Per què cal anar a veure ‘Fairfly’

23.05.2018

Aquest dimecres s’ha estrenat Fairfly a La Villarroel, el darrer espectacle de La Calòrica. Sense fer massa soroll, aquesta companyia arriba a la sala del carrer que du el nom del teatre amb un cistell ple de trumfos. Estrenat al Cicló del Tantarantana d’ara fa un any, l’espectacle ha girat per mitja Catalunya i retorna a Barcelona ben rodadet. I amb molts premis sota el braç. Avís als lectors: això és un article reciclat.

Els quatre protagonistes de ‘Fairfly’, el muntatge de La Calòrica. © Anna Fàbrega

Anava a fer un article-llista, d’aquells ben fàcils de llegir, frescos i eixerits com una amanida de pasta a l’estiu, però aquesta és una arma de doble tall: el mateix format imposa unes condicions difícils de seguir. I hom no farà un article titulat “Tres motius per no perdre’t…”. O en trobes un mínim de cinc, o no t’hi poses.

Comencem pel començament. Aquells que no els coneguin, ja van tard. Des d’aquell Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I (un dels títols més comercials de la història) del 2010, primer espectacle de la companyia, els calòrics no han parat. L’Editto Bulgaro (2012), La nau dels bojos (2013), Bluf (2014), Sobre el fenomen de les feines de merda (2015), El Profeta (2016) i Fairfly (2017). Un espectacle per any, al ritme de Woody Allen o Ventura Pons. Però amb molta més versatilitat i gràcia, tot s’ha de dir. L’equip està capitanejat pel dramaturg Joan Yago, l’escenògraf Albert Pascual i el director Israel Solà. Els actors fundadors de la companyia són Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol, a qui segons els espectacles s’han afegit altres intèrprets com ara Carla Rovira, Mercè Boher, Arnau Puig, Toni Guillemat, Ricard Farré o Alba Florejachs. (ja em perdonareu que no posi els vostres noms en negreta, estimats)

Fairfly és un d’aquells espectacles rodonets. És a dir, una peça on el text, la direcció, la posada en escena i la interpretació estan al mateix nivell. I aquest és bo. La gràcia dels calòrics és que, al llarg de la seva trajectòria, han sabut moure’s per la comèdia, el cabaret polític, l’adaptació de novel·la gràfica o la teatralització d’un quadre de Hieronymus Bosch amb gràcia i naturalitat. La companyia té una especial predilecció pels fracassos, els personatges frustrats i la sàtira, i en aquest cas encerten de ple en la diana. (Ara ve el material reciclat).

Els actors de ‘Fairfly’, de La Calòrica, que es pot veure a La Villarroel. © Anna Fàbrega

La precarietat laboral (i vital), la (falsa) promesa de l’emprenedoria i (la crueltat d)el sistema capitalista són els protagonistes de Fairfly, la història de quatre amics que, veient perillar el seu lloc de treball en una empresa de menjar per a nadons, decideixen actuar per canviar les seves vides. Canviar el món o canviar la pròpia vida, fer una passa endavant o pujar un graó, sacrificar la vida personal per una feina… Escenari central i públic a quatre bandes: amb una taula i quatre cadires com a tota escenografia, els calòrics en tenen prou per tenir-nos clavats a la butaca durant vuitanta minuts, amb una història trepidant que no ens dóna treva.

Tot i que segurament ja podem anar imaginant allò que succeirà a la següent escena, el text de Joan Yago camina amb pas ferm fins a acabar galopant a tota velocitat, ajudat per una direcció precisa d’Israel Solà, que domina la tensió escènica a la perfecció. Tots quatre intèrprets de Fairfly estan estupendus: Queralt Casasayas encarna el personatge que muta més durant l’obra, Xavi Francés és l’inventor humil que al final potser no ho és tant, i Vanessa Segura interpreta l’encarregada dels números i de fer tocar els altres de peus a terra. Qui s’acaba enduent la funció, però, és Aitor Galisteo-Rocher, ja que l’ofici i la gràcia que demostra l’actor li fan clavar totes i cadascuna de les seves rèpliques. Només l’hem vist en muntatges de La Calòrica (recordem especialment el crooner de L’Editto Bulgaro i l’encantadora Marina de Bluf) i a There was a fiesta ens va acabar d’enamorar. Ara que els integrants de La Calòrica estan trepitjant fort a d’altres bandes (Júlia Truyol forma part de la Kompanyia Lliure, Esther López està rodant la segona temporada de la sèrie d’IB3 Mai neva a ciutat, i Marc Rius ja es pot considerar un membre més de la troupe d’Oriol Broggi, ja seria hora que altres directors “descobrissin” el talent d’un actor com Galisteo-Rocher.

Cal anar a veure Fairfly, i ja acabo, per comprovar com un teatre popular i de qualitat és possible. I per veure que de vegades els crítics (Premi de la Crítica 2017), els espectadors (dos Premis Butaca 2017) i els senyors misteriosos que decideixen els Premis Max (dues nominacions per aquesta edició) es poden posar d’acord.

I encara una altra cosa: cal agrair a Tania Brenlle, directora artística de La Villarroel, que hagi programat un espectacle sense caps de cartell, amb cap actor mediàtic al seu repartiment. Un teatre sense Clara Segura, Pol López i Emma Vilarasau és possible. Som-hi tots.