Pere Portabella: “L’artista és un paleta, no un nen especial”

9.04.2018

El Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas exposa fins al 23 de juny una mostra sobre el cineasta Pere Portabella. L’exposició fa palès que la seva tasca és alhora artística i política, i una part no s’entén sense l’altra. Les primeres sales tracten la rebuda de Tarradellas a Catalunya després de l’exili, una cerimònia que va organitzar Portabella i que ell mateix explica en aquesta primera part de l’entrevista. Les altres sales ressegueixen la seva tasca artística, sobre la qual ara parlem en aquesta segona entrega. Preparin-se.

Pere Portabella al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas | Foto: Ester Roig

Pere Portabella al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas | Foto: Ester Roig

Vostè trenca amb la manera clàssica de concebre el cinema. Com entén aquest art?
Jo plantejo un canvi de codis. Impugno el primer gran èxit que va tenir el cinema com a espectacle de masses: el de guiar-se per un plantejament, desenvolupament i final. Això té èxit, garanteix un retorn del capital que s’inverteix i també garanteix subvencions. Però jo, com a productor, vaig començar i m’ho vaig carregar tot. Vaig destapar tots els cànons, també els de la censura. El cinema té tanta força i possibilitats com qualsevol altre art, però limitades pels interessos econòmics. És molt reiteratiu i ha quedat estancat. A la perifèria, el que jo vull es pot fer fantàsticament. Quan començo a dirigir, plantejo i busco un llenguatge.

Quines influències va rebre el temps que va estar a Madrid?
Quan vaig arribar a Madrid jo era ja un activista, perquè no he separat mai això de l’art, però en aquell moment no m’havia mogut de Barcelona. És a Madrid on connecto amb la classe política, és a dir, amb gent activista però militant dels partits institucionals en la clandestinitat: el Pradera, el Semprún, tots aquests. Allà entro en una relació més concreta amb els moviments clandestins.

Ja sabia de quina manera volia fer cinema, quan va arribar a Madrid?
Sí, la idea ja la tenia d’aquí. Vaig fer una rebentada general, em vaig saltar totes les normes i vaig fer un escàndol fantàstic. Per exemple, jo mai he utilitzat un guionista, perquè em fan fer el que ensenyen a les escoles. Jo treballo amb poetes o músics, arquitectes, assagistes, filòsofs, perquè es mouen en el territori de les idees. Quan vaig començar a fer cine, vaig cridar un poeta: el Brossa, de Dau al Set. Haig de comptar amb persones que pensen com jo, amb la idea que treballen sobre l’emancipació de codis atrapats pel mercat i que busquen dins la seva especialitat una obertura perquè el resultat faci créixer als individus. L’art i el pensament donen una força expansiva fantàstica. De la colla, l’únic que feia cine era jo. Mai he negociat amb cineastes, i això enriqueix molt.

Què li aportava, en concret, un poeta?
A un poeta no li pots plantejar fer una història de dues persones que no s’estimen i ja està. Sap que cal posar sempre l’espectador i el lector fora d’això, per molt que ens pugui emocionar i fer riure. Un poeta viu de metàfores, de contradiccions, d’imatges, de pulsions poètiques, de la percepció. I construeix. És un món que va molt més enllà de la descripció, de si tu estimes o no la teva parella, de si hi ha intriga, de si la mataràs o no la mataràs.

Quins referents tenia abans de començar a solidificar les seves teories?
Jo no he anat mai a una escola, és absurd. Un escriptor no ha d’anar a una acadèmia, t’ensenyen l’ortodòxia, la correcció. L’art necessita trepitjar territoris que són incorrectes, perquè si no queda estancat. Els de Dau al Set, tots van trencar radicalment amb la pintura, amb la literatura, amb l’art del segle XIX. Els meus amics són aquests. És el mateix plantejament seriós que van fer totes les avantguardes durant les dues guerres mundials.

