Per què et fa mandra joc de trons?

26.04.2019

No pot ser que estiguis sol: no pots ser l’únic que pateix cada vegada que amics gens sospitosos de cunyadisme comencen a parlar de les motivacions morals dels Laninster, els Stark o els Greyjoy com si fossin personatges de Tolstoi, mentre altres coneguts menys encomiables parlen de la mateixa sèrie com ho fan de la família Pantoja.

 

El que et fa desconfiar de Joc de Trons és aquesta amplitud excessiva, el fet que agrada a massa gent per poder agradar per les raons adequades. És un retrat complex que desgrana les contradiccions del feudalisme, un The Wire de l’univers artúric, o un Gran Hermano de capa i espasa en què l’autèntic al·licient són les mamelles, els dracs 3D i els banys de sang testosterònics? El cas és que tu no tens ganes de perdre el temps en descobrir-ho.

Hi ha bones raons perquè Joc de Trons et faci mandra, i n’hi ha de dolentes. En realitat, totes les bones són variants d’una mateixa: el hype, que és el terme seriòfil equivalent al nostrat “fer bullir l’olla”. El zel desmesurat dels fans de la sèrie no només estronca el desig dels escèptics com ho fan totes les recomanacions massa pidolaires, sinó que ha acabat afectant a la mateixa sèrie amb el pas dels anys. Joc de Trons va començar com una anomalia televisiva: el grau de continuïtat entre el registre literari de la font original i el producte audiovisual no s’havia vist mai abans, des de les converses llarguíssimes fins a la freqüència i qualitat en les morts –del tot immune a la dictadura dels espectadors-, els trets que van fer diferent a la sèrie provenien d’esquivar les pitjors lògiques televisives. Però això era el principi: l’efecte corrosiu del hype ha anat empitjorant les últimes temporades perquè els creadors no sempre han sabut resistir les temptacions de l’espectacle comercial.

El que no està bé és tenir mandra de Joc de Trons perquè és una sèrie de capa i espasa. Però, precisament, la bossa més gran de desafectes preventius amb la creació de George R.R. Martin ho és per aquesta raó: tan si són molt culturetes com tot el contrari, el problema són els dracs, els mapes amb noms impronunciables i els escuts d’armes inventats. Per a molta gent, la fantasia no és una manera comparable al realisme d’explicar històries. En el salt del món reals als universos de ficció, els puristes no poden evitar veure una reducció del terreny de joc, com si el present fos sempre una matèria prima més elegant i complexa amb la qual treballar.

Aquesta no és una bona raó. Joc de Trons és una sèrie que fa un zoom lent i implacable sobre els detalls més universals de la condició humana, i la condició humana no té res a veure amb el segle XXI. Quan una conspiració de sobretaula s’allarga durant minuts sense que cap frase sigui gratuïta, el nan que interpreta Peter Dinklage es converteix en un digne hereu del cinisme de Tony Soprano igual que, quan som testimonis de recontraconspiracions creuades per fer-se amb el Tro de ferro, gaudim d’una dissecció de la naturalesa del poder tan fina com la de El ala oeste de la casa blanca. Joc de Trons ha arribat on ha arribat perquè transcendeix el vici més estès en la fantasia: romantitzar els personatges pel fet de pertànyer a un passat màgic. És més que comprensible que la sèrie més hiperbolitzada de la història et faci mandra pel que l’envolta, però el que hi ha dins mereix que et converteixis en un fan tan insuportablement proselitista com el que més.