Per la bona gent, que som nosaltres

Adorem Manel perquè saben cantar-nos els problemes del primer món que, no ens enganyem, a la gent que habitem el primer món són els que més ens interessen. Un tuit de Juliana Canet, animadora de la cosa digital nostrada, ho resumeix perfectament: “Ha sortit una nova cançó dels Manel *screams in convergent*”. En altres paraules, el grup revelació del 2008 ha perfeccionat amb els anys el retrat sorneguer dels catalans joves de classe mitjana i els seus microdesencisos, donant música i lletra a una sensibilitat millenial desencantada però encantada amb ella mateixa d’estar-ho. Són la banda sonora més que “convergent”, de “fill de convergent”, que no voten pas, o no sempre, a Convergència. Els Manel són uns mestres de la ironia i, com tots els que ens hem estalviat recomanar-los a gent que no seria capaç de saltar l’abisme d’experiències que ens separen, a la ironia no s’hi arriba amb la mateixa facilitat que al sentimentalisme.

Per la bona gent és el primer single que hem pogut escoltar del nou disc de Manel, al qual dona el títol i que sortirà aquesta tardor, i feia molt que l’esperàvem. La primera impressió és que, després de la pausa entre àlbums més llarga -tres anys i mig- de la seva curta història, el grup de Barcelona no ha fet un canvi de sentit com els que van desubicar als fans en els dos últims discos, sinó que ha seguit caminant en la mateixa direcció, cada cop més lluny dels ukeleles i més còmodes entre sintetitzadors, pastitxos d’efectes vocals i una fusió d’estils provocativa que no demana excuses ni perdó. El primer cop que vam sentir a Guillem Gispert quasi-rapejar va ser a Jo competeixo, i a Per la bona gent demostra que ha après a comprimir més síl·labes en menys temps, però que segueix preocupat per la doble moral de la beautiful people catalana.

També hi ha Maria del Mar Bonet, que cedeix la seva veu i la seva lletra per a la tornada, construïda a partir d’un sample d’Alenar, un clàssic de la cantautora. I què hi fa la Nova Cançó en aquesta nova cançó? Una cosa semblant al que una novel·la occitana feia en el primer disc de Rosalía: els Manel, igual que tots els bons, ni fan ni pretenen fer música en el buit, sinó que estiren les nostres arrels culturals cap a llocs imprevisibles. Això els permet que, en comptes d’arribar al no-lloc que el (mal) conservador musical creurà veure i denunciarà en un esclat d’escarafalls puristes, els Manel ens duguin a paratges on el gamberrisme del nou està aixoplugat per la solidesa del vell. Els Manel trenquen les normes bé perquè saben per què les trenquen.

Com ha transformat el pas del temps les “Tres portes tinc a ca meua / obertes a tots els vents: / la que està oberta per tu / l’altra, per la bona gent”, que Bonet cantava al 1977 i els Manel recuperen el 2019? Allà on la cantant mallorquina es dolia per un amor passional en un carrer fosc de València (el carrer dels Cavallers), que li esgarrapava la vida amb la sensualitat tràgica d’una guitarra flamenca, la banda barcelonina ha posat el desamor sota la llum blanca d’un hotel artificial com el que veiem al videoclip de la cançó i, en comptes de patir per la contradicció, la conviden a remenar el cul i resguardar-se en l’asèpsia de l’electrònica i l’alegria de viure de les guitarres funk.

La sensació és que la divisió entre la bona gent que entrava per una porta i el misteriós “tu” que torbava el cor de Bonet entrant per l’altra (“Àngel caigut / principi del foc /magrana oberta / tot això ets tu per mi / jo n’estic certa”) ja no s’aguanta. Potser la bona gent no és tan bona, o mai va ser-ho i, quan es fa de nit a l’hotel dels Manel, tothom pot colar-se d’amagat per la porta de tothom mentre l’endemà sàpiga mirar a càmera amb un somriure ben convergent. Sembla que la veritat de les cançons de Manel està en el rap que les sacseja des de dins: a Jo competeixo, la metralladora vocal ens advertia “Primer miro amb respecte, com qui ha gaudit d’una lluita igualada però, si us hi fixeu, porto el somriure de qui s’aguanta una riallada”. A Per la bona gent, la veu és la mateixa, que ara ha tornat i ens recorda que, darrere aquesta hilaritat que no se sap d’on surt, “Encara no he dit si la joia dels altres em porta només alegria o em fa brollar dins un verí, una metzina, una forma subtil de dolor”. En temps d’Instagram, aquests somriures de cartó-pedra i totes les mentides que s’hi amaguen ja no són patrimoni d’una elit, d’uns “ells”: el cinisme som nosaltres.