Per què els millennials odien els seus pares?

28.06.2019

“No vull que tinguis esperança, vull que entris en pànic. Vull que sentis la por que sento cada dia i després vull que actuïs”. Això ho diu Greta Thunberg, una escolar sueca de 16 anys que va començar faltant a classe un dia a la setmana per protestar pel canvi climàtic i ha acabat liderant un moviment d’escala global. La particularitat de la manifestació té a veure amb la relació entre emissors i receptors: els joves protesten contra els adults, els hereus de la terra assenyalen amb el dit als seus predecessors.

Greta Thunberg

L’emergència climàtica que vivim fa especialment evident l’asimetria de responsabilitats entre fornades d’humanitat però, un cop posat el focus sobre el xoc generacional, l’economia, la política i la cultura també es poden criticar des d’aquesta llum. Cada cop més, els joves se senten com si els seus pares haguessin muntat una orgia de consum salvatge i a ells els toqués fregar els plats. Thunberg mira a càmera amb les seves trenes infantils i galtes rosades i deixa anar : “Els nostres pares discuteixen el final de Joc de Trons mentre el planeta es crema”.

Al brevíssim assaig Generaciones (Herder), el filòsof Remo Bodei repassa les teories clàssiques i contemporànies sobre els acords i desacords entre generacions. Tal com mostra Bodei, totes les cultures han aplicat divisions per ordenar l’existència en brut, sovint partint d’analogies amb fenòmens naturals com ara el cicle del sol o la maduració de les plantes. L’autor fa un compendi d’adagis bastant gandul i no desenvolupa cap tesi forta, però ens convenç que les velles dicotomies estan naufragant d’una manera sense precedents fonamentada en fets més enllà de la nostàlgia presentista.

L’únic més dur que l’evidència de l’escalfament global és la cara dels que el neguen, i quan corroborem que els joves que vindran seran els primers en moltes dècades que viuran pitjor que els seus pares sense haver passat una guerra, els baby boomers comencen a posar-se nerviosos. I si aquest malestar es tradueix en “les pensions us les pagarà el gat?”. Com que la democràcia esdevé una gerontocràcia, els adults transitant cap a vells tenen l’esperança de blindar l’ordre de les coses amb la seva superioritat numèrica. Però si miren als ulls encesos d’ira de la Greta i els coetanis de la Greta, potser que comencin a construir barricades.

Una de les citacions més suggestives de Bodei és d’Alexis de Tocqueville: “Enmig de les perpètues fluctuacions de la sort, el present s’engrandeix i oculta l’avenir, que s’esvaeix en la llunyania, i els homes no preveuen amb el seu pensament més enllà de l’endemà”. Aquestes “perpètues fluctuacions” de les quals es queixava Tocqueville ens fan riure en temps de Twitter. La nostra condició actual és hamletiana, turmentats pels dubtes infinits que acaben paralitzant l’acció. L’era de la informació ens ha saturat de teories a la carta que justifiquen tot i no justifiquen res, fins a desembocar en la verborrea de la complexitat: avui, tot és complex, el que a la pràctica vol dir “no hi ha res a fer”. Des de la reducció d’emissions de CO₂ a la pirateria del sistema financer, se’ns repeteix diàriament que tots els nostres problemes depassen els límits de la nostra sobirania. Però el clima no para d’empitjorar, les desigualtats s’acosten a dimensions feudals i els millenials comencen a estar farts.

Hölderlin va escriure: “Estimo la generació dels segles venidors. La meva esperança més feliç és aquesta, la fe que em manté fort i actiu […]. L’objectiu més sagrat dels meus desitjos i de la meva activitat és promoure en la nostra època els brots que maduraran en el futur”. Bodei es pregunta què queda d’aquest sentiment i fia l’esperança a què la crisi que estem travessant es converteixi en una oportunitat per restablir la força perduda dels vincles socials i la confiança entre generacions. El filòsof intenta interpel·lar-nos amb la lògica del deute moral: “La veritat és que cada un de nosaltres aporta moltíssim menys al desenvolupament de la nostra espècie de tot el que li ha estat donat per la llengua, per la família, per la cultura, per les institucions, és a dir, per l’aportació de totes les generacions precedents”. El que no sap respondre Bodei és com actuar quan aquesta evidència sobre el que ens han llegat els morts no té cap força per canviar les pràctiques dels vius.

