Per què els nostres fills diran coses que nosaltres no hem dit mai?

4.03.2015

Aquesta nena que veieu a la foto enfilada dalt d’una cadira es diu Caterina i té dos anys. El dia que sigui prou alta i entenimentada per trucar des d’un telèfon públic, probablement ja no hi haurà cabines pel carrer. Ella no sap que aquest telèfon només serveix per avisar als de casa quan has esgotat la bateria del mòbil. Tampoc sap que quan sigui gran dirà coses que els seus pares no hauran dit mai.

Caterina Puig Porta

Avui Eugeni S. Reig publica un article una mica apocalíptic a Núvol en què constata la degeneració de la llengua catalana. Té raó. Assistim a una veritable mutació lingüística. El més preocuant és que no cal ser un vell remugaire per adonar-se dels canvis en l’ús de certes paraules, perquè hem assistit a la seva mutació en directe. Penso, per exemple, en el cas del verb ‘desvetllar’, que en pocs mesos s’ha estès com a sinònim de desvelar o revelar. Com si tot el que no sabem estigués adormit… I ho sentim tant per boca de locutors de ràdio (‘Luis Enrique no ha volgut desvetllar l’alineació’) com de polítics i escriptors (No desvetllaré el final de la trama per no fer un spoiler). L’epidèmia és de tal magnitud que difícilment podrem capgirar la situació. Així, allà on teníem dos verbs amb un significat diferent, ara en tenim un de sol tot empastat i indiscriminat.

Un altre cas irrecuperable és el de Pis en lloguer, un sintagma que trobem penjat a cada balconada. Sempre havíem dit Pis per llogar o pis de lloguer. “No t’hi posis pedres al fetge, pare”, somnio que em diu la Caterina amb l’auricular a la mà. “És un altre cas irrecuperable. No hi esmerceu esforços vans. Centreu-nos en coses més importants”. Quines? Els pronoms febles? La sintaxi? La fonètica?

Dissabte passat la caixera del supermercat em cobra la carregada de pots i llaunes i em diu: “Vol una bolseta?”. De fet, va ser pitjor, perquè em va dir: “Una bolseta vol?”. Bolseta en si no hauria de ser tan greu, si tenim en compte que els catalans ja fa una estoneta que diem ‘ratet’. De rato, ratet. De bolsa, bolseta. Una bolseta vol? Sí, posi-me’n una, que li dic. “Ara mateix, un segundet”, em respon la caixera. Com és que el primer que aprenen els nous parlants és a fer diminutius?

El telèfon que té la Caterina amb la mà ja és una antigalla als seus dits, una peça de museu. Com els quioscos amb la persiana tancada que poblen fantasmals els xamfrans de l’Eixample. Som en plena mutació, el canvi davant dels nostres ulls. De tot això en n’han parlat Pau Vidal, Enric Gomà i Ramon Solsona a la seu d’Òmnium durant la primera sessió del cicle sobre l’estat de la llengua que s’anirà celebrant cada dimecres durant aquest mes de març.

Els nostres fills ja no pencaran, sinó que curraran dur. A nosaltres, mentrestant, només ens queda treballar de valent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

21 Comentaris
  1. Fa un parell de dies un cambrer -jovenet, català- em va sorprendre amb un “Què, què t’APETEIX avui?”. Una mica més i caic de la cadira.

  2. A mi, ja fa dies que un missatger que em ve a recollir paquets em demana que li posi una “signeta!

  3. La setmana passada li vaig ensenyar un pis de lloguer a una noia (llicenciada) de Sant Cugat i enmig de la conversa en català
    em va preguntar quins eren els meus “fees”.

  4. Albert : “La setmana passada vaig ensenyar un pis a una noia” el LI hi sobra, és un tic espanyol

  5. Una altra que a Catalunya ja heu perdut, però a Mallorca conservam molt bé, que és “mostrar”. Per exemple:
    – Mostrar un pis a algú
    – Ensenyar a escriure

    • No, Antoni, disculpa’m, però no, sortosament, no. A Barcelona encara mostrem les coses: mostrem, sense voler, les cartes durant una partida; “nen, mostra’m els deures, que els has fet?”, li dic al meu nano… I fins i tot a la premsa escrita!!! hi surt el verb mostrar.
      Però tenim feina, Antoni, mooolta feina.

    • No sóc lingüista i no entro en el debat perquè em declaro incompetent, però potser us semblarà curiós això.

      Jo al meu fill li dic: “ensenya’m els deures” i la seva mare, llatinoamericana i que li parla en castellà, li diu: “muéstrame la tarea”.

  6. -has sentit lo bé que olora aquesta madalena?
    -Si! Em menjaria una!
    -En serio? gorda jajajaj
    -jajaja venga, sentat aqui, torno en seguida.
    -Vale, péro jo també vull una porfi!

    (Has sentit la bona olor que fa aquesta magdalena? -Sí! me’n menjaria una -De debò? grassa ajajajaj -Au va seu aquí que torno de seguida! -d’acord, però jo també en vull una “sispli”)

    Això és només un petit exemple de les coses que sento dir, dia rere dia, a l’escola (faig 2n de btx). El pitjor és que en el cas dels pronoms febles, fins i tot la professora de català se’ls oblida de tant en tant. La veritat intento fer veure als meus amics aquests errors i la importància de no deixar-nos castellanitzar (perquè és el que és!) però costa, i massa cops els esforços sembla que siguin en va.

    • L’article, publicat a la revista “Els Marges”, es titulava “El català que ara es parla. La degradació del català als mitjans de comunicació”. El recordo perquè veig que no el cita cap dels que opinen sobre el tema (tot i que sé que el coneixen) i crec que pot interessar al lector que no l’hagi llegit.

      • Lleig el comentari. I tan bonic com (diuen) era en Narcís. I tan interessant l’article…

        • En el tractament d’un tema s’han de tenir en compte els treballs precedents. En ciència, si més no, és d’una obvietat palmària. No puc entendre que els qui escriuen a la premsa tinguin una memòria tan curta…

  7. Sóc una alumna de 1r de Batxillerat i faig la modalitat d’humanitats, m’agradaria que si us plau, m’agradaria moltíssim que m’enviassiu al meu correu molta d’informació sobre el llenguatge antic ( paraules mallorquines que s’han perdut al llarg del temps), l’evolució del llenguatge, la diferència de paraules dels diferents tòpics, necessit que m’envies molt de material, perquè és un treball final i cinta un 40 per cent a la nota final del curs. Moltes gràcies per la vostra atenció, atentament: Aina Ginard Verdera

  8. perdonau, jajaja he fet un parell de errades ortogràfiques: he repatit m’agradaria dos cops dins la mateixa oració i queda horrorós, m’envies : envieu, cinta: conta. Em sap molt de greu, però no m’he fixat quan ho escrivia. Una abraçada