“El retorn de Tarradellas va ser l’únic acte de ruptura de la transició”

La Fundació Vila Casas exposa fins el 23 de juny una mostra sobre el cineasta

Clàudia Rius i Llorens

Clàudia Rius i Llorens

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol (2017 - 2021). Actual cap de comunicació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

El Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas exposa fins el 23 de juny una mostra sobre el cineasta Pere Portabella. L’exposició fa palès un fet que l’artista s’entesta en remarcar: la seva tasca és alhora artística i política, i una part no s’entén sense l’altra. El primer espai de l’exposició tracta la rebuda de Tarradellas a Catalunya després de l’exili, la qual va ser organitzada per Portabella. Era el 23 d’octubre de 1977: el polític sortia de l’avió i feia un recorregut fins el balcó de la Plaça Sant Jaume, on pronunciava l’històric “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!”. Entrevistem el destacat artista català, de vuitanta-nou anys, perquè ens expliqui com va dur a terme aquell projecte.

Vostè va preparar l’arribada de Tarradellas a Catalunya. El senyor Vila Casas va dir en roda de premsa que havia muntat “un bon cristo”.
Jo era senador, aleshores. Hi havia tensió entre els partits i van decidir que ho fes jo, perquè estava connectat: havia estat president d’assemblees per tot arreu i sóc cineasta. Era un moment de ruptura que va acabar sent un moment de transició. I Tarradellas era un president que era com un actor: era creïble. Muntar la seva entrada a Catalunya requeria fer-ho d’una manera diferent: res de cotxes negres, tancats, que van corrents, com passava durant la dictadura. Jo volia un descapotable. El Tarradellas era una persona que entrava al país només amb el títol d’Honorable President de la Generalitat. No tenia ni domicili, va dormir a la Diputació. L’entrada de Tarradellas a Catalunya va ser l’únic acte de ruptura que es va fer durant la transició. Va ser un esdeveniment molt important. I es va aconseguir per l’acord de tres persones: el president Adolfo Suárez, el comunista Santiago Carrillo i el cap de les Forces Armades d’aquell moment, Gutiérrez Mellado, una persona encantadora.

Expliqui’m una mica com va ser el recorregut.
Tarradellas havia d’anar de l’aeroport a la casa dels Canonges, passant pel balcó de la Generalitat. Jo portava un actor –Tarradellas- que no era altra cosa que el títol, però que tenia una presència creïble perquè ell havia interioritzat molt que era president. Ell ho va somiar durant 40 anys. Quan vaig ser conscient d’això, vaig adonar-me que havia de fer una representació. Vaig il·luminar la plaça Sant Jaume com si fos un decorat de cartró pedra, com el Canaletto, que és un pintor famós per les pintures que va fer de la Venècia del segle XVIII. Tot havia de ser blanc, sense ombres, de manera que podies veure les cares igual des de totes les perspectives. I era ficció. I aleshores, com si fos una representació, encaixava molt bé l’arribada.

No va tenir cap problema?
I tant. El fet d’anar en un descapotable, per exemple, em va crear problemes amb les forces de seguretat, que em van cridar dient que allò era impossible, que podia haver-hi un atemptat. Jo els vaig dir que creia que el millor servei de seguretat eren les persones que hi havia al carrer. Ells em van dir que això de cap manera, fins que el màxim cap de la Guardia Civil em va preguntar: “¿Usted asume toda la responsabilidad?”. Jo li vaig dir que sí, i vaig pensar “com ens fotin una bomba, sóc jo qui la palma”.

I Tarradellas en tot moment va estar-hi d’acord?
Ell va estar encantat. Vaig haver d’anar a París a veure’l. Era una persona molt aguda, molt llesta. Se’m va acostar, em va agafar la corbata i em va dir: “Molt maca, la corbata”. Un somriure. Allà vaig saber que aniríem bé. Ell sabia que la millor persona que podia fer-lo entrar era un personatge popular i que no era d’un partit. És a dir, jo. A més, jo tenia tots els contactes clandestins de tot el territori perquè havia estat a l’Assemblea. I ell va estar encantat. Li vaig explicar tot el trajecte. Quan vaig parlar-li del descapotat, va respondre “fantàstic”, emocionat.

Quines altres anècdotes té?
El vaig advertir: miri, hi ha el perill que al cotxe dins del qual farà el recorregut, vingui un vicepresident del Govern Espanyol. En Suàrez tenia aquesta idea. Vaig aconsellar al Tarradellas: “Això és humiliant, això s’ha de parar perquè és un desastre”. Em va dir que m’esperés un moment. Es va aixecar, va tornar i va dir: “Ja he trucat per telèfon, i els he dit que sí és així, no torno”.

Devien anar ben vigilats.
Jo tenia previst anar amb el cotxe descapotable i que a darrere vinguessin els cotxes k, que eren els camuflats de la policia i que a mi m’havien perseguit molt. Jo aniria dins d’un d’aquests cotxes. Des d’allà, amb un walkie talkie que era com un armari, estaria connectat amb tota la policia per si passava algun incident, i sempre enganxat a davant hi duria el descapotable amb el Tarradellas. Però el president em va mirar i em va dir: “Vós, amb mi dins del cotxe”. No vaig dubtar gens, però vaig pensar que em quedaria desconnectat. Aleshores a un dels mossos que passava li vaig dir: “Yo voy con el presidente, cualquier cosa llamen al mosso que viene dentro de nuestro coche”. I així vaig pujar al descapotable, primer tapat fins a Maria Cristina i després ja destapat durant tota la Gran Via i en endavant.

Com va ser el recorregut?
Baixant per la Via Laietana tota la gent estava bolcada, cridaven Pere! No sé què!. L’Antonieta, l’esposa del Tarradellas, no va parar de plorar d’emoció fins al final. El mosso que portàvem, que surt fotografiat amb nosaltres, em va dir: “Estem rebent moltes flors. Li adverteixo que si noto algun tacte d’algun cos explosiu, tinc l’obligació de dir-li”. Això a mi em va crear un problema molt fort, perquè què fas? Tires l’explosiu fora del cotxe i moren set persones? Vaig passar una angoixa! Li vaig dir: “Usted cumpla con su deber y yo decidiré lo que hago”. Com vaig respirar, quan vam arribar a la Plaça Sant Jaume! Allà, el Tarradellas va sortir al balcó. Va haver-hi un moment en què el president em va dir: “I ara haig de dir Visca Espanya?” I li vaig dir: “No, utilitzi el que feia l’Assemblea de Catalunya: Visca els pobles d’Espanya”. Amb aquests detalls, la gent entén millor què passava allà. Si arriba a dir Visca Espanya!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació