‘Perra de nadie’ és la “perra” de tots

24.11.2017

Com una gossa abandonada, desatesa i malferida que no pot evitar moure la cua quan veu algú, que no ha perdut els ulls brillants que provoca l’alegria de sentir que vius. Lili és aquesta gossa, que inevitablement desperta tendresa i commou, Lili és la Perra de nadie, Lili som tots aquells que reconeixem la nostra part més fosca i més fràgil, i tots aquells que no la reconeixen també ho són, però sense saber-ho. Es treu les tiretes que duu enganxades a la cara, els elements ortopèdics que li impedeixen el moviment, la perruca i les robes esparracades que la vesteixen: amb aquest gest despulla el públic de la mirada estigmatitzada i deixa veure la part més íntima que no respon ni a un blanc ni a un negre; en aquesta coloració es mantindrà l’obra, confosa i múltiple.

‘Perra de nadie’ es pot veure a La Seca Espai Brossa fins al 3 de desembre

Darrere d’aquesta obra, com en totes les obres de la coreògrafa, hi ha un propòsit molt clar: tocar l’espectador. La ballarina ho fa literalment, s’apropa al públic i el toca, l’acaricia, el mira als ulls, traspassa aquella barrera invisible però tan sagrada que separa el pati de butaques de l’espai de l’escenari, per posar-se al costat de l’espectador i dir-li: “no et parlo de res que no siguis tu, de res que no estigui en tu”. Provocadora, tendra i agressiva, explota totes les seves capacitats des de la honestedat i la fe amb allò que fa. “Perra de Nadie” ens brinda imatges impactants, d’una estètica impecable i sincera, que neixen d’un cos que ha madurat a través del moviment.

Una posada en escena senzilla però reveladora ha estat l’escenari que Marta Carrasco ha escollit per mostrar aquesta Perra de nadie a La Seca Espai Brossa. La mescla d’elements quotidians com una taula i una cadira amb unes figures exòtiques de caire ètnic al fons i una gran tela roja al terra conformaven l’univers ambigu en què l’espectador s’ha pogut endinsar en aquest viatge poc transparent però molt punyent que ens ha ofert la ballarina. Un viatge de múltiples tonalitats, passant per tots els matisos, desmentint el blanc i el negre. Un focus taronja que donava calidesa i un altre de fredament blau, s’alternaven i es confonien, un vestit daurat i un altre de platejat, una dona recoberta d’una gran tela roja que al·ludia els instints més purs de l’ésser humà: la vida i la mort, amb tot això ha estat capaç de fer que l’espectador mirés cara a cara i sense pudor aquelles parts seves que a vegades són més difícils de mirar directament: la bogeria, els instints més salvatges i contraris a la vida, la por, la ingenuïtat i l’alegria, en definitiva, la imperfecció expressada amb una bellesa artística desmesurada: la imperfecció que és per a Marta Carrasco una de les eines creatives més potents.

Tornant a la posada en escena, una taula, una cadira i un abeurador per a gossos: allò més humà i allò més animal entra en tensió i en una relació contradictòria. En una taula i una cadira és on l’home aprèn a ser home, a seguir unes normes de comportament i a adoptar un ordre i una disciplina, en una taula i una cadira és on l’home menja, estudia i treballa. La ballarina Marta Carrasco es carrega totes aquestes formes, el comportament humà i el comportament animal es confonen: la taula i la cadira es converteixen en un espai de punt de partida del seu moviment, però per parlar d’una altra part humana ben diferent, desfent i deformant les bones maneres.

Els plors d’una gossa apareixen com a fil conductor entremig d’un ampli repertori musical que ens transporta de la música clàssica més exquisida a la música comercial més actual, i, fins i tot, els sons populars més coneguts. En aquesta elecció musical hi ha treball de relectura i d’integració d’uns elements familiars a la nostra oïda que apareixen en un context que ens obliga a reinterpretar-los, a mirar-los des d’una altra posició. Les peces que sonen són elles mateixes generadores dels diferents estats pels quals passa la protagonista i aquell que la mira.

D’aquesta manera, la ballarina i coreògrafa s’acomiada com a solista després d’un ampli recorregut en solitari amb un espectacle que recull tota la seva força, tot el seu talent i la potència creativa que no s’acaba. El treball de Marta Carrasco és inspirador i emocionant, diu coses i en remou, tant a nivell personal com a nivell social. S’expressen d’una manera orgànica contradiccions íntimes que s’amaguen en els racons més profunds de cadascun de nosaltres i, alhora, reivindicacions que apel·len al règim sota el qual vivim, l’educació, i tantes altres qüestions que exigeixen ser pensades i revisades en la nostra societat. Després d’uns aplaudiments generosos i que seran sempre escassos, Marta Carrasco s’acomiadava amb veu sincera exigint democràcia per a les persones innocents que encara resten preses, i condemnava el règim repressiu que ens domina.