Per una autèntica revolució pedagògica

24.07.2016

Caldria escriure molts articles sobre aquest tema: el màster de Formació del Professorat de la Universitat Autònoma de Barcelona té serioses mancances, si més no pel que fa a l’especialitat de català i castellà. Com explica el document “Propostes de millorament” que va elaborar l’Assemblea d’estudiants d’aquesta especialitat, hi ha greus problemes de coherència en la programació i execució de les classes i en la coordinació general dels estudis. Però més enllà dels problemes organitzatius i de la voluntat més o menys acusada de mercantilitzar el coneixement, a alguns dels alumnes del màster de Formació del Professorat d’enguany també ens ha alarmat el tractament sovint superficial del contingut fonamental del curs: les Seqüències o Unitats Didàctiques per projectes.

Classe

En teoria, el màster pretén formar els seus alumnes en metodologies innovadores, fer-los capaços d’utilitzar amb sentit les tecnologies a l’aula i crear bons professionals de l’ensenyament de la llengua i la literatura. Però la bona intenció no és suficient: és obvi que aquest màster tan important per la societat del futur i per la vitalitat i salubritat de la llengua, la literatura i la cultura encara ha de madurar. Necessita un programa d’estudi molt més crític, que progressi en el procés de perfeccionament dels continguts i ampliï les perspectives i les línies pedagògiques.

El màster de l’Autònoma, coordinat per Ana María Margallo, forma els seus alumnes entorn d’una sola línia de programació i una sola metodologia: d’una banda, les Seqüències Didàctiques i de l’altra, el treball per projectes. La imbricació d’una i altra donen com a resultat les anomenades SD per projectes, una manera de programar el treball que comença amb la planificació del projecte al voltant de tres aspectes: la previsió dels objectius d’aprenentatge, el producte final i la projecció social. Les SD també impliquen una avaluació posterior a la realització del projecte amb la finalitat de millorar-lo i reajustar-lo. Quant als projectes, es tracta d’una metodologia que busca donar sentit a tots els aprenentatges a través de la recerca d’activitats útils i de la dialèctica amb els altres companys, motiu pel qual es conceben sovint com a treballs en grup.

Com a futura professora de Llengua i literatura sóc capaç de reconèixer la utilitat de les SD per projectes i, certament, les trobo adequades a l’hora de treballar aspectes concrets com ara l’aprenentatge de l’expressió escrita. Però la presentació que fa el màster d’aquesta metodologia és millorable i necessita una revisió.

En primer lloc, al màster hi ha una absència de crítica i d’objectivitat respecte les SD per projectes. Malgrat la utilitat de la metodologia a l’hora de treballar aspectes com el que acabem d’assenyalar, situar l’estudi de la història de la literatura o d’una obra literària al centre de la programació es fa gairebé impossible a través de les SD per projectes, ja que aquestes obliguen a construir qualsevol activitat de l’assignatura de literatura al voltant d’un producte final. A més, s’explica als alumnes que el context històric s’ha d’utilitzar “como un elemento que ayuda a entender la obra”, segons deia una de les presentacions de les sessions del màster.

Això fa latent que encara existeix una instrumentalització dels textos literaris que es treballen a l’aula i que aquesta metodologia fa que la utilitat passi per davant de la reflexió o el gaudi per la lectura, ja que aquestes últimes activitats no són productives.

L’estudi crític de les SD per projectes encara es fa més difícil si tenim en compte que els alumnes del màster no estudiem (ni ho hem fet mai abans) a partir d’aquesta metodologia, sinó a través de les classes magistrals, la repetició de continguts i la parcel·lació del coneixement. Això impedeix que els alumnes del màster puguem experimentar els beneficis i els inconvenients d’aquesta metodologia en la nostra pròpia pell.

En segon lloc, durant els nou mesos que ha durat el màster, mai no se’ns han presentat alternatives metodològiques a les SD per projectes ni tampoc se n’ha plantejat l’origen. L’única alternativa que es mencionava era “l’ensenyament tradicional i la classe magistral”, i sempre es feia per contraposar-lo amb les SD per projectes. Mai no es va definir “l’ensenyament tradicional” de manera concreta i científica perquè simplement servia per demostrar els avantatges del nou mètode.

