 1941 a Terrassa, Pessarrodona revisa part de la seva infantesa. Demanava la cuineta i la cuineta –o qualsevol altra joguina– venia acompanyada d’una novel·la de Folch i Torres. Baixava a escola a Barcelona, al Maragall. Des de petita es va acostumar a voltar sola. Naturalment, es va acabar relacionant amb Londres i Berlín, que són ànimes de la seva vida i obra. Són innumerables les referències berlineses als seus poemes. De fet, abans hem dit que som davant d’una poesia de poetes i records; també cal parlar d’una lírica profundament geogràfica: el Guinardó, Montjuïc, la riba del Tàmesi, Irlanda, Jerusalem, Manhattan, les Rondes, la Mediterrània, Alexandria, Bloomsbury o Mira-Sol Alt. Llocs plens d’amics. Pessarrodona ha sabut cultivar l’amistat i integrar-la en l’obra, carregada d’homenatges.

Àlex Susanna sosté que “els poemes de la Marta passen en un lloc concret, davant d’algú”. Susanna ho diu en un vídeo en què conversa amb altres poetes i estudiosos de l’obra de la guardonada. Lluïsa Julià destaca els “diàlegs amb altres escriptores” que són les seves composicions. Aflora un nou tret distintiu: la potent referencialitat de la seva poesia. Dominen la llista de referències les dates i les adreces. “Això identifica la seva poesia”, segons la filòloga. “És un lirisme contaminat per la història quan normalment el lirisme és més aviat autista”, continua Susanna.

Una altra característica sostinguda: la poètica de Pessarrodona és conversadora. “Amb els seus morts, sobretot”, segons Pere Ballart, que fa veure “la consciència absoluta de la tradició que té la poeta”. “La seva veu és una anella més en una cadena”. Vuit poetes apareixen a l’escenari per llegir un cant a la tradició femenina. “Buscar-vos en edicions gens assequibles i llegir-vos”, escriu Pessarrodona sobre les escriptores que l’han precedit: “Precedents de la nostra mala vida”.

Pessarrodona –dèiem– és una escriptora total. Va marcar-se ben aviat una missió transmissora. “És un pont entre la cultura anglesa i la catalana. Són molts els escriptors que ha fet conèixer al nostre país”, sosté Àngels Gregori. I fina boutade de Julià: “És una poeta anglesa que escriu en català”. Un pont i una finestra, és a dir, una descobridora. “Amb els seus jocs intertextuals m’ha fet créixer com a lectora”. Ens ha dut fins a Anne Sexton o Dorothy Parker. Una obra, doncs, expansiva i polifònica. “Un cor de traduccions i autors que dialoguen”, segons Andreu Gomila: “Llegint-la conec i descobreixo coses que no coneixia”. Gomila veu la biblioteca de Pessarrodona com un hipertext. Walter Benjamin, Salvador Espriu, Mercè Vilaret, Anna Akhmàtova. El desdoblament de l’obra en diversos gèneres no és sever. “Sempre hi ha vasos comunicants”, apunta Susanna. “Les narracions les trobem en un format germinal i compacte en alguns poemes. Els assajos són conseqüència d’alguns d’aquests poemes”. Reapareixen Bloomsbury, les veus que l’han precedit i l’exili dels altres. Gomila resumeix: “La seva poesia s’expressa a través d’una veu que ja trobàvem definida al seu primer llibre. Ha crescut sense grans canvis, sense transformacions brusques”.

“Si no poso títol, no tinc mai res”. Entre la modèstia i l’orgull va ser el títol del discurs d’agraïment. Agraïment a Òmnium, “que és tant com dir la societat catalana”. Als pares, “un agraïment que em durarà fins que em mori”. I a Ferrater, de qui va ser parella, “a qui encara estimo i sense qui no seria qui soc”. El poeta va ser el seu primer lector, “i el millor”. Gratitud també per les amigues. “Amb genèric intencionat”. Per Paulina Pi de la Serra, per exemple, terrassenca com ella, l’amiga que va pronosticar-li “amors ovidians”. Memòria del Pare Batllori (“el seu únic mèrit –deia– va ser viure sempre a prop de bones biblioteques”) i Frédéric Mistral, que encoratjava a l’orgull: “Il faut être fière”. Pessarrodona ho està de ser catalana, “avui més que mai”. “He tingut la sort de servir la cultura del país”. Hi ha contribuït amb la tenacitat de Rodoreda. “La millor manera que tinc de servir el meu país és intentant fer bé allò que faig”, va dir la primera Premi d’Honor. La modèstia la imposa el temps: “Els poetes d’avui no tenim cap mèrit: ens precedeix una tradició tan rica…”.

L’últim poemari de Marta Pessarrodona és Variacions profanes (Viena Edicions, 2019).