Per què és necessària una llei de mecenatge cultural?

15.06.2016

Robert Fohr, cap de la Missió de Mecenatge del Ministeri de Cultura francès, alertava el 14 d’abril de la urgència i la necessitat de desenvolupar una llei de mecenatge cultural en un país. I ho feia durant un acte a favor de la llei de mecenatge cultural impulsat pel CoNCA, que va tenir lloc el mes d’abril a l’Ateneu Barcelonès. Per a Fohr aquesta llei respon a una necessitat i, després d’implantar-se a França, va tenir uns resultats ràpids, contundents i satisfactoris: “Les diferents forces polítiques van coincidir en la necessitat d’elaborar aquesta nova llei”, destaca Jordi Casassas, president de l’Ateneu Barcelonès, durant l’acte a favor d’una llei de mecenatge, que ja ha rebut 412 adhesions de les institucions i la societat civil.

El fresc 'L'Escola d'Atenes', de Rafael | Foto: Pixabay

El fresc ‘L’Escola d’Atenes’, de Rafael | Foto: Pixabay

Amb aquesta proposta, que no és original perquè ja s’ha desenvolupat a d’altres països europeus, es vol donar un nou impuls a la idea que el mecenatge constitueix un element cabdal per al desenvolupament d’un país. Per a Casassas, és essencial traslladar aquesta necessitat social als espais públics, a les institucions i als partits perquè prenguin consciència de la urgència d’aquests fets.

Un marc normatiu desfavorable

Isabel Niño, advocada i membre de l’Institut d’Art Contemporani del Professional Advisors to the International Art Market, destaca la necessitat d’una llei de mecenatge i patrocini que consideri específicament l’àmbit cultural i que reculli incentius fiscals, així com un reconeixement del mecenes: “No ens hem d’oblidar que la cultura és la identitat d’un país”, subratlla Niño. El mecenatge és positiu perquè contribueix a potenciar l’existència d’un nombre elevat de creadors, a diversificar i incrementar projectes de qualitat, a mantenir un compromís dels mecenes amb la cultura, a conservar la creació artística i patrimonial, a potenciar la cultura com a factor de cohesió social i motor econòmic i a augmentar els bons resultats d’empreses que patrocinen projectes culturals. Tanmateix, “hi ha poca filantropia cultural”, observa Niño, que afegeix que té a veure amb la normativa actual que no estimula les pràctiques de mecenatge cultural.

A Catalunya hi ha un marc normatiu desfavorable per l’absència d’una llei estatal que reculli incentius fiscals eficaços en el mecenatge cultural. Tot i que des de fa anys s’han definit mesures plenament aplicables, algunes no s’han desenvolupat ni aplicat de manera adequada: “Parlem de diners, de pressupost, però hem d’anar més enllà, hem de ternir capacitat de legislar, perquè així és com es poden canviar les coses”, destaca Niño.

Precisament, la llei 49/2012 té com a objectiu fomentar les iniciatives del mecenatge i promoure la participació de la societat civil en la defensa del patrimoni cultural a través de la implantació del mecenatge en els incentius fiscals, i de la millora de la fiscalitat de les entitats sense finalitats lucratives. Malauradament, actualment aquesta llei no compleix aquests dos objectius: “Hi ha una molt bona base però una molt mala normativa que impedeix els bons resultats”, segons Niño.

Això difereix de la situació dels Estats Units, en què el mecenatge el model de patrocini és possible per les condicions del mercat, que és gran i divers i permet que hi càpiguen tot tipus de proposte, amb desgravacions del 100%, uns incentius fiscals addicionals i un gran reconeixement de la figura del mecenes. “Aquesta situació ideal, però, no és compatible amb la Unió Europea ni amb el nostre país, però es pot trobar una situació intermèdia que caldria aplicar de forma urgent”, diu Isabel Niño.

En primer lloc, caldria millorar els incentius fiscals al mecenatge: “A diferència d’altres països, Espanya aplica incentius en base a la quota, en lloc de fer-ho a la base imposable, quan s’ha constatat que és molt millor aplicar-ho sobre la base”, destaca l’advocada. En segon lloc, caldria augmentar el nombre d’entitats amb dret a mecenatge, així com permetre que les donacions a projectes d’artistes individuals o petits emprenedors culturals tinguessin dret a desgravar, malgrat no ser entitats públiques o sense finalitats lucratives. En tercer lloc, caldria reconèixer la figura del col·leccionista com a mecenes: “França traslladen la conservació econòmica del patrimoni a col·leccionistes i els donen incentius, perquè l’Estat és conscient que no té capacitat d’encarregar-se’n, mentre que a Espanya també hi ha aquesta obligació per als col·leccionistes però no reben res a canvi”, explica Niño; la solució, per tant, passa per reconèixer socialment la figura dels mecenes, ja sigui publicant els seus noms, ja sigui fent actes. Finalment, un altre punt que cal destacar és el dret a decidir la destinació del bé i afavorir fiscalment el mecenatge filantròpic, “com una expressió d’autonomia de la ciutadania en el moment de decidir el destí dels recursos”.

Per acabar, Niño també ha volgut incidir en el micromecenatge i ha destacat que cal claredat, estabilitat i coherència en el marc jurídic del micromecenatge, com a formar d’implicar la societat civil.

Declaració en favor del mecenatge a lAteneu

Declaració en favor del mecenatge a lAteneu

Un acte en defensa de la cultura

Carles Duarte, president del CoNCA, ha volgut destacar la qualitat i la diversitat de les institucions i empreses que s’han adherit al manifest a favor d’una llei de mecenatge, “més enllà de la xifra, que és significativa i rellevant”, ha remarcat. “Aquest no és un acte en defensa d’uns interessos concrets, sinó en defensa de la cultura”, ha afegit i ha destacat que aquest acte proclama la necessitat que hi hagi com més aportacions de recursos a la cultura millor, ja que és a partir de la cultura que es vertebra el país. “La cultura és el mirall on ens reconeixem, la porta des de la qual accedim al món, ja que ens identifica, ens expressa i a través seu esdevenim ciutadans i persones dotades amb sensibilitt estètica, amb esperit crític i amb consciència cívica”, ha destacat.

Duarte ha destacat la necessitat que es potenciïn d’indústries culturals: “Només així es pot relacionar riquesa amb cultura i riquesa amb coneixement”, en paraules seves. Per això, és necessari disposar d’una llei de mecenatge que permeti una aliança entre el món públic i el privat perquè la cultura se situï en l’eix de la vida pública i perquè assumeixi la dimensió social que a vegades se li nega: “No hi ha progrès social si no es fa des de la cultura”, ha conclòs.