En tercer lloc, la superficialitat i el reduccionisme de la majoria dels continguts del màster sovint han anat de la mà i, en lloc d’aprofundir críticament sobre els temes treballats, s’han repetit una i altra vegada. Les sessions, massa sovint, s’assemblaven més a un adoctrinament que no pas a una classe universitària. I si bé se’ns estava exposant una manera d’ensenyar molt més oberta i eficaç, no s’ha treballat suficientment la manera de concretar aquesta teoria innovadora.

Sovint es diu que l’escola tradicional estava dissenyada en benefici de la conservació i perpetuació del sistema hegemònic. Així com l’escola tradicional formava la futura mà d’obra de les fàbriques, així mateix i sóc conscient que potser sona exagerat les SD per projectes semblen una adaptació d’aquest mateix objectiu a les necessitats empresarials i capitalistes d’avui dia: ensenyem als nostres joves que tot ha de tenir una utilitat, que totes les activitats han de donar com a resultat un producte final amb projecció social. Els ensenyem que han de treballar en grup, que han d’aprendre a fer-ho i assumir els rols necessaris per tal d’acabar amb èxit el projecte. Els ensenyem la importància de la creativitat i la necessitat del domini de les competències.

I davant d’això, potser el problema és que els joves haurien de tenir prou llibertat per imaginar-se el món de nou: han de conèixer les regles del sistema, però no n’han de ser esclaus. Si volem incrementar la seva llibertat, convé que siguem conscients de les conseqüències de les estructures que utilitzem amb ells i per què no dir-ho? que no ens reduïm a una sola metodologia o a una sola manera d’aprendre. 

Després d’haver superat amb èxit el màster de Formació del Professorat de l’Autònoma, alguns estudiants i futurs professors tenim la intenció de fer servir el treball per projectes quan sigui convenient, però també ens volem preguntar què implicarà l’ús d’aquesta metodologia en el futur. Ens preguntem també si el màster de Formació del Professorat ha de limitar-se a ensenyar un seguit de tècniques d’ensenyament als alumnes o si ha d’involucrar-se en les problemàtiques sistèmiques o polítiques que sorgeixen al voltant de certes assignatures. Per exemple, per què no es vetlla des del màster perquè els continguts que s’hi treballen palesin que el sistema educatiu ha de tractar i transmetre adequadament el patrimoni literari català, tal com apunten els membres del col·lectiu Pere Quart a la seva crida “SOS. Literatura a l’ensenyament”? O ens preguntem també per què al màster s’ignora de manera flagrant la tradició pedagògica autòctona. Per quina raó no es parla de Ferrer i Guàrdia, per exemple? O Freinet? O Freire?

A molts dels alumnes ens sorprèn que s’hagi tractat amb hostilitat, menyspreu o omissió la nostra proposta de millorament del màster i pensem que seria interessant que la coordinació i el professorat fossin conscients de tot el que encara es pot i s’ha de millorar d’aquests estudis. Desitgem, doncs, que apliquin i implementin al màster la pedagogia que ens ensenyen, que en siguin crítics i que no es neguin en l’endogàmia. Tot això amb l’objectiu permanent d’adherir-se i mantenir-se fidels a la xarxa d’individus, estudiants, professors, entitats, col·lectius i centres que reclamen una millora radical en l’educació i que es resisteixen a la desaparició de l’educació humanística. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

13 Comentaris
  1. Tot això de les SD i els projectes, sempre explicat en classes magistrals i sense tenir en compte, segons diu l’autora la proposta feta pels estudiants. Vaja, vaja… “No és aquesta la manera, certament, de fer camí!”. O com un altre poeta va endinyar-li a un que també impartia doctrina i després va tenir càrrecs a la mima franquista:”Cercant la veritat trobí escudella”.
    Quin país trist, que forma súbdits en tristes fal.làcies…

  2. No t’amoïnis, el mètode que empris per ensenyar tampoc té tanta importància. Això sí, et farà falta molta paciència, empatia, mà esquerra i galledes plenes d’optimisme. Molt optimisme.

  3. Potser en aquesta facultat estaven acostumats a rebre ànimes càndides acabades de sortir dels instituts, i ara es troben que ensenyar personal amb carreres dures acabades de ciències i humanitats requereix tot un altre nivell crític?

