Per què diem Bombai en lloc de Mumbai?

29.06.2014

L’onomàstica és una branca de la lingüística que es dedica a estudiar els noms propis i compta, grosso modo, amb dos grans àmbits d’estudi: la toponímia, que es fixa en els noms propis geogràfics, i l’antroponímia, que té per objecte d’estudi els noms propis de persona. D’això ens ha parlat Mar Batlle, doctora en filologia catalana i tècnica de l’Oficina d’Onomàstica (OdO) de l’IEC, el dia de la cloenda del Màster Assessorament Lingüístic, Serveis Editorials i Gestió del Multilingüisme (ALGMSE), integrat pels postgraus d’Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials (ALSE) i de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (PLGM), de la Universitat de Barcelona, que ha tingut lloc el passat 17 de juny.

Mumbai

Mumbai, a l'Índia (Foto: Holidayslist2014.com)

L’Oficina d’Onomàstica

L’Oficina d’Onomàstica, formada actualment per Josep Moran (director), Joan Anton Rabella (cap) i Mar Batlle (tècnica) té com a activitat principal, d’una banda, l’atenció i assessorament de preguntes relacionades amb l’onomàstica, tant toponímiques com antroponímiques, que s’adrecen a l’IEC. Segons la tècnica, la majoria dels dubtes que els arriben són de correctors i editors. En aquest àmbit, tal com ella mateixa afirma, falten eines per resoldre bé les qüestions i és molt freqüent que els especialistes recorrin a ells. L’oficina, d’altra banda, es dedica a estandarditzar i a normativitzar l’onomàstica catalana, fixada d’acord amb les directrius generals de l’IEC. Així mateix, també elabora certificats per al registre civil per a aquelles persones que es volen canviar de nom.

Pel que fa a l’atenció de consultes, una de les més freqüents és l’ús del guionet en els noms compostos. Segons Mar Batlle, el guionet pot servir: per distingir els noms dels cognoms en els casos en què alguns noms són cognoms (per exemple, Joan Oriol Ramon); per a aquelles persones que tenen nacionalitat estrangera i no volen perdre el segon cognom; per diferenciar el segon cognom en el cas de les famílies nobles (per exemple, Bernat de Requesens de Centelles-Ventimiglia); finalment, per donar personalitat en el cas en què els cognoms siguin molt freqüents. L’ús de la conjunció i també serveix per clarificar la funció del segon cognom.

Una altra pregunta que freqüentment atén l’Oficina és l’ús de les minúscules o majúscules en la preposició de. Normalment sempre va en minúscula, tant en els noms (per exemple: Maria dels Àngels) com en els cognoms (Eugeni d’Ors). La preposició en els noms estrangers també s’ha d’escriure en minúscula. En el cas dels cognoms aïllats, si el cognom no va precedit del nom, aleshores és preferible no posar la preposició o bé posar-la en minúscula. Així mateix, molt sovint també els arriben consultes sobre l’ordre alfabètic dels noms amb partícules: en aquest cas, la partícula sempre apareix a darrere de tot i el que preval és la primera lletra del cognom per a l’ordenació.

L’ús públic dels noms de persona és una altra consulta freqüent. Cal tenir en compte, en primer lloc, si el nom apareix en el Registre Civil; si és així, cal mantenir la forma en què s’ha inscrit. Si no hi figura (perquè és anterior al Registre), aleshores cal regularitzar-lo: és preferible escriure Ausiàs Marc a Ausiàs March. Pel que fa als antropònims antics, cal seguir els criteris de transcripció aprovats per la Secció Filològica, i pels antropònims provinents d’alfabets no romans, com és el cas dels noms asiàtics, no hi ha una proposta establerta, fet que comporta que hi hagi molta divergència. Mar Batlle, en aquest cas, aconsella utilitzar una forma o una altra en funció del registre del text.

