Per què volen acabar amb la filosofia?

El filòsof darrere Merlí ens convida a pensar la vida quotidiana

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

La filosofia sempre ha fet nosa al poder però, darrerament, les autoritats han trobat una nova marca de lubricant per fer passar millor l’aniquilació del pensament crític. En diuen competències. Fa uns dies, Damià Bardera denunciava a Núvol com aquesta retòrica s’ha fet servir per justificar que la Filosofia s’esborri de la fase d’avaluació comuna en les proves d’accés a la universitat. L’argument és que no es tracta d’una disciplina que permeti proves prou “competencials”, una martingala que vol dir, bàsicament, que als que decideixen quines competències ha de proporcionar el sistema educatiu no els interessen les competències que proporciona la filosofia. De què tenen por?

Temen el que trobareu a Apories de la vida quotidiana (Angle Editorial), un breu compendi de preguntes obertes escrit pel filòsof Nemrod Carrasco. En la més socràtica de les vocacions, aquesta obra agafa el pensament de l’acadèmia per dur-lo al carrer amb l’objectiu de treure del sarcòfag un sac d’interrogants que tots ens hem fet alguna vegada però que amb el temps hem deixat de fer-nos. Segurament perquè no eren prou competencials.

No és casualitat que Carrasco sigui el filòsof darrere Merlí, l’encarregat d’assessorar –i fins i tot escriure- en les magnífiques explicacions del professor més popular de Catalunya. I és que en Merlí no només és capaç de sintetitzar els grans pensadors de manera atractiva: el més interessant és com connecta els problemes filosòfics de l’aula amb els conflictes als quals s’enfronten els personatges, per més quotidians que siguin. Apories de la vida quotidiana és un exemple del mateix esperit divulgatiu i contestatari que trobem a la sèrie, amb més filòsofs morts i menys adolescents en efervescència.

Un cop d’ull a l’índex del llibre ens activa les alarmes: 50 capítols, el que significa una extensió aproximada de dues pàgines i mitja per capítol, amb títols tan marquetinians com “Per què ens mirem tant al mirall?” o “Per què ens molesten les putes?”, i així fins a arribar a 50 perquès. L’aparent simplicitat de les qüestions ens arrufa les celles i ens preguntem “Per què tothom vol dissimular el pensament com si fos verdura enmig de farinetes de bon rotllo i superficialitat?”. Però aquest no és el cas.

Perquè Carrasco demostra que, com en el futbol, no hi ha rival petit, que no cal preguntar-se sobre l’existència de Déu o l’essència última de la justícia per fer fer Filosofia. L’autor crida a un filòsof diferent perquè l’ajudi a respondre cadascun dels interrogants i amb poquíssims paràgrafs demostra com el pensament de Heidegger pot ajudar a plantejar-nos per què és tan important treure’ns un títol universitari o que, si volem saber per què comprem loteria de Nadal, comencem per llegir a Gramsci.  Potser la major virtut del llibre és que totes aquestes preguntes ens mostren un camí que comença però que no sabem com acaba. Cada sentència lapidària és, al mateix temps, una oportunitat per tornar a preguntar “I per què?”. O per anar a la biblioteca a buscar el suggerent catàleg de llibres que hi ha citats.

Una aporia és una paradoxa, una dificultat lògica insuperable. Carrasco ens diu que, “davant d’una aporia, només podem fer dues coses: donar-li l’esquena i tornar enrere, o enfrontar-nos-hi i descobrir què s’hi amaga”. La gràcia d’Apories de la vida quotidiana és que fa que ens adonem que les apories són per tot arreu i que, per tant, la realitat no és un bloc de pedra, sinó un diàleg. El llenguatge juganer del llibre i la velocitat de lectura que permet -ideal per a tots els públics – serveixen per engrescar-nos i fer-nos veure amb nous ulls realitats que el costum havia convertit en inamovibles. En altres paraules, ens fa pensar.

La filosofia neoliberal que s’ha apoderat del sistema educatiu inverteix molts esforços a amagar que ella mateixa és una filosofia. La seva principal preocupació és descriure l’ordre establert com un fet inqüestionable i presentar-se a com una tècnica que ens ajuda a jugar amb aquestes regles del joc suposadament neutrals. Però, ai las, les competències que ens ofereix no serveixen per qüestionar les regles del joc. Nemrod Carrasco o, posem per cas, Merlí, ens demanen que ens preguntem per què. I això a alguns els fa morir de por.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació