Per fi és gener!

11.01.2018

Ja està. Ja ha passat. Finalment hem deixat les festes enrere, els llums de Nadal encara són al carrer però estan apagats, i poc a poc retrobem la normalitat nostra de cada dia, superats els excessos gastronòmics, consumistes i familiars d’aquestes dates. Pel que fa a les arts escèniques, s’extingeixen lentament els espectacles destinats a omplir platees les nits de nadal i cap d’any, i s’apropen les estrenes que esperàvem després d’una sobredosi de teca teatral “fresca i lleugera” (pensada segurament per contrarestar la pesantor dels àpats nadalencs).

Sense anar més lluny, s’acaba d’estrenar Blasted al TNC, el text de Sarah Kane que arriba als escenaris de casa nostra vint-i-tres anys després de la seva estrena al Royal Court de Londres. L’equip capitanejat per Alícia Gorina, molt ben acompanyada per noms com Silvia Delagneau, Bàrbara Glaenzel, Albert Arribas o Riikka Laakso, porta a escena un dels espectacles que servidor amb més candeletes espera d’aquesta temporada. Quines coses… quan surti aquest article publicat ja hauré vist Blasted. I aviat els ho explicarem a Núvol, of course.

Aquest dissabte es celebra Un Santos (sense el Santos) al Teatre Lliure, homenatge pòstum al geni de Vinaròs que ens va deixar el passat 4 de desembre i al qual Albert Roig ha dedicat aquest magnífic article a Núvol. Santos mereix aquest i tots els homenatges, i la vetllada que tindrà lloc a la Sala Fabià Puigserver estarà formada per escenes dels seus espectacles des dels anys vuitanta fins a Esquerdes parracs enderrocs, el darrer muntatge que va dirigir. Esperem que la nit tingui l’humor, el gamberrisme i el compromís de Santos i desitgem que s’hi destrossin (o es cremin) molts pianos, es faci percussió amb molts culs i s’hi diguin moltes paraulotes. No ens agradaria gens que la vetllada es convertís en quelcom semblant a la tristíssima (i absolutament antibrossiana) Nit Brossa que es va celebrar al Macba el passat 12 de desembre: una trobada de la socialité barcelonina que va omplir les sales blanques del museu sense saber ben bé ni qui ni què era Brossa, i d’on només podem salvar Maria Arnal i Marcel Bagés cantant La gent. La gent no s’adona del poder que té.

El 24 de gener anirem a la Sala Beckett, on s’estrena Olvidémonos de ser turistas, el darrer text de Josep Maria Miró. Arran del seu gran èxit El principi d’Arquimedes (traduïda a quinze idiomes) Miró és un autor publicat (per la prestigiosa Losada) i estrenat regularment a Llatinoamèrica. Amb aquest text ens presenta una història de viatges i fugides (explicada cronològicament, sense salts endavant o enrere) situada a la triple frontera, el territori que queda emmarcat per Argentina, Brasil i Paraguai. Dos actors argentins, un madrileny i una catalana (no és un acudit) es posen sota les ordres de Gabriela Izcovich, una directora que quan la vam entrevistar es va declarar enamorada platònicament de Merlí / Francesc Orella. A Argentina es veu que els Peripatètics també arrasen, tu.

Al Teatre Lliure hi tornarem aquest mes de gener amb moltes ganes per veure dos espectacles més. La visita de la vella dama, l’adaptació feta pels Farrés Brothers del text de Friedrich Dürrenmatt, amb titelles de mida humana, música en directe i protagonitzat per Vicky Peña i Xavier Capdet. Els Farrés són una de les millors companyies del mai prou valorat teatre familiar que es fa al nostre país, i celebren els seus quinze anys de vida amb aquest espectacle, que es va estrenar al passat Temporada Alta. I tornarem al Lliure a veure Begin the beguine, l’espectacle de Jan Lauwers a partir del guió que John Cassavetes va escriure per a Peter Falk i Ben Gazzara (dos bons pàjarus) poc abans de morir. El Burgtheater de Viena, el CDN de Montpellier dirigit per Rodrigo García (Humain trop humain) i la Needcompany (tres institucions teatrals europees, poca broma) arriben a Montjuïc amb Gonzalo Cunill i Juan Navarro al capdavant, dos intèrprets que cal veure sempre, acompanyats d’Inge Van Bruystegem i Romy Louise Lauwers, que no coneixem però estem segurs que seran estupendes. La cosa promet.

I aquesta nit, un altre Jan, en aquest cas el Fabre, porta a Madrid (als Teatros del Canal dirigits per Àlex Rigola) el seu espectacle Mount Olympus. To Glorify the Cult of Tragedy. Una peça que dura vint-i-quatre hores i on conflueixen les tragèdies gregues i el twerking. I és que en Jan Fabre quan balla, balla, balla, balla. Servidor de vostès no hi podrà ser, va badar quan es van posar les entrades a la venda. Però què hi farem. Ja la veurem a algun altre lloc. O no. El teatre és així. Efímer i fugisser. Duri vint-i-quatre hores o en duri mitja. Estigui fet amb persones o amb objectes. Viu i irrepetible, quan hi assistim allò que veiem només passa d’aquella manera davant nostre, en aquell lloc i en aquell instant precís. I això és quelcom que Netflix no podrà comprar mai. O això esperem.