Toponímia catalana

L’oficina ha dedicat gran part del seu temps a l’estandardització de topònims, que es pot consultar al Nomeclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya (2009). La primera edició, publicada el 2003, va ser revisada i millorada l’any 2009 i és la que es pot trobar en aquest enllaç. Aquesta nova edició incorpora etimologia, qualitat ortogràfica, dades estadístiques i una llista d’antropònims amb la transcripció fonètica corresponent.

L’Oficina d’Onomàstica ha editat també el Nomenclàtor toponímic de la Catalunya del Nord (2007), en una obra conjunta amb la Universitat de Perpinyà. Aquesta obra conté transcripcions fonètiques, però no inclou cartografia. Segons Mar Batlle, el fet de no incorporar mapes fa que l’edició quedi una mica “coixa”.

Així mateix, s’han elaborat criteris per a toponímia d’àmbit municipal. Són obres pensades per orientar els consistoris en l’estandardització dels noms dels carrers i també s’hi incorporen diversos usos de minúscules i majúscules.

Toponímia no catalana

Noms aranesos

Pel que fa als noms oficials a la Vall d’Aran, en contextos oficials, es mantenen les formes oficials en aranès (retolació, notícies, etc.). En contextos informals, en canvi, es pot fer servir tant la forma aranesa com la catalana, si existeix. La pàgina web de la Generalitat, per exemple, usa les formes araneses, mentre que els mitjans de comunicació han optat per utilitzar les catalanes.

Toponímia a l’Estat espanyol

A la resta del territori espanyol, la toponímia catalana s’ha adaptat a la llengua de cada territori. Es tracta, com diu Mar Batlle, de processos naturals de la llengua: dues llengües i dos noms conviuen en un únic espai geogràfic.

A Catalunya, en principi, encara que el text estigui en castellà, es tendeix a usar formes oficials, que són les que estan regulades per la legislació. A les obres fetes fora de Catalunya, s’utilitzen les adaptacions al castellà, si existeixen.

S'Aranjassa

S'Aranjassa, a Menorca (Foto: culturapopularmenorca.cat)

Toponímia exògena

La regularització de noms estrangers és una tasca complexa, ja que la diversitat lingüística és molt gran. L’adequació al registre del text és també un fet a tenir en compte: no és el mateix un text de caràcter divulgatiu que un de cientificoacadèmic. L’elecció d’una forma o d’una altra, doncs, varia en funció de la finalitat que persegueix el text. Si bé és cert que molts noms i formes són conegudes i no comporten una gran dificultat d’adaptació al català, d’altres, tanmateix, són menys conegudes i difícils de pronunciar.

Per a la toponímia exògena no hi ha una normativa ni una legislació que en reguli l’ús i, per això, des de l’Oficina d’Onomàstica segueixen les recomanacions del GENUNG (ONU). L’ONU proposa mantenir sempre els accents i les marques diacrítiques, encara que en català no es pronunciïn. D’altra banda, sí que s’han adaptat algunes grafies que s’allunyen de la llengua d’arribada de noms polonesos, eslovens o alemanys; és el cas de la grafia alemanya ß, que normalment s’adapta a ss. La tendència general, però, és eliminar els diacrítics que apareguin en posicions estranyes per facilitar la lectura.

Noms adaptats al català

Alguns noms estrangers han estat adaptats al català i són formes plenament consolidades. Algunes poden ser adaptacions fonètiques, altres són formes històriques que han arribat per mitjà d’altres llengües i que ja tenen tradició: és el cas de Suècia que, en realitat, s’anomena Sverige. Batlle proposa que, com que es tracta de formes que s’usen plenament i que el parlant les coneix perfectament, són les que s’han de fer servir. No totes, però, presenten una mateixa regularització ortogràfica: per exemple, mentre que Hèlsinki s’ha adaptat amb accent, Amsterdam, no.

El GENUNG, el Grup d’Experts de les Nacions Unides per als Noms Geogràfics, juntament amb d’altres organismes internacionals, recomanen limitar l’ús d’exotopònims i no crear-ne de nous en benefici de les designacions autòctones. Precisament, el GENUNG ha elaborat unes directrius per a la regulació de la toponímia exògena, que consisteixen a evitar la creació de noves adaptacions, no reactivar exònims antics en desús, no usar exònims no consolidats per evitar generar confusió i fer un ús políticament sensible dels exònims. A aquests criteris, Mar Batlle hi afegeix el d’utilitzar la grafia més usada, sempre que estigui documentada en diverses fonts que ho corroborin.

Toponímia exògena d’alfabet no llatí

Hi ha dos sistemes d’adaptació de noms estrangers, la transliteració i la transcripció. El primer és un sistema reversible però presenta un greu inconvenient: els signes diacrítics no són coneguts per a la majoria i, per tant, algunes grafies no sabrien pronunciar-se. La transcripció, en canvi, representa en la llengua d’arribada els noms estrangers; els parlants saben reproduir bé la pronúncia del nom perquè ha estat adaptada, però pot generar variants gràfiques.

Tot i que una de les propostes del GENUNG és utilitzar la forma romanitzada que proposa el país, no sempre és possible aplicar-ho, perquè no totes les llengües disposen de les mateixes grafies. Mar Batlle proposa fer servir una forma o una altra (amb grafies o sense) segons el registre formal del text: si és divulgatiu, recomana seguir els criteris de Secció Filològica; si és científic, la forma romanitzada que aconsella el país i la forma oficial del nom (amb l’alfabet que toqui).

Pel que fa a l’ús de les formes antigues i modernes dels noms, algunes poden presentar connotacions polítiques. És el cas, per exemple, de les nomenclatures d’algunes regions colonitzades de l’Índia, que han decidit canviar les formes més conegudes —emprades durant la dominació britànica— per les formes autòctones: Bombai, l’any 1995, va passar a anomenar-se Mumbai, Calcuta des de l’any 2001 es diu Kolkata i Madras, des del 1996, Chennai. D’altres ciutats, en canvi, no tenen problemes a l’hora d’utilitzar l’exònim com a forma divulgativa: Moscou, El Caire. Fins i tot, el govern xinès promociona la forma transliterada, Pequín, per Beijing.

Moltes ciutats, en definitiva, han experimentat canvis de noms al llarg de la història. Cal ser coherent: quan s’expliqui un fet històric relacionat amb la ciutat, cal utilitzar el nom corresponent al període històric. Com diu Mar Batlle, si estem parlant del setge de Leningrad, no podem parlar del setge de Sant Petersburg.

Foto cloenda

Cloenda del màster ALGMSE amb la conferència "Onomàstica i assessorament lingüístic: eines i criteris per a correctors"

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Per què diem Cuzco en lloc de Cusco?
    Exactament el mateix cas d’oficialitat que va esmenar un nyap colonial.
    Amb l’agreujant absurd i ridícul, per part dels mitjans catalanòfons, de pronunciar un fonema inexistent en català i que a sobre és inexistent en l’espanyol d’Amèrica i de bona part de l’hispànic.

  2. Caldria deixar ben clar que els topònims neerlandesos adabats en “-am” són aguts: AmsterdÀm, RotterdÀm, VollendÀm. I això per molt que la gent s’han avesat, per influència anglesa, a fer-los esdrúixols., cosa que no succeïa una o dues generacions enrere, en què l’accentuació tònica era la correcta.

  3. La pregunta correcta és “per què n’hauríem de dir Mumbai quan sempre n’hem dit Bombai”. La següent pregunta ha de ser, quan tornarem a dir – i escriure- Lahor, Mangalor, Bangalor, etc. tot eliminant una “e” final que no existeix en la llengua vernacla -ni pronunciada ni escrita- i que evidentment és muda tant en anglès com en francès. La “h” de Lahor, per cert, sí que es pronuncia, la “a” és neutra i la “o” oberta.