Per Nadal, qui res no llegeix res no val

Diu el refrany que, per Nadal, posarem el porc en sal, la gallina a la pastera i el pollí a dalt del pi. També voldríem afegir-hi un costum saludable apte per paladars de tot tipus, pantagruèlics, adventistes, vegetarians o crudivegans: una lectura regalada abans de cada migdiada. Per Nadal, per Sant Esteve i tant si plou com si neva. En unes dates tan assenyalades i susceptibles als tòpics, a Núvol no volem ser menys tradicionals, i ens apuntem al carro de les recomanacions literàries per acomiadar el 2017 amb una llista pensada per subornar la substància lectora. Perquè “viure sense llegir és perillós, obliga a conformar-se amb la vida, i un pot sentir la temptació de córrer riscos”. Houellebecq dixit. Saleu el porc o no, lectors, lectores i gallines ponedores, no sigueu conformistes.

1- Això no és Amèrica (Empúries). Jordi Puntí

Comencem la llista amb el llibre que probablement ens sentim més proper, Això no és Amèrica, que ha estat l’escollit per inaugurar els nostres clubs de lectura. Després d’Els Castellans, Jordi Puntí ha tornat a les llibreries amb un nou recull de narracions integrat per nou contes que havien estat encàrrecs puntuals, alguns dels quals ambientats en una època estrictament analògica, i que han sobreviscut al pas del temps (editorial) gràcies a la paciència. Quinze anys després d’aquells Animals tristos, l’escriptor de Manlleu ens explica històries melangioses de l’edat adulta, exercicis de desamor, retrats de personatges en fuga i rebels a la recerca del seu lloc al món. Com explica Bernat Puigtobella, és “una lectura deliciosa, on tot és planer i alhora subtil”. Una oportunitat per recuperar la prosa d’un dels millors contistes catalans contemporanis.

2- Els homes i els dies (L’Altra Editorial). David Vilaseca

Sense dubte, una altra de les novetats editorials més destacades d’aquest últim trimestre. I per descomptat, de tot l’any. Els homes i els dies, presentat en societat encara no fa un mes, és un volum ambiciós i revelador que inclou tota l’obra narativa d’un escriptor pràcticament desconegut però absolutament sensacional, David Vilaseca, que va morir l’any 2010 en un accident a Londres. Un autor que, al revés del que deia Borges, no és complicat, sinó ben volgudament complex. Per això el situem a l’alçada de Proust, de Joyce, de Pasolini, de Josep Pla. Les seves novel·les, en paraules de Sebastià Portell, són “matèria fosca” i estan escrites amb una “claredat glacial”. Tal com us explicàvem en aquest article, Vilaseca és, serà, ha de ser un dels grans descobriments de la nostra literatura. No us el perdeu.

3- Epístoles a Josep Carner (Quaderns Crema). Salvador Oliva

No podíem deixar fora d’aquesta llista un autor tan contrastat com Salvador Oliva. El banyolí, que ha traduït l’obra dramàtica completa de Shakespeare, ha publicat enguany unes Epístoles a Josep Carner “que tenen un tema en comú: un lament no explícit per la decadència cultural que podem observar en aquest país”, amb un epíleg que conté un petit llistat “d’aquests mals”. Una diagnosi sui generis, càustica i severa a través de la qual Oliva fa gala del seu domini tècnic, líric i estilístic, amb versos tan explícits com aquests: “L’afició de vetar, aquí, és general: / es veta en els jurats dels premis literaris, / a les antologies i en més d’un tribunal”. El poeta diu que som el país del veto, per tant, quina altra cosa no podem fer nosaltres si no és fer-lo aparèixer en aquest decàleg?

