Per què els millennials s’estan tornant socialistes

11.04.2019

Els joves ja no volen ser yuppies, volen ser Mark Zuckerberg. La idea que l’èxit té a veure amb passar 12 hores al dia dins les torres de Mordor de La Caixa trencant-se el cap per refinar l’estafa que més zeros sumarà en un talonari és gairebé marciana entre la meva generació. En altres paraules, els llops de Wall Street tenen un glamur merament arqueològic. En canvi, el referent suprem de la nostra fornada és el bilionari amb consciència social de Sillicon Valley, algú que no participa de l’engranatge neoliberal des del cinisme, sinó que es preocupa per la desigualtat, el medi ambient i el maltractament animal. El producte definitiu del capitalisme d’avui porta incorporada la crítica al mateix capitalisme en el seu discurs oficial però, a més, per primera vegada, el sistema podria haver anat més enllà de les paraules, creant, sense adonar-se’n, les condicions materials per autodestruir-se a la pràctica. I si tot l’entramat social i tecnològic que han ajudat a construir les pèrfides Apple, Google, Facebook i companyia, estigués adobant el terreny per transformar la societat en la utopia que Karl Marx va somiar?

Aquesta lògica no hauria sorprès a Marx i no sorprèn a Slavoj Zizek, que acaba de publicar un petit pamflet als nous quaderns d’Anagrama, titulat ‘La vigència de El manifiesto comunista’. De les moltes crítiques que s’han fet al pensament de Marx, les que es deriven del seu matrimoni amb la dialèctia hegeliana són les més justificades. Segons aquesta manera de pensar, que a Catalunya ha tingut representants tan il·lustres com Alexandre Deulofeu, el desenvolupament de la història obeeix una lògica interna necessària: cada etapa de la humanitat és fruit d’estirar fins al límit les contradiccions de l’etapa anterior, i cada nova fase conté la llavor de la propera en les seves contradiccions actuals. Del feudalisme al capitalisme, del capitalimse al socialisme, i del socialisme al comunisme. Marx mai va voler fer una descripció articulada de com funcionaria la societat comunista, però va utilitzar el terme “comunisme” per designar el nom del final de la història, el període en què les contradiccions del sistema econòmic s’haurien resolt. La crítica que es fa sovint a Marx té a veure amb la suposada inevitabilitat d’aquest procés orgànic: el capitalisme porta dos-cents anys amb una mala salut de ferro, i el socialisme, per no parlar del comunisme, ni hi és ni se l’espera.

Com es pot dir, doncs, que El manifest Comunista segueix vigent? Zizek comença el llibre fent-ho encara més difícil, citant l’anàlisi del filòsof Gerald A. Cohen que explica perquè el marxisme clàssic ja no és possible avui en dia. Segons Cohen, en la teoria de Marx, la classe treballadora té 4 trets: 1) constitueix la majoria de la societat, 2) produeix la riquesa de la societat, 3) està formada pels membres explotats de la societat, i 4) els seus membres són la gent necessitada de la societat. Quan aquestes condicions es combinen, en sorgeixen dues més: 5) la classe obrera no té res a perdre amb la revolució, i 6) els treballadors poden i han de participar en una transformació revolucionària de la societat. Tant Cohen com Zizek estan d’acord amb què cap de les primeres quatre característiques es pot aplicar a la classe treballadora actual, de manera que el 5 i el 6 són del tot impossibles.

El capitalisme postindustrial que ha culminat amb Sillicon Valley semblaria, doncs, el punt més allunyat imaginable de la descripció que va fer Marx. Sense fàbriques físiques on relacionar-se ni sindicats de cap mena, sumat a la mobilització cognitiva total que produeix la vida viscuda a través d’interfícies digitals, la consciència de classe és més invisible que mai. Però Zizek, dialèctic com ningú, prefereix citar a Holderlin: “Allà on hi ha perill, creix allò que ens salva”. L’esperança que els marxistes veuen florir entre els esbarzers del neoliberalisme rampant és el que l’economista Jeremy Rifkin anomena “comunalisme col·laborador”, una proposta que ha emergit gràcies al progrés tecnològic que, tothom ho té clar, no hauria estat possible sense el capitalisme. Pensem en biblioteques digitals i impressores 3D: en el comunalisme col·laborador, els individus aprofiten la millora exponencial de les capacitats tècniques que permeten reproduir cada cop més productes sense cost addicional, per anar cap a un mode de producció i intercanvi lliure, del tot incompatible amb el funcionament tradicional del mercat.

El resultat és que avui hi ha dos camins possibles: la privatització definitiva del que Marx anomenava “intel·lecte general”, la situació actual en què molt pocs individus es beneficien de la riquesa creada en els canals per on circula la informació perquè se’ls permet tenir-ne el monopoli a través de lleis i regulacions estatals, o la socialització d’aquest ecosistema digital, que aprofitaria les mateixes eines que ara serveixen per extreure rendes de la productivitat dels treballadors cognitius per redistribuir-les i fer el treball cada cop més innecessari. Segons una enquesta citada per The Economist fa unes setmanes, als Estats Units, la meca del capitalisme, el 51% des joves d’entre 18 i 29 anys veu el socialisme amb bons ulls, una dada impensable fa només una dècada, en què el socialisme era un altre nom pel diable. Som davant de l’última crisi del capitalisme que va prefigurar Marx? Les contradiccions que avui es tradueixen en una desigualtat i una precarietat insuportables, acabaran amb el sistema econòmic tal com l’hem conegut, o amb la consolidació d’una oligarquia huxleyana encoberta darrere les pantalles? Jo només sé que les millors pàgines de mems, són totes comunistes.