Pere Ventura. L’actor tranquil

6.04.2014

La professió s’ha mostrat consternada amb la mort de l’actor Pere Ventura, que dijous va patir una aturada càrdio-respiratòria mentre treballava a Madrid. Tenia 54 anys. Arrelat al Cercle Catòlic de Gràcia, Pere Ventura era un actor de llarga trajectòria, però molts de nosaltres no el vam conèixer fins a Porca Misèria, la millor sèrie que s’ha fet a TV3, on encarnava el personatge del Salva. Després el vam retrobar a Infidels i a La Riera, i també al teatre i al cinema.

Pere Ventura | © La Fotogràfica

“La humanitat d’en Pere es reflectia amb naturalitat i amb senzillesa en tots els personatges que interpretava, era una de les seves grans virtuts”, escrivia dijous Toni Casares en un obituari d’urgència, en què consignava les produccions de la Sala Beckett en què Ventura havia participat. “En Pere va ser aquell detectiu de pel·lícula, tímid i trasbalsat, que vivia entre fotografies anònimes de La dona i el detectiu, de Mercè Sarrias”, explica Casares. Sàrrias encara recorda aquella experiència. “Sempre m’ha quedat un record d’una persona amable, d’un actor que es prenia les coses amb ganes i que disfrutava la professió. Després va sortir a Porca Misèria i vam compartir un tros molt petit, per part meva, a Infidels. Sempre em va semblar una cara amiga, algú amb qui em vindria de gust anar a prendre alguna cosa, fora d’estridències, les qualitats que el van fer sortir en molts més llocs dels que sembla. Quan mires el seu currículum penses: Això també ho va fer? I sí, en va fer moltes de coses i totes bé”.

Casares també destaca “la discreció, generositat i il·lusió amb què treballava i compartia la vida. Ara encara no fa un any, va ser aquell tendre i humaníssim pare de família, superat per l’ímpetu democratitzador de la seva filla, a Consell familiar, de Cristina Clemente”.  Acostumats com estàvem de veure Pere Ventura com a actor secundari, va ser tota una sorpresa trobar-lo fent un paper principal a Consell Familiar.  “Ell va acceptar el repte”, ens explica Jordi Casanovas, que va dirigir l’obra de Clemente a la Beckett. “No era fàcil contruïr el pare de Consell Familiar. Un Ramon emmurriat i poc transigent que, a la vegada, poguéssim estimar. I ho va fer. Ens va meravellar i ens va emocionar. El va omplir d’humanitat i de tendresa. I, per descomptat, ens va fer riure durant una bona pila d’assajos. En Pere transmetia el que duia a dins. Aquesta tendresa i aquest bon cor. En ben pocs dies ens vam fer família. I plegats el recordarem rient, com quan en Pep va cridar: Roc, Roc! o quan tots ballàvem Osito Gominola. Vam ser feliços amb ell. El trobarem a faltar”.

Cristina Clemente també se sent afortunada d’haver-lo tingut en una de les seves obres. “El Sergi Belbel diu que hi ha actors que són ‘manzanillos’ i que quan els tens en una producció tot va bé perquè contagien l’ambient de positivisme, bon rotllo i tranquil.litat”, explica Clemente. “A banda del talent innegable d’en Pere, jo crec que també era un gran ‘manzanillo’. D’aquelles persones que tothom se n’enamora des del primer dia, que sempre té un somriure i un comentari agradable… En fi… Res… Vota pare, vota Pere.”

Oriol Broggi, que va treballar amb ell a Natale in Casa Cupiello de Eduardo de Filippo. “Estimava molt al Pere”, ens dius Broggi. “I que curiós que aquell pessimisme constant seu fos tan entranyable i vital alhora. Encara no entenc la barreja de coses que et feia estar alegre al seu costat. Potser perquè el Pere sempre havia desprès carinyo. Era quejica, si perepunyetes com deia ell, però terriblement amable i carinyós. Potser per això, ser pessimista, en un ofici pessimista, amb la seva bondat ja des de la mateixa cara, -les mateixes bosses dels ulls i el somriure permanent- era la millor manera de ser valent i sincer amb la seva vida. Va ser el primer actor que em va donar la mà, amb somriure i curiositat. Jo et dec molt Pere, La Perla et deu molt, i sempre et recordarem”.

