Peralada: la nit més elèctrica

8.08.2018

No va ploure, però amenaçava: el cel descarregava llamps sobre Peralada, aquest 7 d’agost, per intensificar l’espectre electromagnètic de la irrenunciable La flauta màgica de Mozart. La posada en escena austera d’Oriol Broggi va deixar el protagonisme als cantants, que van estar a l’alçada.

'La flauta màgica' de Broggi a Peralada|Foto: Toti Ferrer

‘La flauta màgica’ de Broggi a Peralada|Foto: Toti Ferrer

Totes les raons ens indiquem que hem d’adorar La flauta màgica de Mozart. Estadístiques recents apunten que fa part del Top 5 de les òperes més representades arreu del món. El de Salzburg té altres drames lírics de gran èxit escrits amb anterioritat, però cantats en italià. Això vol dir que Die Zauberflöte és la primera òpera en alemany que va aconseguir anomenada global. Malgrat que els motius més fonamentals els hem de cercar a dins de la mateixa obra, començant per la superlativa sensibilitat musical del compositor.

Seguim. L’embolic posseeix tots els condiments que composen una història entretinguda, intricada i apassionant – hi ha enamorament, aventura, conflicte, misteri, elements sobrenaturals i humor. En els personatges i l’acció trobem una àmplia galeria d’arquetips fonamentals de la cultura occidental, com és el cas evident del mite òrfic: les propietats taumatúrgiques de la música i el rescat de la persona amada (aquí, ben succeïda) dels garfis de la mort. Pels menuts és fàcil de seguir la narrativa, a l’estil d’un conte de fades, però els adults poden entreveure tota una sèrie de valors i reivindicacions polítiques modernes, que perfilen una nova era i un ‘nou home’. No oblidem que Mozart la va estrenar al 30 de setembre de 1791, tres setmanes escasses després que a París, l’Assemblea promulgués la Constitució, cop d’aixa terminal a l’Antic Règim. Per tant, res més legítim que interpretar la Reina de la Nit com prosopopeia de l’absolutisme decadent, mentre Sarastro (òbviament inspirat en Zoroastre) i el seu ordre representen els nous poders emancipadors que van prenent relleu a partir de la Il·lustració. D’acord: travessa el guió una certa misogínia, però fins i tot aquesta es resol molt hàbilment amb l’acceptació de Pamina com a ‘neòfita’ en els rituals iniciàtics (òbviament, amb fons maçònic), prenent el lloc del picardiós i mundà Papageno.

A Peralada, després de l’estrena el 6 d’agost, la segona funció va decórrer amb la meteorologia més conforme: una mena de tempesta elèctrica que anava il·luminant els cels, però sense cap gota plujosa. S’havia comentat que aquesta era la primera incursió d’Oriol Broggi en el món operístic i això es va notar: la posada en escena va resultar, en general, molt més dramatúrgica que lírica, en la forma de conceptualitzar l’espai i els moviments dels personatges. Excepte per les corals (sobretot dels sacerdots), va haver-hi poca inversió en el vestuari i el mateix pels decorats, pràcticament inexistents. En el seu lloc, Broggi va preferir usar projeccions, quelcom desiguals, i clarament abusant de rerefons classicistes i dibuixos poc evocadors. La decisió per la presència d’un narrador en català a l’escenari li va donar l’últim toc de teatralitat.

El benefici més immediat d’aquest minimalisme era exaltar el paper de la música. Amb l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu eximia sota el far temporitzador del director Josep Pons, els cantants es van exhibir preparadíssims i complidors en tots els registres. Cal destacar la Pamina d’Olga Kulchinska, jove ucraïnesa que va convèncer senzillament i sense espavents i, és clar, l’excelsa Kathryn Lewek, que amb la seva experiència en rol, va estar perfectament a l’alçada de les vertiginoses àries que pertoquen a la severa Reina de la Nit.

El Festival del Castell de Peralada continua encara amb moltes propostes fins el 17 d’agost. Les tempestes elèctriques, però, seran facultatives.