Per una metrització accentual en les traduccions de poesia

9.01.2019

És costum de traduir la poesia en base a les síl·labes totals de cada vers. És la regla que es troba als manuals. Si el traductor no fa res més que això, però, la traducció resultant és arbitrària líricament per més que el text segueixi el sentit original.

Dona llegint un llibre | Foto: Valetin Salja

Tot poema guarda sonoritats regulars, una música, que es plasma en l’arquitectura de la sintaxi. Aquesta arquitectura, molt més que les síl·labes de cada vers, conforma la “partitura” del poema, el seu interior de notes agrupades o soltes. El poeta que ha cisellat una escultura en un poema—que és tot poeta bo; del moment que el vers és forma i no quantitat—mereix ser traslladat amb conservació de la forma d’aquesta escultura. Aquesta forma no és difícil de conservar en llengües indoeuropees.

Ferrater propugnava això mateix que jo per als poemes originals en català (vegeu Ferrater (1990): “Sobre mètrica”, a Sobre el llenguatge). I expressava l’error de basar-ho tot en el recompte sil·làbic amb la imatge següent: “Tal com un canó no és pas un forat embolicat amb acer, sinó acer conformat, un vers no és pas un tic-tac de metrònom embolicat amb frases, sinó frases conformades”.

En la mètrica segons els accents sintàctics de cada segment es té en compte la síl·laba però hi mana la sintaxi. La tornada d’una cançó famosa fa “Love me like you do”Si traduïm només per síl·labes, podem tenir: “Estima’m com saps”Això, però, canvia la base accentual: passem d’un regularíssim “! — ! — !” a un caòtic “— ! — — !”, cosa que a l’hora de cantar una versió catalana de la cançó seria un desastre. Però conservant aquesta base accentual podem tenir amb facilitat: “Pren-me com tu saps”. En aquesta traducció el vers és molt més poètic; molt més contundent.

He aplicat aquesta innovadora manera de traduir poesia a L’albatros de Baudelaire, i he de dir que en resulta una traducció millor en termes lírics que la clàssica de Benguerel. Vegem-ho:

(Original).

L’ALBATROS

Souvent, pour s’amuser, les hommes d’équipage
Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
Qui suivent, indolents compagnons de voyage,
Le navire glissant sur les gouffres amers.

À peine les ont-ils déposés sur les planches,
Que ces rois de l’azur, maladroits et honteux,
Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches
Comme des avirons traîner à côté d’eux.

Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule !
Lui, naguère si beau, qu’il est comique et laid !
L’un agace son bec avec un brûle-gueule,
L’autre mime, en boitant, l’infirme qui volait !

Le Poète est semblable au prince des nuées
Qui hante la tempête et se rit de l’archer ;
Exilé sur le sol au milieu des huées,
Ses ailes de géant l’empêchent de marcher.

 

(Versió de Xavier Benguerel).

L’ALBATROS

Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge
capturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.

Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales blanques a tall de rems feixucs.

L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!

El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.

 

(Versió meva).

L’ALBATROS

Sovint—per divertir-se—els homes de la barca
cacen qualque albatros—gros ocell del mar—,
que ronda—innocent seguidor del viatge—
el vaixell que llenega per les gorges amargues.

No havent-lo estassat a la fusta del tot,
que aquest rei del cel blau—gens traçut i amb vergonya—
deixa, feixugament, les grans ales blanques,
tot igualment que rems, que fa ‘nar a tocar d’ells.

El viatger alat, com és poc destre i ruc!
Ell, poc hi ha tan bell; ara ridícul i lleig.
L’un, molesta el bec furgant amb la pipa.
L’altre, mima, tot ‘nant ranc, el coix que volava.

El Poeta és semblant al rei de tot núvol,
que ensuma la tempesta i riola de l’arquer:
En exili a la terra ben endins la censura:
les ales de gegant li obsten de fer via.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Crec que té raó el Pol quan incideix en la necessitat de vegades de no quedar-se encastat a l’accent (sil·làbic) i deixar fluir més la frase “que surt” (l’escultura), i és molt pertinent la cita de Ferrater.
    Una altra cosa és el resultat de la seva versió de Baudelaire; cal reconèixer-li l’esforç (tant de bo ho féssim tots una mica més), però encara em quedo amb la versió, tot i no complaure’m prou, de Benfuerel.
    S’agraeix.