Per què la religió no ha desaparegut?

31.05.2018

Està trigant segles, però la revolució científica que va portar la modernitat a Europa està acabant amb la religió al vell continent. Els índexs de secularització dels Estats europeus són molt elevats, i cada generació es declara més atea que l’anterior. Però només cal seguir cada any les eleccions nord-americanes, viatjar a l’Índia o, per descomptat, llegir els titulars diaris sobre els conflictes armats a l’orient mitjà, per veure que la religiositat resisteix el martell de la modernitat a la resta del món. Potser només els europeus vam ser tocats per la llum de la il·lustració i a la resta del globus mai van entendre ni a Kant ni a Diderot, malgrat que molts d’aquests països tinguin nivells de desenvolupament tecnològic i científic comparables als nostres. O potser és que, al contrari del que solem pensar els ateus, ciència i religió són més compatibles del que creiem i la secularització s’ha d’explicar d’una altra manera.

Jose Casanova, al CCCB

José Casanova, un dels sociòlegs de la religió més eminents del món, creu que el declivi de la religió no té a veure amb la filosofia de la modernitat, sinó amb les circumstàncies polítiques específiques fruit dels diferents desenvolupaments històrics. En concret, de la naturalesa de l’Estat-nació europeu. En altres paraules, la culpa no va ser de Galileu, sinó de Napoleó. Casanova va visitar el CCCB en el marc de l’exposició Llum Negra, dedicada a la relació entre l’art i l’ocultisme, per explicar com la diferència entre el baix grau de religiositat dels europeus i la de la resta del món només s’entén si tenim en compte la història del colonialisme.

“El 1492, comencen dues històries”, explica Casanova. El mateix any que Colom descobreix les Amèriques, els jueus i els musulmans són expulsats d’Espanya per crear un estat catòlic homogeni. Aquesta tendència centralitzadora culminaria amb la Pau de Westfàlia el 1648, que establia la integritat territorial com el fonament de l’existència dels estats, enfront de la concepció feudal que territoris i pobles constituïen un patrimoni hereditari. El naixement dels estats-nació va suposar la creació d’unitats confessionals lligades a un territori, que partia de la base cuius regio, eius religio: “De qui regeixi, la religió”, i posava fi a les disputes entre Estats per motius religiosos que s’havien iniciat amb la Reforma protestant i la Contrareforma.

Segons Casanova, a Europa aprofitem la modernitat com una manera d’alliberar-nos gradualment d’aquesta gàbia confessional imposada des de dalt, és igual si l’estat és catòlic o protestant. Es tracta, diu el sociòleg, d’un sentiment que a l’Espanya actual comprenem molt bé: “el franquisme ens va forçar a ser catòlics una altra vegada i vam haver de tornar a lluitar per alliberar-nos d’això”.

Però a la resta del globus, l’experiència ha estat diametralment oposada. Davant del xoc entre les cultures locals i els imperis colonials europeus, la religió es converteix en una eina que els individus tenen per fer-se moderns. El cas paradigmàtic són els Estats Units: com més capitalistes i burgesos es fan, més religiosos es van tornant, fins al punt que associen la religiositat com un triomf de la llibertat individual moderna. De la mateixa manera, l’hinduisme que coneixem avui a l’Índia no té res a veure amb la tradició ancestral, sinó amb un sentiment producte de la mobilització contra el colonialisme britànic.

La conclusió és que el moviment emancipatori dels pobles de baix a dalt, amb el creixement exponencial de les llibertats individuals que defineix la modernitat, ha triomfat tant a favor com en contra de la religiositat. Dins d’Europa, aquesta lluita combatia la religió imposada pel poder, brandant la bandera del racionalisme científic perquè era la millor de les alternatives a mà, però, a les colònies, les religions locals van servir com a eines per reforçar la identitat pròpia i oposar-se al poder forà. En el relat de Casanova, el factor determinant és la lluita contra l’autoritarisme estatal, no pas el contingut ideològic de les religions versus el del racionalisme.

La dialèctica autoritarisme-llibertat també serveix per explicar l’atracció que els artistes sentien per l’ocultisme, la raó de ser de l’exposició del CCCB. Quan la religió oficial es fa pública, la resta s’han de fer secretes, i així neix la diferència entre ortodòxia i heterodòxia. Els artistes que, per definició, busquen trencar amb els marges establerts, segueixen el que Casanova anomena “voluntat autoexclusivista”, i troben en les tradicions esotèriques una manera d’anar contra corrent.

Però què passa avui? En el món globalitzat actual, el lligam entre religió i territori ha desaparegut: a l’individu postmodern se li presenten un catàleg de doctrines a la carta a un clic de distància. L’explicació de Casanova ens permet veure com la religió o la secularització han estat eines que els ciutadans han esgrimit indistintament per combatre els poders que els oprimien i, per això, l’autor conclou que “només podem sobreviure en tant que humanitat global si els estats segueixen respectant el dret al pluralisme, si totes les religions aprenen a reconèixer-se com a úniques i diferents, però mai desiguals”. Els ideòlegs de la modernitat subscriurien fil per randa aquesta proposta i, encara que ells no haurien imaginat mai que la religió hauria pogut servir per expandir la causa de la llibertat en les circumstàncies adequades, segur que apreciarien la ironia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. La “religió” (en el seu concepte etimològic) existirà mentre existeixi Déu i la humanitat. Altra cosa són les institucions.

    Respecte a la ironia que la religió -segons l’article- ha pogut expandir la causa de les llibertats, cal recordar que molts dels drets humans actualment en boga van estar implantats per la Reforma protestant (amb fonaments bíblics), o que la lluita contra el servei militar obligatori ha estat una lluita constant d’alguns moviments religiosos?
    I no és de rebut voler fer creure que tots els il·ustrats, racionalistes o científics hagin estat ateus. N’hi han hagut de “creients” en Déu, i encara n’hi han!
    El franquisme va anar contra tot allò (inclosses les religions) que no fes tuf a catolicisme romà.

    Atentament

  2. Pensar-se en la immanència i en la transcendència ens fa humans. No hi ha pensament sense una creença al darrere, digui tea o atea.