4- La mort i la primavera (Club Editor). Mercè Rodoreda

La mort i la primavera és un llibre sobre la sedició. I també la novel·la en què Rodoreda “es burxa més ella mateixa”, com explica Arnau Pons a l’epíleg. Després de deu anys de gestació, Club Editor reedita aquesta obra pòstuma de l’escriptora barcelonina, que ens proposa una nova reflexió a la controvèrsia que, fins als nostres dies, ha anat de bracet d’una història escrita en més d’un estadi redaccional, tal com era habitual en Rodoreda. Clara Moliné en va parlar exhaustivament en aquest article, en el qual destacava la “justícia literària” de les noves lectures “que retornin la fe en el subjecte que les escriu”. En un lloc sense nom i en una època indeterminada, La mort i la primavera és un tractat polític i, al mateix temps, una de les obres més dolorosament belles que s’hagin escrit.

5- El camí de les aigües (Amsterdam). Carme Martí

La segona novel·la de memòries de Carme Martí, El camí de les aigües, no ha defraudat. I això que la primera, Un cel de plom, havia deixat el llistó molt alt. Aquesta vegada, l’autora de Montblanc biografia la seva àvia Maria Badia a través d’una literatura cuinada a foc lent que es pot llegir com un viatge en el temps d’olors i sabors. El camí de les aigües és la història d’una cuinera que tira endavant malgrat els entrebancs de la vida, sense dramarismes ni resignacions. Petites proeses quotidianes que, com us explicàvem aquí, “serveixen per recordar el llegat de les persones desconegudes que, des del seu humil anonimat, també contribuïen a la transformació social i a la preservació d’uns valors”. Un cant a la cuina i un homenatge a les dones treballadores i a les nostres àvies.

6- Ermita (Meteora). Jordi Llavina

Ermita és el darrer llibre de poemes de Jordi Llavina. “Poemes narratius”, com diu ell, que ens condueixen a Sant Pere del Puig, a la Selva del Camp, una talaia des de la qual l’escriptor de Gelida viatja a la seva infantesa i al paisatge mitificat de les arrels familiars, la terra d’origen de la mare. “Hi volia recordar aquell temps dels estius viscuts lentament, com un temps que no passa, temps en una incubadora càlida”, explica Teresa Costa-Gramunt, perquè “fora d’aquest temps acostuma a fer fred, els dies de l’adultesa passen rabent com un llamp i tot d’una ja som al caire del mig segle”. L’ascensió a l’ermita és el fil vehicular que ens guia mentre els anys transcorreguts i exposa, amb una fonda perspectiva, els seus perquès actuals i les seves ànsies de futur. Natura, records i afanys plasmats amb la seguretat de l’experiència. Avui a les 19h es presenta a la llibreria Documenta.

7- Robinson (Empúries). Vicenç Pagès Jordà

“Estimaràs el llit per sobre de totes les coses”, diu el primer article del credo d’H., el protagonista de Robinson, la novel·la que Pagès Jordà ha publicat aquesta tardor. H. s’afegeix a la línia asèptica i tediosa de Gregor Samsa, d’Oblómov i, com indica el títol del llibre, del Robinson de Defoe, perquè H. també és un nàufrag, tot i que l’escriptor empordanès el situa més a prop, existencialment, del Robinson introspectiu de Michel Tournier. H és la grisor perfecta: “No té fred ni calor, ni gana, ni son, ni dolor. Ni enyora ni desitja, ni fa ni té: tan sols és”, i passa bona part de la història a casa dels veïns sobre un llit flotant, que és, ho podeu llegir aquí, “la metàfora d’aquesta ment que no està fixada enlloc i per la qual passen, com bancs de núvols, pensaments desfilats que s’acumulen sense ordre ni concert”. Ideal per desvagats que vulguin navegar a la deriva.