    Fa molts anys vaig haver-hi de fer una assignatura pel CAP i el nivell de tot plegat era de vergonya aliena: només es treia nota si refregies les tesis del professor, i encara tocava comprar i llegir el llibre seu o d’un amiguet.

    No és cap sorpresa doncs, el nivell infantil i infantilitzador d’alguns mestres que surten. Més aviat el sorprenent és que encara en surten de bons!!

    Com diu l’article, aquest màster fa falta, i molta, per redreçar el que fa massa anys que no va gens bé. No malbaratem l’esforç, i fem el favor d’oferir un màster informat, crític i de nivell.

  4. Estimats ingenus: si es vol fer una autèntica revolució pedagògica que tingui sentit i serveixi per a alguna cosa, us queda una feinada de no dir:
    no ha de quedar ni un savi d’aquests que han reciclat (paperots vells, deixalles pestilents) les teories dels Cèsar Coll, Sarramona, Laura-Gil, etc. que ens han enfonsat en el fanguissar de l’estultícia que ofega la feina preciosa de formar ensenyant i fent pensar.
    No podem endreçar la casa plena d’escombraies, estimats…

  5. Potser no és tot perdut. Veig que l’ofensiva dels projectes i la seva secta és per terra, mar i aire. Però sembla que hi ha encara resistència natural de la intel.ligència… Si voleu estalviar temps i aprofitar l’experiència, humil, dels docents en exercici heu de canviar el xip. I assumir que és una guerra total. I que no hi ha treva. Els projectes són un frau social massiu. Un nou cop dels ignorantistes pedabobs, per tenir més poder de bruixots i anorrear l’ensenyament públic i la promoció social de les classes humils. Són exactament això. I cal combatre. Segur que vosaltres sabreu guanyar aquesta guerra contra la ignorància i el postureig pedagocràtic. El nostre combat haurà valgut, finalment, la pena.

  6. Com a llicenciat en Filologia Catalana de fa més de 10 anys i amb experiència sobretot ensenyant llengua catalana a adults, però després de patir la crisi (llegiu-hi, sobretot màfies catalanes i també estrangeres), em veig abocat a fer de professor en un institut, o sigui, a cursar aquest postgrau del CQP, que ja m’ha dit algú que no serveix per a res. Ja m’ho imaginava i ja sabia que era una altra ocasió perquè una màfia ens cobrés diners.
    Com a reflexions constructives i encoratjadores: “Cada mestre té el seu llibre.”, “L’experiència és la mare de la ciència.” Si tens temps, ganes, i potser diners, segur que trobaràs un o altre mètode didàctic diferent buscant en biblioteques, hemeroteques… llibres, revistes… en català, castellà, anglès…

