Per què no hi ha un emoji de la regla?

17.01.2019

El maig de 2017, la ONG Plan International UK va fer una campanya exigint la creació i incorporació d’un emoji sobre la regla. Hi havia diferents propostes: uns ovaris visiblement vermells, una compresa tacada, o fins i tot un calendari amb la gota de sang. Totes van ser rebutjades. Però qui decideix quins emojis apareixen al teclat dels nostres smartphones i quin preu estem pagant per això?

Una de les proposts d’emojis per representar la regla

Unicode és un estàndard internacional de codificació de caràcters en suports informàtics que pretén unificar tots els conjunts existents en un de sol. A la pràctica, Unicode té el monopoli absolut de la codificació digital, perquè ha estat implementat per totes les tecnologies i programaris rellevants. Doncs bé, l’Unicode està controlat per l’Unicode Technical Committee, integrat en el Consorci Unicode, una empresa sense ànim de lucre establerta a Califòrnia. Els membres d’aquest consorci són els que van rebutjar l’emoji de la regla i, entre els 12 amb dret a vot ple, hi trobem tot de companyies tecnològiques com Apple, Facebook i Netflix, la Universitat de Berkeley o, el meu preferit, el Sultanat d’Oman, un país del Golf veí de l’Aràbia Saudita.

Poca broma amb els emojis. Des de fa uns temps, criatures d’arreu del món pujades entre pantalles fan les seves primeres passes comunicatives expedint tirallongues d’emojis a mig camí entre adorables i indesxifrables. Entre els tres i els cinc anys, quan encara no saben escriure, els infants balbucegen digitalment enviant icones d’animals i molts, molts cors de tots els colors disponibles. No hi ha hagut prou temps per extreure consensos científics de l’impacte educatiu de les emoticones, però posar el focus en les criatures, igual que en l’exemple inicial de l’emoji de la menstruació, ens ajuda a veure que les emoticones que tenim disponibles per expressar-nos a través d’ordinadors i telèfons no només determinen com diem les coses, sinó què podem dir i què no. Coneixeu els emojis que retraten famílies amb totes les combinacions de sexe possibles? A l’esmentat Sultanat d’Oman, en tenen un que no tenim nosaltres: l’emoji amb un marit i diverses esposes.

Ludwig Wittgenstein va dir que els límits del nostre llenguatge són els del nostre món, que és una cosa que es veu molt clara a Facebook. Els límits són, concretament, sis: cada cop que algú fa una publicació a la xarxa de Mark Zuckerberg, podem triar entre 6 emojis que denoten diferents reaccions emocionals: un polze amunt per “m’agrada”, un cor vermell per “m’encanta”, una cara fent una riallada “em diverteix”, una cara amb la boca oberta “em sorprèn”, una cara plorant “m’entristeix”, o una cara rabiosa “m’enfada”. Això no és així per criteris lingüístics, polítics ni humanísitics, sinó per simple economia: Facebook, com la majoria d’empreses tecnològiques, s’enriqueix venent les nostres dades, però, per poder vendre-les, necessita poder classificar-les. Un paràgraf argumentatiu és molt difícil d’interpretar i catalogar, mentre que un emoji no ho és gens. Des que les reaccions emocionals es van implementar a Facebook, les interaccions textuals a la xarxa social, és a dir, les argumentacions, han caigut en picat mentre que els ingressos i usuaris no han parat de créixer.

Martin Heidegger també tenia una frase molt coneguda sobre tot plegat: “El llenguatge és la casa de l’ésser”. Com amb tot el que va dir el filòsof alemany, el fons és críptic i està ple de clarobscurs. Però la idea és que hem de deixar de veure el llenguatge com una eina al nostre servei a través de la qual comuniquem informació objectiva sobre com és la realitat “allà fora”. Heidegger ens volia fer entendre que el llenguatge és previ a l’existència del món i que, en un sentit gens trivial, només hi ha coses perquè les podem dir. Precisament perquè un llenguatge inclou tots els usos divergents que la societat ha fet de les seves paraules al llarg del temps, cada paraula té una història, una densitat de significats que ens sobrepassa. La visió del llenguatge de Heidegger s’oposa a la racionalitat instrumental que voldria ignorar la riquesa d’aquesta història i reduir les paraules a eines aparentment simples i neutrals. La postura del filòsof es podria resumir dient que el llenguatge, igual que la comunitat, sempre és més savi que nosaltres i que, per tal de poder pensar com déu mana, necessitem escoltar i acompanyar les paraules més que intentar reduir-les i dominar-les. Aplicant la metàfora als emojis, si el llenguatge és la casa de l’ésser, el Consorci d’Unicode ens ha desnotat i ja no tenim res a dir sobre el color de les cortines ni el gruix de les parets.

Com va justificar el Consorci el rebuig de l’emoji de la regla? Jennifer 8. Lee és periodista i una de les dues presidentes de la Subcomissió d’Unicode Emoji, que s’encarrega de formular recomanacions relacionades amb els emojis al Comitè Tècnic Unicode, l’òrgan que envia les propostes definitives que votarà el Consorci. Preguntada per la lògica que va seguir a l’hora de vetar l’emoticona de les calces amb una gota de sang, Lee va respondre això: “És una idea terrible perquè, simplement, no és prou atòmica. La gramàtica dels emoji ens empeny cap a unitats més atòmiques, preferint un monopatí en lloc d’un skater, o un ham en comptes d’una persona tirant una canya. Podem crear emojis compostos enganxant-los, però cadascun, per ell mateix, ha de ser atòmic”. Ni tan sols cal navegar pel teclat del vostre mòbil durant uns segons per convèncer-vos que aquesta explicació és dolenta, sent generosos, o una excusa cínica per tapar tones d’ideologia qüestionable, sent realistes. La pregunta important, doncs, és per què un grapat de persones està decidint a porta tancada sobre el llenguatge que fem servir. O sobre els límits del nostre món, que és el mateix.