Pere Portabella: “El que ens fa persones és la cultura”

29.04.2016

Fa dos mesos vam assistir a la inauguració de la mostra “Gestos iconoclastes, imatges heterodoxes”, una exposició dirigida per Carlos Martín en el marc del Comisart centrada en l’alteració i la profanació d’imatges i la relació suscitada al voltant del conflicte estètic i la paradoxa icònica de l’absència. D’això mateix, de l’absència, tracten els curtmetratges Premios Nacionales (1969) i Mudanza (2008), de Pere Portabella, que es van projectar ahir a l’Auditori del CaixaForum amb la presència del cineasta.

Pere Portabella, director de cine ©CONSUELO BAUTISTA

Pere Portabella, director de cine ©CONSUELO BAUTISTA

Portabella és un símbol vivent de la producció cinematogràfica de casa nostra, amb més de 30 obres entre llargmetratges i curtmetratges dirigides des de la “desmaterialització de l’obra d’art i del propi argument”, en paraules de Martín, que va elogiar la singularitat de la narrativa audiovisual de Portabella i la seva òptica de la mirada, la tècnica i la il·luminació; manifestacions evidents de l’experimentació sobre el llenguatge cinematogràfic i la manera (poètica, artística, divergent) de filmar, sovint sostinguda per una crítica sociopolítica que va començar a configurar-se en ple franquisme.

Premios Nacionales és un curtmetratge fugaç, cinc minuts omplerts amb l’observació aparentment objectiva de la feina d’un parell de bidells que traslladen algunes de les teles premiades amb el Premio Nacional de Pintura entre 1941 i 1969. Però el tema del curt és menys perceptible, perquè és justament l’absència, en aquest cas la del personatge homenatjat: Joan Miró (a propòsit de l’exposició “Miró, l’altre”), amb qui Portabella rodà altres pel·lícules de significativa irreverència durant el mandat del Caudillo. La figura, l’emblema de l’artista, però, justament es fa present en la seva absència, com si això respongués a la teoria del lingüista George Lakoff sobre els marcs cognitius: si et diuen que no pensis en un elefant, pensaràs en un elefant. Per això Miró s’eleva amb tot el seu simbolisme des del somort no-ser que suggereix Portabella.

Una cosa semblant passa amb Mudanza, vint minuts en què les textures, la llum i els moviments de la càmera transformen el joc de mirades entre el film i l’espectador, de tal manera que l’interior, l’espai, acaba mirant aquell que l’observa invertint la seva relació teòrica (i podem recuperar la paradoxa). A Mudanza, l’absent és Federico García Lorca, la presència del qual s’evoca a través del buidatge de mobles, estris i quadres de la seva casa (també museu). Portabella fa un seguiment d’una empresa de mudances, que embolcalla i transporta els objectes amb la maquinalitat pròpia dels treballadors que fan la seva feina. Aleshores, el subjecte queda retratat: primer, l’espectador, i encabat el poeta. En aquest cas, la significació és més estentòria, ja que hom associa la mudança, l’absència, amb la Guerra civil i la mort de Lorca; una absència sublimada poèticament en aquest curt (confessió de Portabella) “rodat com una ficció”.

Una imatge de 'Mudanza' (2008)  |  CaixaForum

Una imatge de ‘Mudanza’ (2008) | CaixaForum

Després de les dues projeccions, Portabella i Martín van dialogar sobre la voluntat artística de les seves obres amb la participació del públic. El director i productor figuerenc va explicar anècdotes sobre les seves primeres pel·lícules, l’amistat i col·laboració amb Buñuel, Picasso i Miró, les peripècies i els èxits del contraban durant la dictadura, amb l’ajuda d’un famós torero, per presentar Meridiana (a França)… Finalment, va valorar la feina artística, incidint en la importància d’implicar-se en allò que es fa en un món on “l’art i el mitjans de comunicació estan segrestats pels poders financers”, un món on “el que ens fa persones és la cultura”.