Perquè amb xafarderies no basta

El jove nordamericà Michael Damiano publica la biografia més completa i reveladora sobre el pintor Miquel Barceló

El pintor Miquel Barceló

Tots tenim una tendència innata a les xafarderies. A tots ens agrada conèixer els draps bruts de les persones que ens envolten, i més encara si són gent famosa o cèlebre, siguin actors, toreros o estrelles de l’art contemporani. Tothom té una part de tieta xafardera a dins, fins i tot aquells que reneguen dels realities televisius i prefereixen passar els vespres asseguts en butaques orelleres llegint les memòries del Churchill de torn. Aquesta tendència innata a gaudir de les misèries alienes –els alemanys en diuen Schadenfreude, del riure reflex davant d’algú que s’espinya, i tot periodista que vulgui anar de pseudointel·lectual ha de posar aquesta paraula almenys en un article–, aquestes ànsies de safareig són precisament les que duen els mitòmans a llegir biografies, a voler saber més i més coses sobre els artistes que adoren. És per això que a la indústria del llibre va boja rere testimonis d’aquesta mena, sobretot si l’artista és viu i amb ganes d’encendre el ventilador. Un exemple: l’any 2003 Woody Allen va sacsejar la Fira del llibre de Frankfurt subhastant unes memòries carregades de morbositat a aquella editorial que li posés sobre la taula els milions de dòlars que necessitava per retirar-se un any per escriure-les. Diuen que van arribar a oferir-li fins a cinc milions de dòlars, però Allen no en va tenir prou, les memòries no s’han escrit i ens hem quedat sense conèixer una pila de draps bruts.

A tots ens agraden les xafarderies de les nostres celebritats, i és per això que quan vam assabentar-nos que un desconegut Michael Damiano publicaria la primera gran biografia sobre Miquel Barceló les expectatives es van disparar. Miquel Barceló, l’artista català viu més cotitzat, l’últim català universal ara que Tàpies ens ha deixat, accedia a que un nano nordamericà de 22 anys visqués amb ell i documentés la seva vida. Tot i els seus 50 anys, fins ara no s’havia escrit cap temptativa de biografia de Miquel Barceló, només textos per catàlegs, les entrevistes o llibres eminentment vinculats a la història de l’art, com els de Dore Ashton o Enrique Juncosa. Després d’anys de seguir-li la pista, el material més profitós per conèixer Barceló que he identificat són els seus indispensables Quaderns d’Àfrica, amb els apunts dels seus viatges a Gao, Gogolí o Bamako, el llibre de ficció L’home del barret vermell, del seu amic Hervé Guibert, i la biografia visual que s’intueix rere els reculls d’imatges del seu fotògraf oficial, Jean Marie del Moral. Però això era fins ara, fins que va arribar Damiano.

De fet sembla que la cosa entre Damiano i Barceló va anar així [moment xafarderia]: Michael Damiano descobreix els quadres de Barceló al Reina Sofia (Big spanish dinner, etcètera) durant una estada d’un any a Salamanca per estudiar espanyol. Un cop retornat a la universitat de Georgetown, Damiano decideix estudiar el pintor mallorquí, i gràcies a una beca aconsegueix viatjar a Europa per treballar-lo més de prop, ja que aquí el de Felanitx és un supervendes, però mai ha aconseguit un gran ressò als Estats Units. Llavors Mariscal, un dels seus entrevistats, li diu “ah, però encara no coneixes en Miquel en persona?” i va i li presenta. I Barceló, veien que el nano l’ha estudiat a fons, el convida a viure durant un any al seu mític estudi a Rue Vielle du Temple perquè pugui entrevistar-lo, llegir els seus quaderns i conèixer a fons la seva obra i el seu entorn.

El resultat d’aquest any d’immersió a l’univers miquelbarcelonista és Perquè la vida no basta, el llibre que aquests dies ha arribat a les llibreries catalanes. Durant 350 pàgines, Damiano ens explicarà la història de Barceló, la història oficial que podíem haver intuït amb els textos anteriors, però farcida amb els detalls que aporta el propi Barceló i les més de 100 persones del seu entorn que Damiano ha entrevistat. En aquest sentit, el llibre il·lumina molts segments de la biografia que eren poc clars, com la baralla de Barceló amb el seu pare, un advocat que no entén la vocació artística del seu fill i menys que per sobreviure s’hagi de dedicar a vendre drogues. Tampoc l’entendrà a mitjans vuitanta, quan catapultat per la Documenta de Kassel Miquel Barceló ja és una superestrella mundial i es comporta com a tal. Però el capítol paternofilial té un final feliç: amb els anys, el pare acabarà acceptant la vocació del fill i n’esdevindrà, com passa sempre, el seu admirador més fidel. Al final el llegat d’articles, entrevistes i documentació sobre el pintor recollits durant dècades pel seu pare van originar l’imprescindible ‘Fons documental Miquel Barceló’, que ara gestiona la Universitat de les Illes Balears. També són de gran valor les inèdites entrevistes de Damiano a la mare de Barceló, Francisca Artigues, i a la dona de l’artista, Cécile Franken, que ens descobreixen la personalitat íntima de Barceló i la voracitat d’aquest ogre, d’aquest vampir “voraç de vida” que s’amaga rere el gran renovador de la pintura figurativa.