Al cinema Pere Ventura havia aparegut a Los últimos días, la darrera pel·lícula dels germans Pastor. Àlex Pastor ja el va tenir en el seu primer curtmetratge, La ruta natural: “El Pere va ser el primer actor, no amic o company de classe obligat a posar-se davant de la camera, sinó el primer actor profesional amb el que vaig treballar” explica Pastor. “I la veritat es que no vaig poder tenir millor sort que trobar-lo i estrenar-me amb ell. Actor generós, entregat i metòdic, va tenir la valentia de posar-se en les mans d’un director totalment inexpert, aguantar les hores interminables d’un rodatge de curtmetratge i donar sempre el millor de si mateix. Sempre li estaré agraït pel vot de confiança i la seva capacitat per capturar emocions sense la necessitat de paraules. El trobarem a faltar.”

Al capdavall, després de tants papers al teatre, el cinema i la televisió, queda la persona. Joel Joan li agraïa via Twitter la seva entrega i professionalitat: “Gràcies pel teu bon rotllo”. Isona Passola li agraïa “tantes bones interpretacions i tanta honradesa”. I Josep Julien, consternat, ens deia l’altre dia: “Tan de bo pogués resar. Ara altre cop toca assumir l’absència. Una tasca cada cop més difícil, esgotadora. Del Pere a mi, segur, em quedarà el pòsit d’aquella mirada tan seva. Càlida, comprensiva i un pèl trista”. Roger Coma, company de Porca Misèria, també va dir la seva a Twitter: “Pere Ventura, quina tristesa més enorme… A recórrer l’eternitat!”

Pere Ventura també col·laborava com a tècnic de so al Cercle de Gràcia. El col·lectiu Informa’t BCN, Moviment per la Informació Ciutadana, agraeix al seu web la sol·lictud amb què els regulava el so durant les conferències que hi celebraven. Pere Ventura els va escriure un text que servirà de pròleg del llibre Y, de repente, despertamos, de futura publicació, en què l’actor parlava amb aquests termes de la noblesa: ” Vull entendre la noblesa com allò que cal per poder anar vivint sense tenir la sensació que t’estan donant pel sac dia sí, dia també. Vull entendre l’estat del benestar com aquell que és té per a poder anar vivint tractant el que t’envolta com voldries ser tractat tu mateix. Tan simple com això. I no hi ha noblesa quan col·labores amb el teu silenci que els més llestos de la classe siguin els que ens diguin on hem de posar els nostres guanys, quin benefici hem de treure del nostre esforç, com l’hem de gastar, com ens hem de vestir i què hem de menjar i pensar per ser tan llestos i guanyadors com ells”.

Pere Ventura no era un actor còmic. Tot i haver actuat en produccions com Natale in Casa Cupiello, no el vam veure mai jugant la carta de l’histrionisme. Més aviat tenia el do de la naturalitat i no li recordem interpretacions estrafetes. Recuperem un fragment d’un capítol de la sèrie ‘Adéu Popescu, adéu’. Una escena feta amb molta gràcia.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Davant de la mort i més encara davant d’una mort sobtada, no sé mai què dir. Ho sent. Només una petita cita de les Cançons de la Roda del temps (II), d’Espriu, que m’ha vingut als llavis:
    “Record de sàndal,
    tan vellutat.
    Oh, l’allunyada
    neu d’unes mans!”

    Potser ara i ací en lloc de la neu d’unes mans, podríem dir la calidesa d’una veu i unes mans.

  2. D’acord amb el comentari de que era un actor molt “natural”. Es mostrava com algú conegut: Un familiar, amic o veí. Llàstima, una pèrdua tan prompte i sobtada!
    M’ha fet recordar el meu pare, l’actor Josep Sospedra Bros, mort l’any 1971, amb només 52 anys. Quan Mario Cabré feia “Terra Baixa” sempre el requeria per fer el personatge de “Sebastià”. També formava part del quadre escènic de Ràdio Teatre de Ràdio Barcelona. Potser els dos actors, la “feran petar” en una altra galàxia; encara formaran companyia! I fins i tot potser aconseguiran subvencions!