En un article que repassava les dades d’aquesta involució generacional, l’investigador Lyman Fellow concloïa: “No tots aquests problemes han estat causats per primera vegada pels baby boomers, però cada un ha empitjorat durant el seu torn de guàrdia. Si els líders empresarials, educatius i polítics volen resoldre aquests problemes, poden. Si la gerontocràcia en el poder vol, és una altra qüestió”. Des dels filòsofs als analistes de dades, no hi ha cap dubte que els joves d’avui estan pagant la cobdícia yuppie dels seus pares i que el problema no és de diagnòstic, sinó de manca de voluntat. Per això la solució no és la retòrica tova del decreixement que demana a les noves generacions que es converteixin en una barreja entre posthippies i neoestoics que s’alimentin de brots de soja. La resposta està en el cabreig monumental de la Greta, i té forma de revolució i de transferència de rendes i de poder polític entre generacions que, si s’ha de produir, tindrà forma de conflicte. Els pares dels millenials han posat en risc el món, però la pregunta és si els millenials seran capaços de fer alguna cosa més enllà d’un tuit indignat. Potser podrien començar per inspirar-se en una altra generació: la dels avis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Després de veure l’obra de teatre Màtria (a l’Espai Brossa, avui últim dia), Tiro la gorra al foc!!!
    Els babyboomers no solament hem fallat als nostre fills amb el nostre consum desmesuradíssim (pensant que les nostres filosofades ens redimirien, sinó que també els hem defraudat pel que fa a la guerra civil espanyola i a la transició.
    Però ha hagut de ser la questió nacional catalana i el foc/onades de calor els que ens han obert als ulls… perquè sempre ens havíem cregut que la nostra tasca era alliçonar els nostre fills i no pas escoltar-los.

  2. Ja fa molt de temps que detecto que hi ha un cert interès a enfrontar generacions. Al principi d’aquesta darrera crisi, cap al 2006, eren nombroses les dissertacions sobre l’egoisme dels vells, amb contractes fixos i sous elevats, que feien de tap per a l’accés laboral als joves, que es veien relegats a contractes escombraria de curta durada, sous de misèria, condicions de treball pròximes a l’esclavatge i molt atur. Però aquesta idea sorgida sens dubte d’algun think tank dretaner no va acabar de quallar, possiblement perquè no calia ser gaire observador per veure que la crisi ens va afectar a tots.
    Ara detecto que està de moda enfrontar les generacions per la qüestió de l’ecologia. Hi ha articles i més articles destacant la sensibilitat que els joves tenen pel medi ambient i l’egoisme dels més grans, que arrasen i devasten la natura. I ens trobem aquesta sueca de les trenes a tots els informatius, que ens la presenten com una heroïna malgrat que tots veiem que està sobrevalorada i sobredimensionada pels mitjans de comunicació. Un cop més això sembla un enfrontament sortit d’algun think tank que no té res a veure amb la realitat. Hi ha gent molt conscienciada de totes les edats i gent molt poc respectuosa amb el medi ambient de totes les edats.
    Només espero que aquesta lluita generacional en què ens volen embrancar per tenir-nos ben distrets no ens distregui de les veritables causes, molt més transversals.

    • Sí, és tal com dius: La generació no hi té res a veure. Tant si estàs, o no estàs, preocupada o preocupat per la salut del planeta; com si fas, o no fas, alguna cosa per frenar els greus problemes que patim a nivell planetari, és una actitud personal al marge del temps que fa que camines per aquest món. Jo mateix, que tinc la tercera edat a la cantonada, em preocupo més pel planeta i en tinc més cura que no pas la gent jove del meu voltant —i això ho dic sense fer cap retret.

      N’estic tan conscienciat que, fins i tot, quan noti l’arribada del suprem adéu faré més o menys el que feien les antigues tribus indígenes de l’actual Amèrica del nord. Només hi haurà una diferència, mentre que en aquells temps la persona moribunda passava els últims instants asseguda tot contemplant, alhora que se n’acomiadava, del paisatge que l’havia vist néixer, jo em llençaré directament dins del petit contenidor de l’orgànica —i perdoneu-me l’humor negre.

  3. Carregar contra els pares és el més facil per adolescents. Crec que confonen el pares amb les Multinacionals. Son les grans Multinacionals les que han fomentat el sobreconsum i per “ende” l’escalfament global amb la seva avaricia.

  4. No és que els joves odien als seus pares. El que pasa es que els joves s’associen a molts missatges de comunicació, com la música, la televisió i la literatura, sobretot dels EUA. Aquells missatges mostran una cultura d’odi entre pares i fills. La programació produeix una expectativa amb el temp i la repetició del mateix missatge s’ha fet realitat.

    Als anys 80 i 90 jo vaig viuera a Barcelona per 14 anys i no hi haia cap odi entre els fills i els pares que coneixiá. Més ben havia un procés de transculturació entre els pares i els fills en el qual els pares toquen a la seva música i comptaben les seves històries i les dein les seves expectatives i els joves que van fer lo mateix amb els seus pares. El resultat va ser que els pares i els seus fills acceptaban les diferencias de actitud y pares y fills es esforçaban per entendre y viuere amb les diferencias que avui producen odi.