“M’agrada Barceló perquè aplega el millor dels pintors barrocs espanyols i dels expressionistes abstractes nordamericans”, explicava Damiano dilluns passat a l’Espai Mallorca. Aquesta mena d’opinions directes i franques són el que s’ha trobat a faltar més al llibre, que massa sovint cau en l’enumeració enciclopèdica de dades vitals sobre el pintor, “l’octubre d’aquell any va viatjar a l’Àfrica, hi va estar dues setmanes, llavors va tornar a París, llavors va viatjar a Nova York, etcètera” i deixa en segon lloc l’aproximació interpretativa cap al pintor. Coneixem molts detalls de Barceló, dels seus hàbits i les seves anades i vingudes pel món, però poca cosa sobre el paper que juga a la història de l’art, el context en que cal llegir-lo i la importància que tindrà. A tots ens agraden les xafarderies, però massa sovint Damiano amaga el cap sota l’ala i evita opinar i mullar-se sobre el que ha vist o viscut, quan aquestes valoracions en primera persona són el que el lector ha vingut a buscar. El resultat és un llibre innocent i poruc, sense ànima, excessivament periodístic, més proper a les columnes de gossip o a una narrativització del catàleg raonat de l’artista que al “periodisme del New Yorker” que se’ns ven a la contraportada. Part d’aquesta insipidesa la té la decisió d’escriure el llibre directament a l’espanyol, una llengua amb que Damiano pot comunicar-se però no domina prou per donar vida al text. I amb la idea d’estalviar-nos el traductor, hi hem perdut la literatura pel camí.

Comentant-ho amb companys, la pregunta del milió és perquè Barceló ha triat el jove Damiano com a biògraf enlloc de demanar-ho a escriptors més grans i experimentats, amics com Mesquida o Andreu Manresa, capaços de posar en context i en qüestió la decisions de l’artista. A primera vista pot semblar que decantar-se per un noi de 22 anys és garantir-se una biografia blanca i acrítica, sense entrebancs, construïda damunt la gratitud i l’admiració, però de bon principi Barceló força Damiano a parlar també amb els seus enemics, i li facilita els contactes de tots aquells que ha ferit o abandonat perquè també expliquin què pensen de l’artista. D’aquests molts han defugit parlar amb Damiano, però d’altres si que s’hi han prestat i d’aquí traiem l’altre focus d’interès del llibre.

“Hi ha com un subtext al meu llibre que és la relació de Barceló amb Picasso”, acceptava Damiano. La relació és constant i aflueix a cada capítol, però Damiano s’entesta una vegada i una altra a no tractar-la. La voracitat de Barceló i la voracitat de Picasso. La mateixa gana de pintura, la mateixa energia creativa, la mateixa vampirització dels que tenen a prop. Interessos comuns, el mateix barri i la veritable revelació del llibre, la que farà córrer rierades de tinta: una enumeració exhaustiva d’una corrua inacabable d’amants. Perquè la vida no basta explica, amb l’autorització de l’artista, una veritat que tothom sabia però que faltava llegir per escrit, la voracitat sexual de Miquel Barceló. Pel relat hi desfilen desenes d’amants, algunes conegudes, d’altres desconegudes, totes elles tolerades més o menys per la mare dels seus fills. Amants a la picassiana, que provoquen veritables revolucions creatives, i amants que li han provocat diversos maldecaps, com l’affaire amb la parella de Mariscal que li costaria l’amistat del seu gran confessor i mecenes de joventut durant tants anys.

Sigui com sigui, i flaqueses del text a banda, Perquè la vida no basta és un llibre imprescindible per entendre la vida i l’obra de Miquel Barceló, per intentar copsar el tauró que s’amaga rere aquest retratista de pops, raps i gambes, el carnívor que dissimula la seva bestialitat retratant papaies i tomàtigues. A més cal tenir en compte que el text d’ara només és l’iceberg, un tràiler del que vindrà quan, d’aquí uns anys, Damiano desenterri els centenars d’hores d’entrevistes que té i es dediqui a escriure el llibre definitiu sobre la maduresa de l’artista. Esperem que llavors sí, la literatura ens acompanyi.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació