Per què tenim por de Rússia?

28.03.2019

Winston Churchill va dir que “Rússia és una endevinalla embolcallada en un misteri dins d’un enigma”. Tenint en compte que Churchill era una persona particularment lúcida i eloqüent, queda clar que entendre Rússia no deu ser fàcil. Això no ha impedit que els nostres mitjans de comunicació i polítics hagin tret a passejar l’espantall rus últimament, convencent-nos que les múltiples crisis que estan degradant la qualitat democràtica d’Europa i els Estats Units no són fruit d’un suïcidi a càmera lenta, sinó del cavall de Troia rus que, sense que ens n’hàgim adonat, està corcant la reserva espiritual d’Occident. Sí, segur?

Trump i Putin donant-se la mà | Xinhua/Lehtikuva/Jussi Nukari via Getty

Trump i Putin donant-se la mà | Xinhua/Lehtikuva/Jussi Nukari via Getty

Després d’haver viscut dos anys a Rússia, l’enginyer i escriptor Xavier Roig no entén per què ens allunyem dels russos en comptes d’acostar-nos-hi. A L’enigma rus (La Campana), Roig barreja la seva vivència en primera persona amb una lectura de la història russa i el punt just de mapes i dades per convèncer-nos que la pàtria de Tolstoi i Dostoievski no té res a veure amb la caricatura que encara perviu des de la Guerra Freda i que troba en Vladimir Putin el perfecte Rasputin postmodern. Amb la mateixa prosa que li coneixem de la seva columna setmanal al diari Ara, Roig retrata el caràcter rus, capturat a còpia de caminades, cafès i restaurants, com feia Josep Pla, més que no pas dins de biblioteques. L’autor torna de l’aventura amb una pregunta “¿Com pot ser que un país tan magnífic, amb gent tan hospitalària i tenaç, tingui tan mala premsa a Occident?”.

A les mateixes prestatgeries que el llibre de Roig, s’hi pot trobar el també recent El camino hacia la no libertad (Galaxia Gutenberg), un exemple que, a primera vista, justificaria a bastament la mala fama de Rússia. Escrit pel prestigiós historiador americà Timothy Snyder, el text analitza l’emergència d’una nova manera de fer política que l’autor anomena “política de l’eternitat” i que, segons Snyder, està arrossegant el món cap a l’autoritarisme que ja va conèixer al segle XX. Defensor de la història com a mestra per a la vida, del deure de recordar el passat per tal de no repetir-lo, Snyder ens insta a mirar cap als Urals: si voleu saber cap a on van Trump, Salvini o Orban, fixeu-vos en Putin, perquè ell hi va arribar primer. I si ho voleu entendre encara millor, mireu el passat de Rússia, que són els inventors de tot això que ens fa tanta por avui.

El prisma que ofereix Snyder és de rabiosa actualitat. En la gloriosa campanya electoral que ens envolta, n’hi ha prou amb engegar la televisió per veure que la política de l’eternitat no és que piqui a les portes, és que ja és dins i ha començat el saqueig. Snyder explica com “l’eternitat situa una nació al centre d’una història cíclica de victimització”. El relat dels demagogs de l’eternitat sorgeix com una reacció a l’abús del progressisme del pilot automàtic: quan el temps ja no és una línia que avança triomfant cap al futur sense que ens hàgim de preocupar, es converteix en un cercle que ens retorna sense parar les mateixes amenaces del passat. Els immigrants, els catalans, la Unió Europea… l’enemic vindrà sense importar el que fem i la responsabilitat del govern ja no és construir un projecte que ens ajudi a tots, sinó fer el que es pugui per contenir les amenaces.

Si ens preguntem per què la patent de la política de l’eternitat és russa, ens hem de fixar en el que Roig anomena “Síndrome d’inseguretat permanent”. La situació diabòlica de Rússia al mapa, resumida en l’àliga bicèfala de la bandera nacional que mira amb un cap a Orient i amb l’altre Occident, ha fet dels russos un nació especialment preocupada per la seva integritat territorial. Segons Roig, només cal llegir la història per veure que aquesta preocupació és perfectament lògica: des de les invasions napoleòniques a la carnisseria de la Segona Guerra Mundial, acabant amb els 3.600 quilòmetres de frontera que comparteix avui amb una Xina quatre cops més rica i deu vegades més poblada, Rússia té més raons per trobar enemics a banda i banda que cap altra de les potències mundials. Snyfer afegiria que el resultat d’aquesta angoixa existencial és la creació d’una tradició política de l’enemic que es tradueix en incomptables tàctiques per aglutinar la població sota la voluntat del cabdill en nom de la defensa de la pàtria.

El problema, esclar, és que, a dia d’avui, Rússia no té ni prou diners ni prou població per ser una potència mundial. Malgrat l’aura d’enemic pèrfid i totpoderós que es resisteix a desaparèixer de la cultura popular, si deixem de banda les armes nuclears, una por racional però que, al cap i a la fi, cal descomptar; només ajuntant França i Alemanya ja tenim més habitants que tot Rússia i, atenció, ¡més despesa militar! És per això que l’estratègia geopolítica russa actual no té res a veure amb un programa de retorn al món bipolar de la Guerra Freda sinó, tal com explica Roig, amb generar prou caos entre els diversos fronts que permeti obrir sempre una escletxa on ficar la poteta en el nou context multipolar. Les campanyes de desinformació per via de trolls esponsoritzats nacionalment, que molts consideren clau per la victòria de Trump als Estats Units, representen un intent del govern rus per sembrar la confusió entre els rivals que, vist amb objectivitat, és més desesperat que temible.

La gràcia de llegir en paral·lel els llibres de Roig i d’Snyder és que són perfectament compatibles: la clau és distingir entre l’oligarquia i el poble rus. Tant l’historiador de Harvard com l’enginyer català ataquen la irresponsabilitat dels polítics vingui d’on vingui, repartint responsabilitats entre Rússia, Europa i els Estats Units. La diferència és que Roig posa l’èmfasi en la gent, entre els quals ha descobert uns veïns perfectament europeus, i intenta fer-nos arribar una visió amable de Rússia en què el patiment de la nació i la nostra manca de generositat ajuden a entendre la paranoia russa. Snyder no justifica els russos perquè no els ataca en el seu conjunt: l’objectiu de l’americà és advertir-nos a tots plegats que tornem a obrir els llibres d’història i ens fixem en com s’ho van fer les elits del passat per dividir els pobles entre bons i dolents, perquè, si alguna cosa ensneya la professió d’historiador, és que la democràcia no es defensa sense molta lluita i molta memòria.

L’endevinalla de Rússia que deia Churchill no ho sembla tan a la llum de la seva història, que és poc més que el desplegament en el temps de la seva geografia al costat de les passions humanes. La sensació que queda de les dues lectures és que el misteri rus té el seu orígen en la barrera de relats fabricats a banda i banda per sostenir la inacció de polítics incompetents gràcies als rèdits de la cultura de l’enemic permanent. L’heroi dels dos relats acaba sent la veritat, que és la primera víctima de les guerres i el principal enemic dels polítics de l’eternitat, ja siguin russos, europeus o americans. I la veritat és que les diferències entre els pobles no tenen res a veure amb un suposat abisme cultural ni una disposició inherentment russa envers la servitud i contra la democràcia: si compartíssim un sopar amb amics russos, l’enigma seria com ens hem pogut arribar a creure aquesta mandanga.