  7. Em sap greu la simplificació dels continguts dels Màster que es fa a l’article en pro de la defensa d’una “veritable revolució pedagògica “. Jo vaig ser alumna de la 1a edició del Màster de l’UAB i ara ja fa uns anys que treballo com a docent en un Institut i sóc tutora de 3r d’ESO. En la seva 1a edició, el Màster no es reduïa, i dubto que ho faci ara, a un taller de programació de treballs per projectes, SD o ABPs, com sembla que es dedueix de l’article. El treball per projectes s’emmarca dins de la concepció constructivista dels processos d’ensenyament i aprenentatge i així ens va ser presentat al Màster. Aquesta concepció s’abordava tant des de l’ensenyament de les diferents didàctiques de les llengües com des de la vessant psicològica i social i es modelitzava i experimentava en el Pràcticum. Hi estic d’acord que aquesta metodologia no és la solució màgica dels problemes que planteja l’actual sistema educatiu però sí que és un canvi de perspectiva que intenta reformular l’ensenyament i adaptar-lo a les necessitats actuals de l’alumnat i de l’entorn. La concepció constructivista planteja una canvi d’actitud del docent que ha de ser capaç, precisament, de fomentar l’actitud crítica de l’alumne i propiciar un aprenentatge significatiu.
    Sovint, a l’aula, trobes alumnes adolescent desmotivats que es pregunten i et pregunten per a què serveix l’estudi d’una o altra matèria i que no troben sentit a l’adquisició de certs coneixements en un món on la informació està a l’abast de tothom. No sé quins són els canvis pedagògics concrets a què es refereix l’autora de l’article. Jo m’atreviria a proposar-ne uns quants: la revisió de la concepció de les matèries tal i com es plantegen actualment i que contribueix a la parcel·lació dels coneixements i obliga a l’adaptació a franges horàries molt rígides, la reformulació dels continguts dels diferents currículums que sovint són inviables perquè no s’ajusten a la temporització prevista, la redistribució dels espais pensats per a alumnes passius que romanen la major part del temps quiets i callats, i un llarg etcètera.
    Potser la veritable revolució començaria per la professionalització a través d’un Grau de Professor/a de Secundària que preparés els futurs docents de manera integral, no només com a especialistes erudits en una única matèria sinó amb coneixements complementaris en totes aquelles altres que el poguessin permetre oferir un ensenyament més transversal; i també en aspectes psicològics, que haurien d’incloure aquells coneixements de psicologia clínica necessaris per treballar amb tota la diversitat que hi ha a les aules.
    Davant la necessitat actual d’una reforma pedagògica, crec que el Màster ofereix una formació de qualitat per al professorat de secundària que, al menys en el meu cas, m’ha estat molt útil: va ser un espai de reflexió i debat sobre l’activitat professional, em va proporcionar els coneixements necessaris per afrontar la tasca docent des d’una perspectiva renovadora que ha estat valorada per l’escola on estic treballant actualment, vaig poder conèixer la normativa i l’organització d’un centre, em va ensenyar a analitzar i avaluar la meva pròpia tasca docent -cosa que m’ha ajudat a saber plantejar noves propostes, documentar-les de manera rigorosa, analitzar-les i millorar-les-; m’ha ofert models i m’ha proporcionat eines per tractar la diversitat i instruments que m’han estat útils en l’acció tutorial .
    No dubto que el Màster Oficial per a la Formació de Professorat d’Educació Secundària pugui tenir aspectes millorables i que aquests puguin ser objecte de crítica, però afirmar que el contingut fonamental del curs són les Unitats Didàctiques per projectes i que el caràcter és adoctrinador em sembla que és oferir una visió reduccionista i simplista de la realitat.

    • Ospa! Quina psicotransversalitat tan modelna!
      Professors que amb coneixements clínics (i no especialistes, ecs!) i disposats a la funció d’assistent social, substitut de la mama que treballa, comprensius i herois del pràcticum, tutors d’adolescents amb títol i Màster de cuidar adolescents… carai!
      Hauríem de començar a rendir-nos: el poder al komintern! Mori la cultura! Foran els coneixements! Visca les colònies i els grups d’esplai, amb una mà de pintura de serveis socials!
      Qui vol instituts, podent treballar en cases d’acollida?
      Jo també trobo que el Màster va pel bon camí, tal com està, tot i que es podria millorar prohibint la lectura de llibres i potenciant l’intercanvi de pokemons als centres, per motivar l’assistència i la convivència lúdico-esportiva-sentimental (que en aquestes edats, ja se sap…)
      Havíeu dit profe… què?

      • Potser una mostra de cultura seria acceptar que algú pugui dissentir i no caure en la ridiculització fàcil amagat rere un pseudònim.
        Caldria una reflexió sobre si el que realment es pretén amb la crítica és contribuir a dissenyar propostes alternatives que puguin donar resposta als problemes que es plantegen o justificar l’immobilisme.

        • Reflexió? Alguna proposta intel·ligible per superar el desori a què la xerrameca buida de l’esoterisme ha abocat l’ensenyament?
          Reflexió? Mil conflictes aïllats no fan reflexionar?
          Reflexió? I les imposiciones de la llei de l’embut als centres d’ensenyament?
          Reflexió? En quin idioma? Amb la sintaxi delirant dels tècnics pedagogs?
          Reflexió? Pregunteu, pregunteu, als professionals que es barallen cada dia amb una realitat que en comptes d’afrontar els talibans que impossibiliten la formació dels joves a base d’infantilitzar el sistema?
          Reflexió? Després de fer-se un tip de bescantar les classes magistrale a base de fer discursos magistrals?
          Reflexió? Quna la cultura ha estat bandejada i perseguida d’això que en dieu l’ensenyament/educació?
          Ai! Si no fos que hi ha petits racons on la cultura encara té el seu espai, gairebé clandestí!
          Feu, feu… feliços, inconscients insensats (/-ates, és clar)!!

  8. Moltes gràcies, Paula, per compartir els teus neguits i la teva crítica vers el màster de secundària de la UAB. Em sento, per algun motiu, amb el compromís d’articular una resposta al teu article, des d’un punt de vista totalment personal i sense imposar la meva opinió, simplement és una més, ni més ni menys vàlida que la teva.

    Dic que em sento compromès a respondre per varis motius. Jo també vaig ser alumne del màster, durant la promoció 12-13. Vaig tenir la gran sort de començar a exercir la docència tot just acabar, he fet dos cursos a una escola concertada (Jesuïtes, sembla que actualment pioners en una “revolució pedagògica”) i aquest últim a una escola amb titularitat pública, on continuaré el proper curs. A més, he tingut el privilegi de formar part de l’equip docent del màster com a professor associat durant un curs. No tinc el currículum més extens del món, i potser m’aventuro massa a donar una resposta, ja que em considero prou novell, però faré el que bonament pugui, considero que en aquest curt període he pogut experimentar el que el màster em va aportar, i de quines eines em vaig nodrir en el meu pas de filòleg a docent.

    Quan parlem d’una “autèntica renovació pedagògica”, penso que hem d’anar amb molt de compte, que fàcilment ens podem agafar els dits, que és un concepte molt ampli. Sembla una obvietat que tenim un sistema educatiu obsolet i cada vegada més enfonsat en una profunda crisi (de valors, pedagògica, socioeconòmica…). Però només si ho mirem de manera general i a través d’un vidre tremendista. Si aprenem a fixar-nos en els detalls, en professionals que dins d’aquest panorama treballen de manera vocacional perquè creuen en una evolució, descobrim iniciatives molt lloables, de grans docents o professionals del món de l’educació, que ens ajuden a relaxar la mirada tremendista que comento.

    I el màster… és un impàs. Rep estudiants que han acabat un grau o una llicenciatura en algun moment de la seva formació, la majoria dels que arriben al màster de català-castellà filòlegs, periodistes, humanistes, actors… que s’han especialitzat en disciplines humanístiques, en un estudi molt profund de la llengua, la literatura, la comunicació, l’art… però que volen acostar-se a les aules de secundària, que volen treballar la seva especialitat amb els adolescents, i procurar que descobreixin l’amor que nosaltres vam tenir, i alguns mantenim, per la nostra especialitat. Així, el màster sempre m’ha semblat ambiciós, només en un any pretén convertir-nos de filòlegs a docents de secundària, de llengua i literatura. I precisament, per semblar-me ambiciós, vull compartir amb tu tot allò que sí valoro positivament.

    Respecte als professionals dels quals et parlava fa dos paràgrafs, jo ho vaig començar a descobrir al màster, amb alguns dels articles que llegíem, amb les conferències que l’Ana Maria Margallo, coordinadora, organitzava, perquè veiéssim com treballen professionals exemplars com la Rosalía Delgado, el Rafel Lemus, la Mercè Canals, el Juan Sánchez-Enciso… o els que vaig poder veure en viu i en directe durant els mesos del pràcticum a l’Institut Ramon Casas i Carbó, i més que vaig descobrir a les Jornades de Didàctica de la Llengua organitzades pel grup Greal: l’Elisa Tormo, el Felipe Zayas, la Marta Calaf…

    Cito una idea que m’ha quedat gravada a la memòria, del Rafel Lemus, que expressava que els nous docents hem de desconstruir el sistema que coneixem d’ensenyament i aprenentatge per entrar a les aules, per caminar cap a una possible “renovació pedagògica”. I si això no ho vaig entendre com a estudiant de màster, sí ho vaig entendre com a docent. Jo també faig algunes classes magistrals encara, potser no estic preparat per assistir com a conferenciant o model al màster de secundària, perquè encara no sé fer-ho d’una altra manera. Però una cosa sí he descobert i la percebo com una veritat gairebé inqüestionable: la classe magistral com a mètode no funciona. No únicament. I cada vegada que la faig, ho tinc més clar, i ho visc i experimento dins de l’aula. No només perquè cal que t’enfadis cada dos per tres per fer-los callar, sinó perquè els resultats que obtens en el moment de l’avaluació no tenen res a veure amb un tipus de metodologia que requereix una implicació per part de l’alumne (i la classe magistral, no només no la requereix, sinó que a més no s’hi impliquen, potser un percentatge baix, el dels “bons alumnes”, els que gairebé no ens necessiten). Així que cada vegada que em veig a l’aula fent una classe magistral, penso, literalment, què faig reproduint un sistema que sé que no funciona, i em replantejo com abordaré els mateixos continguts la propera vegada que els hagi d’ensenyar. Explico tot això per recuperar la idea d’abans: el màster és ambiciós. Un curs acadèmic. Penso que si una cosa és encertada, és optar per descobrir als alumnes les SD, o l’ABP, com vulguem anomenar-lo. És una alternativa a la classe magistral. N’hi ha més? I tant! Però només tenen un any per convertir els humanistes en docents, val la pena que coneguin molt bé una metodologia, abans que fer un recull de totes les metodologies possibles, penso jo, molt honestament.

    I lligo la idea del paràgraf anterior amb una qüestió de l’actitud que prenem els estudiants quan critiquem un curs, una formació. Potser seré agosarat, però sense cap ànim d’ofendre, ni molt menys, simplement, des de la meva percepció, intueixo una actitud passiva en la teva crítica. Reitero que convertir-nos en docents en un any és ambiciós, així que el màster no és res més que una formació inicial del professorat. Després està a les nostres mans, i sota la nostra responsabilitat continuar la formació. Hi ha moltes institucions que ofereixen formació continuada per al professorat, i són cursos reconeguts pel Departament! No només t’enriqueixen com a docent, sinó que a més se’t valora amb punts, o per entrar a les llistes amb un número més baix. No podem pretendre, com a estudiants, que ens ho donin tot fet: ells s’han decantat per formar-nos en la metodologia de les Seqüències Didàctiques. N’hi ha moltes més, les podem descobrir, no són secrets: el flipped classroom, el treball cooperatiu, l’aprenentatge basat en reptes, la gamificació… si volem aprendre altres metodologies, ningú ens tanca les portes, ens anirà molt bé, però el màster s’ha decantat per les SD, i jo, personalment, que li agraeixo, a mi m’ha servit molt com a docent, i també per decidir quin tipus de formació continuada escollir amb la base que vaig adquirir. I si el que vols és aprofundir en les idees de més pedagogs, també està a les nostres mans! Això potser ho fan més a magisteri, o a pedagogia, però ells tenen quatre anys! El màster només en dura un, s’ha d’escollir.

    Respecte de qüestionar-nos de les SD com a metodologia… sí, i tant! De fet, jo no recordo el màster amb aquesta idea d’imposició que identifico llegint el teu article. Recordo treballar des de la reflexió constant i qüestionar-nos en moltes ocasions la metodologia, de seqüències didàctiques que ens portaven a l’aula i valoràvem, i de la seqüència didàctica que jo mateix vaig dissenyar i avaluar després des de diversos punts de vista. No sé si es pot plantejar tot un curs a partir de seqüències didàctiques, jo encara no ho he sabut fer, però cada vegada en vaig fent més, també faig servir el mètode tradicional, i si m’he de decantar per una o per l’altra, clarament descarto el mètode tradicional (el professor explica, els alumnes practiquen, corregim, fem un examen, el professor corregeix i retorna una nota). Ho descarto perquè no sé el que aprenen els meus alumnes, en canvi, amb una avaluació formativa, canvia bastant la meva consciència sobre el seu aprenentatge. Potser és el moment de començar a provar altres coses (potser ja les faig de manera inconscient), de moment, seguiré incorporant les que pugui i les que se m’ocorrin, m’agrada sentir-me creatiu a la meva professió, i veure que aquesta creativitat ajuda els meus alumnes a aprendre millor.

    No m’agradaria tancar sense comentar un parell d’aspectes puntuals. Justament ara em trobo redactant les programacions del curs vinent. No pateixis, no tenen cap secret, tens moltíssims models per poder fer la teva quan sigui necessari. Porten feina, això sí, però jo prefereixo haver aprofundit en les seqüències didàctiques que en les programacions anuals durant el màster. Això ja t’arribarà i sabràs fer-ho. I respecte a l’ensenyament de la literatura… jo també compartia, com a estudiant, aquest punt amb tu. Per què tot ha de ser útil? Per què no transmetre simplement el plaer pels textos literaris? Per què ha d’haver un producte final amb una projecció social? La resposta (no la definitiva, sembla que aquestes no existeixen al món de la docència) l’estic descobrint a l’aula. L’alumnat de secundària no està preparat per als clàssics literaris, per gaudir-los, no sense un acompanyament, no sense la nostra tasca. A nosaltres ens apassiona, perquè hi hem aprofundit molt, però a secundària és un gran repte el de l’educació literària! Si no, que li diguin al grup Gretel, que fa una feina magnífica en aquest àmbit. Jo ho estic aprenent per assaig-error. No m’interessa que els meus alumnes em recitin els períodes literaris, els autors i les obres, ni tan sols que llegint un text m’expliquin la vida de l’autor i les característiques del moviment. M’interessa que entrin en el text, que construeixin una interpretació, que la discuteixin entre ells, que es replantegin el que en pensaven després de la primera lectura… que descobreixin perquè és un clàssic, perquè encara és viu, què ens aporta… Gens fàcil, i la classe magistral no ajuda, s’ha de trencar l’esquema professor amb el coneixement absolut i alumnes ignorants que cada vegada saben més gràcies a ell. Les SD són una via, potser no l’única, potser n’hi ha de més eficients, jo, des de la meva experiència, quan les he desenvolupat, he quedat més content, i les seguiré perfeccionant i millorant. Quan hi ha un producte final, inevitablement es comprometen a abocar els seus aprenentatges en una “cosa” que ells construeixen, i que si van valorant (avaluació formativa), cada vegada s’estimen més i se la fan més seva. Quan hi ha una projecció social, donen valor a allò que senten propi, el seu producte final, i això aporta significació als aprenentatges.

    Et torno a agrair el teu article, m’ha ajudat a articular diferents reflexions i posar-les per escrit. Torno a repetir, és el meu humil punt de vista, escric des d’una perspectiva personal, no pretenc imposar res, simplement compartir una opinió diferent en algunes idees.

    Atentament,

    Jesús

    • Fill meu: estàs perdonat.
      Si maldes amb humilitat, sincerament i tota la teva bona voluntat (si cal usant moderns cilicis) per evitar de fer cap més classe magistral, no se’t tindrà en compte la relliscada, en el més enllà celestial del bon pedagog obedient.
      L’encens i els elogis llepes a l’staff del Màster, també donen punts per entrar a la Glòria dels Psicopedagogsi dels Polítics correctes. I ja no dic l’apostolat en l’acriticisme, que pot ben bé fer-te guanyar una cadireta a la dreta dels Consellers i Conselleres, veritables profetes de la bona nova (i a la Bonanova, gairebé al final del passeig, a la dreta -amb perdó-).
      La Revolució Cultural dels xinos va acabar com el rosari de l’aurora, justament perquè era cultural. Ara, aquesta d’ara, jesuítica i rosasensata, com que és incultural i sobretot anticultural, està abocada a un èxit espectacular, que ha d’enlluernar els infidels obsolets, que no entenen com són de bones, modernes, innovadores, brillants, les teories americanes dels anys quaranta i cinquanta del segle passat i que no es rendeixen a l’evidència que les classes baixes, si saben gaire coses i llegeixen s’esveren, s’angoixen i es lliuren al desordre de revolucions perilloses, mentre que si són ignorants són feliços amb no res, sense altra alegria que un treball temporal per anar tirant, tot agraint poder aspirar a tenir un auto tunejat o un mòbil guai d’última generació.
      Que la pau i el marasme, doncs, sigui amb vosaltres, els nets de cor i de cervell, benaurats apòstols del no-res.
      Aneu i prediqueu la bona nova (de la Bonanova, als pobrets eterns que no són ni seran mai de la Bonanova). Així sia.

  9. Això suggereix que els vostres mestres només dominen la part teòrica del que pretenen que vosaltres exerciu en la pràctica. Jo em plantaria i exigiria comprovar que també dominen la pràctica. Ah, i estaria preparat per a qualsevol desplant defensiu.