Per què l’art no és entretingut (però hauria de ser-ho)

27.12.2018

Theodor Adorno, al qual costa imaginar encapçalant una conga, ho va dir clarament: “Estar gaudint vol dir estar conforme”. Començant amb Plató i culminant amb l’art contemporani, la història de l’estètica occidental ens repeteix que l’art i l’entreteniment són dues coses enfrontades. Si t’ho estàs passant bé, anem malament: l’art no té a veure amb el joc ni amb la rialla, sinó amb el treball de l’esperit i la sublimitat de la ferida. Wagner, i a Barcelona hi ha molts wagnerians, explicava que “l’art dolent sorgeix del desig d’agradar, d’acostar-se al públic” i, culturetes com som, hem sentit moltes vegades el plaer de la pedanteria, com l’obra d’art difícil, transcendent i obscura ens recompensa duent-nos on no arriben la resta de mortals. No cal dir que alguna cosa fa olor de podrit en aquesta dicotomia: i si la diversió completament desinhibida i l’art són, en realitat, dos extrems que es toquen?

Byung-Chul Han, filòsof i autor de “Buen entretenimiento” | CCCB

 

Aquesta és la paradoxa que investiga Byung-Chul Han al seu darrer llibre, Buen entretenimiento (Herder), un assaig que suposa una novetat en la croada del filòsof contra l’excés de positivitat contemporània. El punt de partida del llibre és simple: l’entreteniment és cada cop més ubic, colonitzant esferes de la realitat on abans hi havia seriositat i treball. A la mirada occidental, que Han defineix com la mirada de la Passió (escrit en majúscula per barrejar intencionadament l’apassionament convencional amb la pulsió sacrificial de Crist), aquesta ludificació de la vida li sembla una decadència. Però just quan el lector de Han s’esperaria la típica apologia de l’autodisciplina, el filòsof de moda s’adona que el perjudicat amb la barreja no és el treball, sinó el joc. En una societat malalta on “la Passió s’ha convertit en rendiment”, on els jugadors es dopen per poder jugar més i millor, Han veu que la Passió és el problema i un bon entreteniment seria el símptoma que hem trobat la solució.

La distinció entre l’art entès com a Passió i l’entreteniment és estructural: l’art nega, i l’entreteniment afirma. En altres paraules, l’art és inconformista i es preocupa per com haurien de ser les coses, assenyalant un món transcendent i millor que cal lluitar per assolir, mentre que l’entreteniment es delecta en com són les coses i s’encarrega d’estabilitzar-les socialment, fent que “els significats i valors circulin per una via narrativa i emocional”. Han, que treballa des de la tradició alemanya però és nascut a Seül, ho il·lustra amb la diferència entre l’art a Orient i a Occident. A Orient, el haiku, literalment “poema de broma” o el Kabuki, “teatre frívol”, no tenen res a veure amb la passió tràgica occidental que es revolta contra la falsedat de les ombres que ens rodegen i vol arrossegar-nos fins a la realitat última. Els poetes europeus treballen en dolor i solitud, mentre que els poetes del haiku escriuen per compartir una estona alegre en societat.

El problema és el següent: com que l’entreteniment no és crític, si la societat està malalta, produirà un mal entreteniment, però, al mateix temps, si l’art renuncia a l’entreteniment i es converteix en pur dolor, pur treball i pura teoria, perd el seu poder de transformació social. En el fons, un art no entretingut fins i tot deixa de ser art perquè el bon art sempre produeix un plaer necessàriament lúdic. I és que la categoria per la qual Han sospira és la de joc: quan l’entreteniment i l’art mostren la seva millor cara, arriben a un estat de joc absolutament lliure sense cap finalitat més enllà d’ells mateixos, en el qual esdevenen paradoxalment idèntics. L’art que només ens alliçona o l’entreteniment estúpid no són pur joc perquè persegueixen propòsits ulteriors i, segons la teoria de Han, l’autèntic delit només és possible quan exercim les nostres capacitats pel mer plaer d’exercir-les o, dit d’una altra manera, quan juguem.

La conseqüència del relat de Han és que cal transformar el món políticament i espiritual per salvar l’art i l’entreteniment. A diferència d’Adorno, que pensava el mateix, Han afegeix que la pura negativitat de l’alta cultura és tan impotent com la pura positivitat del baix entreteniment: sense una teoria unificada que reculli les dues cares de la moneda, que en l’assaig amb prou feines s’esbossa, no hi ha sortida de l’atzucac. Potser el més original és que Han detecta com la Passió occidental és un problema més difícil d’identificar que el conformisme de l’entreteniment: a tots ens han repetit moltes vegades que la televisió és la caixa tonta, però ningú ens ha fet pensar que la transcendència sublim de l’alta cultura també és el cor que fa bategar el capitalisme.

Es pot fer un paral·lelisme entre el progrés polític d’Occident i el nihilisme submís de la Xina. Sense la ferida oberta que recorre la història de l’art des de la Ilíada, els nivells d’emancipació humana als quals hem arribat al món occidental haurien estat impossibles. Però avui, el neoliberalisme –potser l’enemic polític més gran de Han- ha aconseguit convertir aquesta Passió de l’inconformisme en un vehicle per a l’autoexplotació i el rendiment. De la mateixa manera, el capitalisme salvatge s’ha apoderat del potencial alliberador de l’entreteniment i l’ha convertit en un agent més al servei del treball. Per a Han, superar realment la història de la Passió voldria dir fer-la servir per emancipar-nos de l’imperatiu del rendiment d’una vegada per totes, moment en el qual la dicotomia entre art i entreteniment s’esborraria per les raons adequades. Nietzsche, un heroi passatger del llibre, ho va explicar per boca del seu Zaratustra: “La maduresa de l’home és haver tornat a trobar la seriositat amb què jugava quan era un nen”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Exel·lent article queens dona una mica de llum a la veritable perdua en l’escala de valors a la que estem abocats. Picasso va dir ” “A aprendre a pintar com els pintors del renaixement vaig trigar uns anys; pintar com els nens em va portar tota la vida.”, és adir, pintar com un nen però amb la saviesa d’un home. Certament jugant pots transmetre millor l’entreteniment pero cal dir que perque els valors més alts et captivint s’ha de fer un mínim esforç intel.lectual (llegir, visitar museus, pensar, …) i d’aquesta manera conèixer, estimar, perque per gaudir d’alguna cosa l´has d’estimar i conèixer. Potser a través de l’ entreteniment més pur, amb la Passió de que parla Han, la societat podria arribar a aquest coneixement.

    Crec que la informàtica i les xarxes socials, tot i que al mateix temps poden ser una font de coneixement, s’han convertit i promouen aquest mal entreteniment frìvol i insustancial, carent de profunditat i mancat de valors. El joc del “like” i “followers” a les xarxes socials com facebook i Instagram és un clar exemple del mal entreteniment. Com revertir aquesta tendencia és una questió molt complicada de la qual no tinc gaire esperança .

    Per si t’nteressa vaig escriure un article al meu blog que és relaciona en certa manera amb el teu article.
    http://www.gmarticeballosart.com/2010/02/artes-plasticas-en-television/

    Salutacions