L’smartphone, entre el tacte i la resistència

28.02.2019

L’estètica dels mòbils d’avui dia ha aconseguit fer realitat un somni humit de la modernitat: eliminar el dolor de la bellesa. Parlem de la bellesa que converteix l’iPhone d’Steve Jobs en el producte més exitós de la nostra era i que després han copiat tota la resta. Polígons de geometries simples i superfícies perfectament llises i polides. Hi ha un adjectiu sagrat a Sillicon Valley al qual preguen tots els dissenyadors cada matí després de fer yoga i beure batuts de llavors de xia i sang d’unicorn: frictionless, és a dir, sense fricció. Entre l’smartphone i la punta del dit, igual que entre un retuit o un “compra en 1 clic” d’Amazon, no hi pot haver cap resistència, ni un segon per pensar. És la bellesa d’un món que mai ens diu que no.

Steve Jobs

Què tenen en comú l’iPhone, la depilació brasilera i les estàtues de Jeff Koons? A La salvación de lo bello (Herder), el filòsof Byung Chul Han respon que aquesta estètica de la pulcritud, sempre impecable, triomfa perquè encarna la societat positiva en la qual vivim. Koons és l’artista viu més cotitzat del món, i parla del seu art en aquests termes: “Cal abraçar l’observador, l’art no és cap altra cosa que bellesa, alegria i comunicació”. Les seves estàtues impol·lutes i reflectants, sense cap interioritat sospitosa que amenaci a l’espectador, desperten, segons ell, “l’imperatiu tàctil de palpar-les, fins i tot el plaer de llepar-les”. Qualsevol que hagi vist una criatura amb un iPad entendrà l’infinit poder de seducció d’aquest imperatiu tàctil. El dia que els productes d’Apple aconsegueixi esborrar els collages de ditades, s’haurà completat la creació del monstre.

Tot això obeeix a un projecte d’enginyeria antropològica entre inquietant i obertament apocalíptic. L’smartphone ha substituït al rellotge en tant que eina de subjectivació i l’evolució de l’estètica d’un objecte a l’altre és també una evolució política i social. El rellotge ens connectava amb el ritme laboral, separant la vida de la feina amb la possibilitat de quantificar el temps i traduir-lo en diners. Però les rodetes i les arestes són punyeteres, demanen un cert forcejament per manipular-les. En canvi, l’iPhone X no es toca, s’acaricia amb els dits i amb la mirada. Ni tan sols té un botó que traeixi les juntures, es desbloqueja dirigint-hi els ulls! Per això el mòbil fa molt més que quantificar el temps: quantifica el jo, reportant la nostra ubicació, les nostres transaccions, les nostres converses de WhatsApp i les nostres cerques a Google. Fer més hores que un rellotge? L’iPhone treballa mentre nosaltres estem dormint.

El tòpic savi diu que la veritat és dura. Això la contraposa amb les mentides, les opinions i els gustos que s’emmotllen a cadascú sense oferir resistència. La veritat ens exigeix sortir del jo -quantificat o no-, perquè és una altra indiferent al que som nosaltres. Però el problema de la societat positiva és que ha dissenyat interfícies en què allò que “m’agrada” és indistingible de la veritat. La idolatria del polit és la cara estètica d’aquest canvi, una religió global que venera la bellesa que no fa cap pregunta ni ofereix cap oposició. És significatiu que la novetat del Mobile World Congress d’enguany siguin els mòbils plegables. L’adjectiu, que podria remetre a un avi McGyver amb la navalla suïssa contagiant-nos la passió per la funcionalitat, es torna més inquietant al costat de l’atractiu diabòlic dels mòbils: la resistència toca un nou fons i la mateixa forma del telèfon, en sintonia perfecta amb els continguts que hi circularan, es doblega als nostres desitjos.

És possible una interfície amb una bellesa antiga, que no giri l’esquena ni al dolor ni a la resistència? Podem imaginar un iPhone que agradés a Rilke, quan parlava de la bellesa com “el començament del terrible que encara arribem a suportar”? No en tinc ni idea, però l’última vegada que em vaig notar hipnotitzat per la carcassa impecable del meu iPhone, em vaig preocupar. Quatre clics després – frictionless-, m’havia canviat el fons de pantalla: l’estimat HAL 9000, la intel·ligència artificial que intenta assassinar a tota la tripulació del Discovery, la nau espacial de 2001, una odissea a l’espai. Des d’aleshores, un ull vermell de resolució francament millorable m’observa pixelat cada cop que obro el mòbil. Una amiga que n’entén molt de coses boniques em va dir que, així, el telèfon perdia la gràcia i quedava molt lleig. Tenia raó, però diria que hi passo menys hores que abans.