L’èxit improbable d’una sèrie tan fosca i exigent com Chernobyl (en català, Txernòbil) costa d’explicar. Vet-ho aquí una hipòtesi: sabem que un segon Txernòbil s’acosta inexorable i, igual que les pel·lícules de l’Alemanya dels anys 30 prefiguraven un desig de submissió col·lectiva que es concretaria en Hitler, el cinema premonitori ens atrau fatalment. El Txernòbil que vindrà no serà nuclear: serà una catàstrofe ecològica, una crisi econòmica global, un gir inesperat en la intel·ligència artificial. Però aquestes calamitats també seran Txernòbil perquè, un cop arribin, tots n’haurem estat còmplices. Amb l’agreujant que la societat de la informació ens haurà saturat amb veus autoritzades explicant-nos què passaria i què havíem de fer –o, sobretot, deixar de fer- per evitar-ho. Sentint-nos part d’una massa més il·lustrada que mai però tan somnàmbula com sempre, ja comencem a flairar l’autodestrucció en els vents històrics que bufen.
Chernobyl, una sèrie d’HBO
O potser res d’això passarà i simplement ens hem enganxat a un drama de factura exquisida que té la bondat d’explicar una història en només cinc capítols. Si és bell allò del qual no podem afegir ni sostraure res sense empitjorar-ho, Chernobyl és una minisèrie perfecta. Sobre el que va passar, poca cosa a dir: l’abril de 1986, el reactor número 4 de la central nuclear de Txernòbil va explotar, i els dies i mesos següents posarien a prova la capacitat de l’estat soviètic per ocultar els fets i dels treballadors públics ucraïnesos per netejar i contenir el desastre nuclear més gran de la història. La sèrie produïda per HBO i Sky UK intenta reconstruir la nit de l’explosió i els mesos posteriors, però els protagonistes no són els bombers ni les infermeres que moririen per síndrome de radiació aguda, sinó els científics i els polítics que van jugar-se la vida per netejar el desastre contra els que van fer tot el possible per empitjorar-lo.
Molt més que dels detalls històrics, la sèrie ens vol parlar del valor de la veritat i el cost de perseguir-la. Descaradament escrita per desvetllar els votants de les democràcies contemporànies cada cop més adormides, les frases de Chernobyl ens arriben com missatges en una ampolla enviats des del passat. Des dels fets alternatius de Donald Trump fins a les mentides de Boris Johnson durant la campanya Brèxit o, perquè no, el farol dels líders processistes vs. la farsa mediaticojudicial sobre la qual l’estat espanyol ha construït la seva repressió, els espectadors del món podem projectar el fracàs de les nostres cultures polítiques sobre el llenç en blanc dels buròcrates soviètics. La dramatúrgia ens regira perquè no hi ha una sola sentència que no soni perfectament versemblant i orgànica per al lloc i el moment en què és pronunciada que, alhora, no puguem imaginar en boca dels nostres polítics actuals. Es troba a faltar una convenció del politburó rus que ens ajudaria a entendre la política del present: quan els comitès s’acababen, els líders també s’aplaudien a ells mateixos plens de camaraderia autoreferencial.
Tres personatges suporten el pes de la narració: Valery Legasov (Jared Harris), físic i director de l’Institut Kurchatov que va ser l’encarregat d’ajudar en les qüestions tèniques del procés de neteja i Boris Schrebina (Stellan Skarsgård), màxim responsable polític del dispositiu, basats en dos individus reals i ben documentats. Ulana Khomyuk (Emily Watson), és una física nuclear creada per a la ficicó que “representa els molts científics que van treballar sense por i arriscar-se per ajudar a solucionar la situació”. Les interpretacions són inusualment clàssiques i carregades d’una solemnitat que surfeja sobre la gravetat impossible d’exagerar del context. Amb diferents graus d’idealisme –el de la doctora pot arribar a resultar excessiu-, els tres encarnen el sentit de responsabilitat política i de respecte per la veritat que es troba a faltar en la resta de ciutadans alienats de l’URSS. En un oceà de covards més o menys anestesiats per la banalitat del mal, Chernobyl posa el focus en els pocs capaços de dir que no i aturar la inèrcia de la massa. La sensació amb què ens quedem és que fa tota la diferència que un sol individu renunciï a la paga, un altre a mentir i un altre a la medalla.
Veient Chernobyl prenem consciència que la història sempre està en marxa, a vegades de manera visible i d’altres, invisible. El primer lloc d’identificació que ens ofereix la sèrie és el dels ciutadans ingenus que miren el foc nuclear sense saber que els ions els estan penetrant els òrgans. La radioactivitat és la metàfora de la mentida, que desintegra el cos polític igual que el cos humà, de manera lenta però inevitable i en forma de núvol difús en l’atmosfera i no d’explosió centralitzada. La radiació no es pot filmar directament, però el seu fantasma ens angoixa a cada seqüència. Però l’espai al qual ens vol dur Txernòbil és el de la responsabilitat individual, al fet que les persones són capaces de canviar la història si actuen. La sèrie ens diu que fatalitat no existeix, que només és un altre nom per l’apatia i la mandra. Al mateix temps, els fets ens recorden que la veritat sempre té un preu que cal pagar, tant per ignorar-la com per seguir-la fins al final. Valery Legasov ho sabia, i per això la primera escena que veiem és un flashforward del seu suïcidi. Però no morir no és una opció: Chernobyl ens parla d’escollir entre deixar-nos matar lentament per la radioactivitat de la mentida o saber que la nostra vida ha canviat alguna cosa.