Per estimar Catalunya cal riure-la

El pròxim 4 d’octubre el TNC està d’estrena, i per partida múltiple. S’inicia la temporada 2017/2018, comença l’epicentre dedicat a Santiago Rusiñol i s’estrena Els Jocs Florals de Canprosa. Espectacle que suposa el debut del director Jordi Prat i Coll a la Sala Gran. Aquest text va ser objecte de gran polèmica, a la seva estrena del 1902, per la paròdia que feia d’una de les institucions culturals més respectables de la Catalunya de principis de segle XX: els Jocs Florals. Prat i Coll ha agafat l’obra i, tot i respectar-ne el text original, hi ha afegit altres textos rusiñolians i cançons populars de totes les èpoques per convertir l’espectacle en una gran festa major de la catalanitat. Que, com no podia ser d’altra manera, té lloc en un envelat. Hem conversat amb Àngels Gonyalons, Jordi Coll, Kathy i Yolanda Sey, Anna Moliner i el director de tot plegat. I hem pogut veure una mica d’assaig. La cosa pinta molt bé.

Ja ha començat a córrer per les xarxes, i segurament serà una de les escenes de les quals més es parlarà de tot l’espectacle. Kathy i Yolanda Sey, dos quarts del trio d’Els Hostalets de Balenyà Les Sey Sisters, interpreten És la Moreneta, la popularíssima sardana d’Antoni Carcellé. La negritud i la racialitat entren al TNC per la porta gran. Amb dosis iguals d’humor i de respecte, Prat i Coll homenatja la nostra verge més negra i fa sortir tota la companyia a cantar, en un final apoteòsic de primer acte que fa posar la pell de gallina. Si no t’emociona, és que no ets català. O és que potser ho ets massa, vostès ja m’entenen. Kathy Sey ja va treballar amb Prat i Coll a Huis clos (A porta tancada), que es va poder veure a la Sala Atrium fa un parell de temporades. Sey era l’ascensorista que portava els tres protagonistes a l’infern, i que passava del blues a l’africanisme amb la mateixa facilitat amb la qual ara canta perles com “Quina flaire en fa, més catalana, la muntanya santa del meu cor”. La seva germana, Yolanda Sey, l’hem pogut veure darrerament a muntatges com Les bruixes de Salem o La farsa de Walworth, i aquí interpreta una de les dues bessones cantaires (i, atenció a la dada, la seva mare l’interpreta Àngels Gonyalons).

Tant les germanes Sey com Anna Moliner o l’actor Jordi Coll reconeixen que sabien molt poca cosa de Santiago Rusiñol abans de començar a assajar l’espectacle, però que han acabat fent un intensiu sobre l’autor i pintor modernista per excel·lència. Prat i Coll els ha obert les portes al món rusiñolià, afegint màximes i pensaments del nostre primer bohemi al muntatge, així com el seu monòleg La feminista (que als anys seixanta va interpretar Maria Aurèlia Capmany en diverses ocasions). El director també ha inserit fragments de Llibertat!, Miss Barceloneta, L’auca del senyor Esteve o Els savis de Vilatrista a l’espectacle. Pel que fa al repertori musical, va ser el mateix Rusiñol qui va donar la idea a Prat i Coll, quan en una ocasió va escriure: “Necessitem cantar les nostres cançons, perquè un dia ens faran falta”. L’envelat és el calaix de sastre ideal, on tenen cabuda èxits del pop espanyol de ayer, hoy y siempre, que el director fa conviure amb cançons populars catalanes o peces del cançoner kumbaià. Anna Moliner estrena el seu tercer espectacle amb Prat i Coll, després de Liceistes i Cruzados i Requiem for Evita, i explica com, tot i que no coneixia algunes de les cançons populars que interpreta a l’espectacle, és com si les hagués conegut d’alguna forma atàvica, a través dels gens de les seves àvies i besàvies.

El director vol seguir explorant el “teatre de l’experiència” que va iniciar amb Requiem for Evita, on el públic assistia a una missa dedicada a Eva Perón, i se’l feia cantar i combregar i tot. A Els Jocs Florals de Canprosa els espectadors també participaran, activament, en algun moment concret de l’espectacle. No podem dir res més. Prat i Coll ha volgut muntar aquest text com un gran musical, i per ell la nostra tradició inclou el Paral·lel dels anys vint, Els Joglars o La Cubana (que fa dues temporades estrenaven la seva particular versió de Gente bien, de Santiago Rusiñol). Àngels Gonyalons parla de l’eclecticisme d’un muntatge que dissecciona molts aspectes de la catalanitat. I el director confessa que li agradaria que tant espectadors de dretes com espectadors d’esquerres es molestessin per algunes coses de l’espectacle. Explica que, a la sortida de Requiem for Evita, hi havia gent que li preguntava: “Però a tu t’agrada l’Evita, o l’odies???”. I és precisament això el que voldria aconseguir amb Els Jocs Florals de Canprosa.