Des d’aquest punt de vista avantguardista, com veu el cinema d’avui en dia?
El cinema està liquidat. S’estan tancant les sales. En canvi a la perifèria, el cinema que faig jo cada vegada té més projeccions. Ara, a Manhattan passen una pel·lícula meva i a Toulouse també. En canvi, les altres produccions es van acabant. També perquè les sèries de televisió han recuperat el cinema primari: pla contra pla, mirades i tal i qual, i la gent s’entreté molt més així. Hi ha molts més usuaris que espectadors. Per tant, el cine està de baixa.

Si cada cop hi ha més espais per veure el seu tipus cinema, pot ser que el que vostè produeixi ja no formi part de la perifèria absoluta?
No sé què vols dir. Si tu segueixes acceptant que t’acomodes a les formes clàssiques i inamovibles del sistema, trobaràs que el cinema, vist així, cada vegada té menys espais i en canvi jo tinc més espais. Aleshores depèn de tu. Tu estàs estancada en un sistema clàssic que et tranquil·litza, que entens. Doncs això ho pots veure a través de la televisió. Però en el moment actual, la comunicació entre les persones ha canviat radicalment. Ja no s’envien cartes; s’envien whatsapps, gestos. La teva generació és això. I les meves pel·lícules també. Per què té actualitat el que jo faig? Perquè expressa molt però no explica res. Ho faig perquè la gent entri, faci el seu recorregut i surti, a partir de la seva experiència personal, de la seva personalitat, de les seves exigències. Les meves pel·lícules estan totes obertes, no tenen final, i per això tenen actualitat des de fa molta anys. És que pots fer pel·lícules interessants sense sortir de casa.

Pot ser que a partir d’aquesta exposició entenguem l’entrada de Tarradellas no només pel seu pes polític, sinó també pel seu pes artístic?
Jo no he separat mai l’art i la política. El poder vol que tu et centris només en el teu tema i que la política la facin els polítics. Doncs has perdut. Faran el que vulguin amb tu. La construcció social d’un món en què tu vols viure bé, la fa la gent i la fan els polítics. De manera que t’has d’implicar. No n’hi ha prou de firmar un paper, ara que estem en tots en aquesta esbroncada monumental justa que s’ha de fer sobre les dones. Tu pots firmar un paper o pots anar a una manifestació, però no n’hi ha prou. Facis el que facis, t’has de ficar a la moguda, a la pomada. Si et quedes a fora, tancadeta, el melic, sempre quedaràs desenganxada, t’has d’implicar.

Els artistes…
Són ciutadans, com un paleta. Jo sóc com un paleta. Tots. L’artista no és un nen especial que neix dotat, com una cosa quasi religiosa… Ho deia Miró també: jo actuo com un paleta, m’implico o no m’implico. Ets un ciutadà, punt, s’ha acabat. Jo per exemple, en comptes de dedicar-me a fer cine, que tinc manetes per fer-ho i per guanyar diners, i que em donin premis i un Oscar i tot això, treballo des d’un punt de vista ètic personal. Per això he fet un tipus de cine que està ficat a la pomada. I sense militar en cap partit. En canvi, tothom sap on sóc: a l’àrea de progrés, a l’esquerra, punt. Artista i activista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Aprecio el Portabella des de fa anys; és cert, fou trencador i iconoclasta. I, per sobre de tot, sempre ha mantingut (perquè ha pogut?) una clara posició de, diguem-ne, progrés, si més no, des del punt de vista polític.
    Ara, no hauria de qualificar-se a ell mateix de ‘paleta’; paleta ho era, potser, un Celaya o alguns dels setze jutges. Paleta és qui parla, amb el que fa, de tu a tu amb els altres vianants de la història. I, com molt bé diu ell mateix, ell trenca amb els codis, que són justament els que serveixen per a tothom, i n’instaura de nous, perfectament accessibles, això sí, si un s’endinsa en aquest camp. O no.
    I em sembla perfecte que ho faci, així obre l’art (les obre o les posa en pràctica) noves possibilitats, alternatives, demostra que un altre “món”, una altra “realitat” és possible, o ens fa evident allò ocult en la nostra.
    I, home, que el que ha fet tingui cada vegada més espai (com diu, pel fet que una institució americana el recuperi, aprofiti o el que sigui) en un univers que cada cop més unidimensionalitzat…, doncs, ja és egotisme.
    Una oportuna entrevista.