8- Fer-se totes les il·lusions possibles (Destino). Josep Pla

És l’altre gran clàssic que s’ha reeditat aquests últims mesos juntament amb Rodoreda. Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses recull textos de Josep Pla que encara no havien vist la llum, escrits durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. El seu estil inconfusible torna a ser el denominador comú de les reflexions que hi llegim, però hi ha ha una petita diferència amb el Pla que coneixíem d’altres llibres: aquest s’expressa amb la mateixa ironia però sense embuts, sense (auto)censura. Sobre política, Catalunya, Espanya i el franquisme, sobre l’amor, sobre les dones i el sexe, sobre la mort. Un Pla, diu Xavier Serrahima en aquest article, “com a sismògraf de la realitat catalana del seu temps”. Francesc Montero, de la Càtedra Josep Pla de la UdG, s’ha encarregat de la curadoria del volum. 

9- Passamaneria (Godall). Pruden Panadès

L’aigua és música sense numerar. Passamaneria. Breviari, poemari o recull singular de poemes en prosa? El llibre de Pruden Panadès pot ser tot això a la vegada, perquè ens transmet, al capdavall, una manera d’entendre la vida. Bernat Puigtobella, que en va fer la presentació la setmana passada, diu que és “un dels llibres més soprenents i preciosos que he pogut llegir aquest any”. L’autora  hi desplega un ampli ventall de referents del gremi de les modistes, aquestes especialistes en “resurreccions domèstiques, sempre molt mal pagades” que conformen un món que s’apaga però que encara no s’ha extingit, perquè, “entre la pell i el món, gairebé sempre, s’interposa una merceria, que tiba, afluixa, corda o descorda”. A Passamaneria, Panadès ens demostra que l’univers es pot recosir amb un fil i una agulla.

10- Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents (:Rata_). Josep Lluís Badal

Josep Lluís Badal és un dels gran tresors inconeguts de la literatura catalana. Apartat dels cenacles literaris, viu abocat a la creació literària. La seva obra per al públic infantil, amb títols com Els llibres d’A. o la sèrie Jan Plata, ha traspassat les nostres fronteres, però queda pendent la descoberta de la seva obra per a adults. A Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents, j.l.badal (que signa amb minúscules) recull les anotacions de molts anys en un compendi que sense prendre la forma de diateri recull relats, reflexions, lectures i molta saviesa. Un llibre imprescindible per als necessitats de consol en aquests temps convulsos.

11- Els fills de Llacuna Park (L’Altra Editorial). Maria Guasch

Tanquem aquest decàleg, integrat per algunes de les millors novetats editorials postestiuenques (segur que ho heu advertit, prenadalencs perspicaços), amb Els fills de Llacuna Park, de Maria Guasch, que amb aquesta novel·la consolida la seva veu literària, una de les més estimulants i inspiradores de les joves generacions. Eugènia Broggi la considera una història “moderna i elàstica”, escrita amb un estil comparable al de Marta Rojals o la mateixa Rodoreda, també pels seus enginyosos girs argumentals. La protagonista, la Clara, treballa de professora a la presó, però això, segons Gerard Mur, “no la converteix en una novel·la de reclusos”. Hi ha molta més teca, “que acaba xuclant al lector com la Clara ha engolit a l’autora amb el seu joc d’angoixes i fugides. Dins i fora de la presó”. Una obra asfixiant, fatalista i brillant.

L’apèndix

Com que no volem perdre la metàfora del porc pel camí, la recuperem al final, amb un apèndix per engreixar el decàleg amb sagí pedrolià. En efecte, com que aquest 2018 serà l’Any Pedrolo, que coordinarà Anna M. Villalonga, parlar de La terra prohibida (Comanegra) és una bona manera de cloure aquesta llista de nostrades recomanacions. Poca broma amb aquest llibre, perquè, a banda d’un retrat social de l’independentisme de mitjan segle XX, “és probablement l’obra de més valor històric de Pedrolo” (en parlem en aquest article). La terra prohibida és una tetralogia que es presentarà reeditada en dos volums (el segon sortirà l’any vinent) en un context polític que, per bé i per mal, no podia ser més escaient i decisiu. Tant per la reivindicació com per la significació.

Només em queda dir-vos, i ara que s’acosta la loteria amb tota la raó del món, que la lectura us acompanyi.