Pere Arquillué és Cyrano de Bergerac

Oriol Broggi és un director desacomplexat. Després de l’èxit d’Incendis, ara torna a abordar un clàssic que és, de fet, un clàssic per partida doble. Primer perquè és un text francès escrit per Edmond Rostand al segle XIX. Segon, perquè és l’obra amb què Josep M. Flotats va triomfar al Poliorama als anys vuitanta en tornar de París i va deixar un plec a la memòria de molts espectadors.

Amb el mateix atreviment amb què s’encara a aquest doble clàssic, Broggi ha conduït un assaig obert al públic a la Biblioteca de Catalunya, al mateix escenari on d’aquí a uns dies estrena una producció que molts no podran evitar de comparar amb la de Flotats. Hi havia cua per entrar, la sala de seguida es va omplir de fans de La Perla. Veient la resposta de la concurrència, intrigada i entregada a l’assaig de Broggi, es detecta que hi ha ganes de fer una revisió d’aquest clàssic.

Aquesta vegada el director de la Perla 29 no ha disposat les grades a la italiana sinó que les ha arraconat formant una diagonal, en un corner de la sala. Broggi tenia especial interès en comprovar si públic i actors se sentien còmodes amb aquest plantejament, que afecta sensiblement els moviments, les entrades i sortides dels actors, etc. La companyia no va oferir un passi sencer, sinó escenes aïllades dels actes finals de Cyrano de Bergerac. Tota l’acció que vam poder veure tenia lloc en aquest corner, i no vam entendre fins al final per què Broggi prescindeix de la resta de la sala.

Bernat Quintana és un Cristià molt menys angelical que el de Flotats. Marta Betriu encarna una Rosaura molt terrenal, d’una sensualitat esplèndida. Aquesta actriu ser’a un descobriment per a molts espectadors. I, finalment, Pere Arquillué, que fa de Cyrano, té aquí el repte de fer-nos oblidar Flotats, que no és poca cosa. El vam poder veure en escenes esparses, en intervencions poc grandiloqüents, però ja s’intueix per on va la cosa. Arquillué ha trobat un truc molt senzill que li serveix per desmarcar-se de Flotats: es passeja amunt i avall fumant una pipa. La parsimònia escèptica del fumador de pipa l’allunya de la vehemència i del paroxisme de Flotats, que recitava el vers amb aquella cantarella afrancesada de l’alexandrí rimat, aquí molt més tènue. Flotats va ser sublim, suprem en el seu moment. El nas d’Arquillué és molt més natural, gairebé orgànic. Alguna agència de notícies ha fet l’acudit fàcil de publicar la prèvia d’aquesta estrena amb el titular “Arquillué es posa el nas de Cyrano de Bergerac”.  Però diria que el nas no el té gaire accentuat. Arquillué s’ha posat la pipa, i vet aquí la gràcia. Aquesta pipa no és una pipa. És un nas.

Durant l’assaig Broggi no es va estar d’interrompre aquí i allà per donar instruccions als actors. Al principi no podies resistir de veure, en les seves aparicions, un cert exhibicionisme, que convertien l’assaig en una segona funció. Però després els actors es van deixar anar i vam poder fer un bon tast de l’obra. Els fans hi trobaran tots els ingredients de La Perla. Hi ha la sorra, bons actors i les puntes d’humor marca de la casa. Tampoc no hi falta un himne gascó que els actors canten à capella sota les voltes de la Biblioteca.

En arribar a l’últim acte, quan Rosaura es tanca en un convent de clausura, Broggi fa descórrer unes cortines i l’espai escènic guanya  de sobte una gran profunditat. Sembla com si la nau de la Biblioteca de Catalunya s’obrís a la buidor immensa de la caixa de la Sala Gran del Nacional. Cyrano de Bergerac és la història d’una suplantació. Una suplantació dialèctica. Cristià suplanta Cyrano. Cyrano també suplanta Cristià quan s’excedeix en la seva correspondència amb Rosaura. I ara Broggi suplanta Flotats, el fundador del TNC. És casual, però té un punt d’exorcisme tot plegat. Deixem-ho aquí. Molta merda!