Per què a tu també t’ha fet Joan Brossa

1.03.2019

Benvolgut/da lector/a,

Ara t’atraparem en aquest article:

 

 

 

 

 

 

 

I ara llegeix això:

Aquests versos, com
una partitura, no són més
que un conjunt de signes per a
desxifrar. El lector del poema
és un executant.
Preludi de El Saltamartí, Joan Brossa

 

Jordi Marrugat sembla que no superi la fascinació que li provoquen aquests versos: “Fixeu-vos que són 5 línies: és com un pentagrama, i ell parla de partitura perquè les paraules són com notes, i el lector és com un intèrpret de música: quan llegeix, el lector té un paper actiu, interpreta! I això pot generar molts mal entesos.” Gran frase preludi de tot el que vindria.

“Ostres tu, no ho havia pensat jo tot això!” Si Arnau Puig, cofundador del grup artístic Dau al Set, no ho havia pensat, ens trobem tots plegats en un forat negre sense principi ni final anomenat Joan Brossa. Benvinguts a l’odissea d’intentar -i només intentar- entendre’l.

Arnau Puig encara riu ara quan explica trucs i trampes que li havia fet Joan Brossa en persona. Repeteix que ell l’havia conegut, riu i torna a riure i fa cara de no creure’s que Brossa fos tan “punyetero”, diu. Arnau Puig, crític d’art i filòsof, seu com seuria qualsevol persona gran: amb una barreja de saviesa i anècdotes que sembla que li carreguin l’esquena, però que li surten i les descarrega incontroladament: ara això, ara allò, i de cada cosa en tindríem per dies. Jordi Marrugat, estudiós de Brossa, fa cara de content, de persona jove al núvol de l’autorealització. Diu que se sent que és al lloc adequat, que a ell li encanta en Joan Brossa, que l’apassiona Joan Brossa. És més: “A mi m’ha fet Brossa”, afirma. I allà els tenim, asseguts tots dos un dia de cada dia, un molt content i convençut, l’altre rient encara i amb cara d’acostumat a aquestes coses. És una sessió més del cicle de converses Ens va fer Brossa de la Fundació Brossa i vénen a explicar-nos més o menys això: per què a mi, a tots els de la sala i a tu, lector/a, ens ha fet Joan Brossa.

“Si a Joan Brossa li donaves un escamarlà, et deia que amb una truita ja feia. Però si era al revés, et demanava més menjar, que una truita era poca cosa!” Era la seva manera de ser. “No se li pot retreure res”, diu Puig. Tal i com el pintaven, semblava que fessis el que fessis, Joan Brossa et podia enganxar per totes bandes, però en realitat, estem atrapats igual: Puig va començar el diàleg explicant el cas del famós judici d’Adolf Eichmann, criminal nazi i responsable de la solució final. Hannah Arendt, filòsofa jueva, hi va anar com a observadora “i va concloure que Eichmann no se sentia un criminal: Eichmann utilitzava el mateix llenguatge però tal i com ell s’expressava, les versions no tenien res a veure.” Les teves actituds són condicionades pel llenguatge, el que la societat utilitza i la seva circumstància i per tant, tu no n’ets responsable. “Amics valorats, veieu que ja apunta en Brossa, per aquí?”, Arnau Puig torna a riure.

I sí, aquí el tenim, i més a prop del que us penseu. La seva obra sorgeix de l’anàlisi del llenguatge: “Una mateixa paraula es pot utilitzar per dir dues coses totalment diferents, i això passa amb el llenguatge col·loquial. Els seus poemes aparentment no deiuen res perquè sembla un llenguatge molt quotidià, però aquest és el problema!” explica Marrugat. És com les fake news, compara Puig: “La trampa està feta ja a l’anunciat, que és verbal i estructurat i aparentment lògic, però què és la lògica? Ni Hegel ho sabia! I el que t’estan dient és fals.”

“Brossa estava enamorat dels mots”, però quan se’n va adonar que els mots transiten per una llengua -a més, oprimida- i que són els mots que el dominaven a ell… “els té a les mans i no sap què fotre’n!” diu Puig. Marrugat discrepa: “Home sí, en fa la seva obra!”

A partir d’aquí s’inicien diversos debats sobre que si la (no) essència de Joan Brossa, que si el marxisme del seu llenguatge i, de sobte, parlant de la discutida amistat entre Brossa i Foix, Puig atrapa a tothom amb una frase: “Al final a la vida no saps per què combats. Ara som en aquesta sala, però ja saps com va acabar i què va passar.” No se li va poder extreure més: “No, no, jo no he d’explicar el que saben també altres. Estàvem parlant de la paraula, que és qüestió del gènere humà i escolta, si en Brossa m’ha portat fins aquí, visca en Brossa!”

Independentment del que es va discutir, la imatge i estructura de la conversa va ser un retrat en viu del que són les generacions: Arnau Puig exclamant i justificant “jo ho he viscut!” amb corresponent història al darrere sobre qualsevol aspecte que Marrugat comentés: allò que la persona gran explica persuasivament i el jove hi va dient la seva com pot i com pensa, amb cara d’empàtic i intentant delicadament no ofendre, mentre es fa, alhora, un espai en la conversa i en aquesta vida, i en les noves maneres de veure-la.
“Ai, que ho haurem de tornar a reescriure tot!”

Arnau Puig, que acaba de treure un altre llibre, explicava: “Saps què em passa? Cada vegada que em demanen que escrigui alguna cosa, no sé reprendre el que he fet, hi he de tornar a pensar. Tinc visions diferents.”
Els anys fent els seus deures: estem (positivament) condemnats a això, i no hi ha més remei.

Ens ha fet Joan Brossa, o millor dit, ens ha fet el que Brossa ens volia demostrar: que ens ha fet el llenguatge, que som dins dels seus límits i llibertats, i ja ens ha atrapat i no ens en podem escapar.

Quan estàs fet d’una cosa, ets del que estàs fet, i punt.

Ah, i per cert, enhorabona. Acabes de ser, com no podia ser d’altra manera, un/a executant d’aquest article.