Per què ningú m’havia parlat de David Vilaseca?

4.12.2017

Potser és agosarat situar-lo a l’altura de figures consagrades com Josep Pla o Henry James, que tenen una obra colossal, exhaustiva, complexa i completada al darrere, però David Vilaseca (1964-2010) mereix aquest reconeixement per dos motius: primer, perquè la seva qualitat i seguretat literàries l’avalen, i segon, perquè és un autor pràcticament desconegut. Però això canviarà, perquè L’Altra Editorial acaba de publicar Els homes i els dies, un volum que inclou tota la seva obra narrativa i que ens permetrà fer un dels grans descobriments de la nostra literatura.

David Vilaseca | Foto: Jordi Play.

David Vilaseca va morir fa set anys en un accident a Londres, on feia temps que vivia treballant de professor a la Royal Holloway University of London. El va atropellar un autobús. Un final injust i inesperat, amarga coincidència. La seva obra, deixant de banda la poducció en l’àmbit acadèmic i alguns poemes i textos esparsos, estava composta per un únic llibre, amb el qual va guanyar el premi Octubre de narrativa: L’aprenentatge de la soledat, una novel·la d’una subjectivitat radical i ferotge que, literalment, va enamorar més més d’un lector instruït.

Poc abans de morir, Vilaseca va enllestir un segon llibre, El nen ferit, que reprèn i amplia les constants temàtiques i estilístiques (polítiques i filosòfiques) de L’aprenentatge de la soledat, però d’una manera més contundent, més madura i més rutilant. El cas és que va quedar com un diamant en brut, perquè Vilaseca va perdre la vida pocs mesos després sense haver-lo pogut revisar. Ja se sap que, moltes vegades, la revisió és més important que l’escriptura pròpiament dita. I va deixar una novel·la sense repassar, com Vayreda amb La punyalada, que és una altra obra poc coneguda que sempre s’ha de reivindicar.

Aprofitant la publicació d’Els homes i els dies, que conté les seves dues novel·les, L’Altra Editorial va fer-ne una presentació molt concorreguda a la llibreria Laie, amb la presència de la família i els amics de Vilaseca. La recuperació de la seva obra tampoc hauria estat possible sense ells. Al costat d’Eugènia Broggi, editora de L’Altra, Esteve Miralles, Ruth Galve, Sebastià Portell, Ramon Pla i Josep Maria Miró van dedicar-li unes paraules. Ho van fer amb l’emoció i l’admiració més raonables, però també amb el rigor i l’elogi argumentat que requereix l’anàlisi de les seves novel·les.

 

L’anècdota que ressona

L’activitat acadèmica de Vilaseca l’hem de situar a l’avantguarda dels anomenats Queer Studies, i està recopilada en tres llibres escrits en anglès. És la seva producció literària, amb l’expressió de la seva experiència humana més enllà tant de l’anècdota com del concepte, tal com va subratllar Ramon Pla, la que està escrita en català. Amb un discurs intel·lectual de primer ordre, Vilaseca ens ofereix una experiència del que constitueix la seva manera de viure la vida, amb tota la càrrega de patiment, de neurosi i fins i tot d’infern que també té, com tota la gran literatura.

De la lectura dels seus llibres, Sebastià Portell valorava “l’anècdota que ressona perquè té un sentit al darrere”; una anècdota que Vilaseca tracta a partir d’una simbologia la densitat i profunditat de la qual sosté el discurs intern d’una obra totèmica. “M’importa la vida que hi batega i crec que no vull saber si la va viure”, va dir Portell. I sí, el misteri i la dimensió mítica també ressonen en una incomoditat literària, en el millor sentit de l’expressió, que Vilaseca dominava a la perfecció. Per què ningú m’havia parlat d’ell, es preguntava Portell. Per què ningú l’havia confrontat amb la prosa de Pla, amb la de Proust, amb la de Pasolini?

Josep Maria Miró va assegurar que “si l’hagués conegut, crec que m’hauria enamorat d’ell”. La càrrega ideològica que hi ha en l’acció és l’essència que el connecta amb el seu món. Vilaseca “busca la veritat i s’enfronta als fantasmes individuals i col·lectius”, i plasma la seva recerca en un exemple diàfan i fructuós de literatura del jo.

 

Una claredat glacial

Ruth Galve va destacar especialment la “modernitat” de la seva obra al costat de la qualitat que la distingeix. I encara va anar una mica més enllà. Galve creu que, si L’aprenentatge de la soledat va tenir un recorregut limitat malgrat haver estat premiada, va ser per “l’asincronia” que hi havia amb el món literari català. Vilaseca era un avançat: parlava de teories i moviments artístics aleshores desconeguts, de filòsofs triomfants dels nostres temps però fa uns anys ignorats, com Zizek, i també de la seva condició d’homosexual amb una naturalitat escassa fins al moment, molt més enllà de la simple etiqueta. El relligat final són les seves referències cultes, que, tal com va explicar Esteve Miralles, completen un quadre novel·lístic absorbent que, en paraules de Pla, és “d’una claredat glacial”.

Vilaseca, al revés del que deia Borges, no és complicat, sinó ben volgudament complex. Per això l’hem situat a l’alçada de Proust, de Joyce, de Pasolini. Portell elogiava les seves novel·les com a “matèria fosca” i enllaçava el concepte de “claredat glacial” amb la imatge de La pietat de Miquel Àngel. “Com a lector, m’he vist tant en el paper de la mare com en el del nen”. El nen ferit. David Vilaseca. I quina millor manera de tancar l’article que imitant el seu exemple al final de la novel·la amb una última frase incontestable: “He dit”. Ells ens va deixar, però ens ha deixat una obra que qualsevol apassionat literari hauria de poder descobrir.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris