Per a què serveix una exposició?

23.11.2017

Un brevíssim intercanvi de tuits ha provocat un petit miracle: que es faci un debat entorn de per què serveixen les exposicions. Així, en general. Bé, no exactament, el tuit que va iniciar-ho, publicat per Lluís Nacenta l’1 de novembre, deia literalment: “Potser hauríem de començar a reconèixer que una exposició no és el format adequat per explicar coses”. José Luis de Vicente va respondre dos minuts després dient només: “Discrepo, pero mucho”.

La lluitadora Diabólica a casa seva, amb els seus dos fills, en les fotografies de Grobet que poden veure's al CCCB. / MASSIMILIANO MINOCRI

La lluitadora Diabólica a casa seva, amb els seus dos fills, en les fotografies de Grobet que es van poder veure al CCCB el 2015 | Foto: Massimiliano Minocri

Nacenta i De Vicente són dos joves comissaris d’exposicions ja amb una certa trajectòria, i aquest microdebat a Twitter va atreure de seguida l’atenció dels responsables del CCCBLab, que van convidar-los a fer un debat més extens. El títol va acabar sent molt fidel al tuit inicial: “És una exposició el format adequat per explicar coses?”, i es va concretar que es debatria sobre “la idoneïtat narrativa de les exposicions” tot i que també es va publicitar de manera més general i ambiciosa: “Per a què serveix una exposició?”. L’etiqueta usada a Twitter reblava aquesta ambició: #expoSIexpoNO.

Des del primer moment em van entrar moltes ganes d’anar-hi, perquè els termes en què estava plantejat el debat em van evocar les preguntes que em faig quan surto de moltes exposicions. Vaja, que la principal motivació va ser l’ànim d’esbrinar per què hi ha tantes exposicions de tots tipus que em deixen insatisfet. I crec que això em passa perquè moltes em deixen la impressió d’una acumulació confusa i poc sistematitzada de materials i de relats.

Des del Mirador

Així que la tarda del divendres 17 de novembre vaig pujar al Mirador del CCCB i, davant d’un centenar llarg de persones, em vaig trobar el Lluís Nacenta exposant la seva tesi en els 10 minuts que li havien donat per encetar el debat: a una exposició cal reclamar-li “potència d’alteració dels discursos”, deia Nacenta, i el millor camí per aconseguir-ho no és fent-la narrativa. Després de citar Benjamin, Cioran i Rubén Grillo, va posar com a exemple la conversió del pavelló Mies Van der Rohe de Montjuïc en una maqueta d’ell mateix, a base de cobrir-lo completament de blanc. Nacenta va explicar que visitar-lo li havia aportat “canvis en la percepció de l’estil internacional”.

José Luis de Vicente va utilitzar els seus deu minuts per defensar que entre les funcions d’una exposició hi ha la d’explicar coses i que cal aprofitar-la. I tot seguit va confessar que s’ha convertit en comissari perquè li atreuen les molt amples possibilitats que ofereix el format expositiu: l’ús de molts recursos diferents -la imatge, el text, el so, els objectes, l’espai-, recursos que les tecnologies digitals estan ampliant; i també que el visitant és lliure de deambular-hi a plaer, a diferència del que passa al cinema i al teatre. De Vicente va admetre, però, que tot i aquesta abundància, sempre hi ha un “recurs escàs”: com captar l’atenció del visitant.

A partir d’aquí tots dos van aprofundir en el debat, amb Nacenta dedicat a impugnar la visió de De Vicente, argumentant que és cert que l’expositiu és un format amb moltes possibilitats, però que això també el converteix en excessiu. I reprenent la comparació amb el cinema, va dir que aquest és tancat i té un llenguatge molt establert centrat en el guió, i que en canvi no hi ha un llenguatge expositiu equivalent. Per deixar clara la seva opció, va concloure que no s’ha d’arribar mai a establir un llenguatge d’aquesta mena, donant a entendre que això és el que passarà si s’insisteix en les exposicions com a artefactes explicatius.

Per la seva banda, José Luis de Vicente va defensar que la narrativitat d’una exposició no té perquè impedir les possibles lectures que pugui tenir i que, de fet, no cal que sigui lineal. Per això va aventurar que l’exposició serà el format narratiu del futur. En aquest sentit, va queixar-se que la immensa majoria d’exposicions dels últims 20 anys es fan en base a clixés convencionals i mediocres i que caldria molta més experimentació per obrir les possibilitats.

El ram expositiu

El torn de preguntes i intervencions va evidenciar un fet important: el gruix de persones que seguien in situ el debat eren del ram. Era esperable, però això em va recordar una afirmació anterior feta per Nacenta: l’art contemporani no té “públics” -així, en plural-, perquè només van a veure’l artistes i especialistes, és a dir: els del ram. Això em va despertar una pregunta inquietant: potser el problema general de les exposicions és anàleg a aquest? Que els que les fan estan molt més pendents de la impressió que causaran en els seus companys comissaris més que no pas d’arribar a un públic ampli de debò?

En aquest sentit una de les intervencions va queixar-se de la “veu superhegemònica” dels comissaris en moltes exposicions, i que caldria obrir aquest discurs perquè altra gent hi pugui intervenir. Tan Nacenta com De Vicente van impugnar aquesta afirmació, al·ludint a les nombroses dificultats pragmàtiques que es troben els comissaris per portar a terme les exposicions tal i com les han planejat inicialment. Aquestes dificultats, bàsicament aconseguir que els artistes i col·laboradors facin el que els demanen i també estirar el pressupost perquè cobreixi les necessitats de l’exposició, Nacenta les va qualificar de “mecanismes de desautorització” que li rebaixen l’ego al comissari de manera dràstica.

Una altra intervenció va afirmar que els crítics d’art no parlen d’obres, sinó de les reflexions teòriques que els provoquen les obres i que això allunya el debat de les obres mateixes. I que quan aquests crítics es converteixen en comissaris, fan la feina en els mateixos termes. Durant el debat vaig descobrir que havia vist una exposició comissariada per De Vicente, “Big Bang Data” precisament al CCCB el 2014, i que de Nacenta no n’havia vist cap però em van donar referències d’una, sobre el Brian Eno al Arts Santa Mònica. Totes dues, per cert, una per experiència directa i l’altra per la d’una persona amb qui comparteixo el gruix de les opinions sobre exposicions, entren en el paquet de la majoria que em deixen insatisfet.

El “recurs escàs”

Una intervenció que vaig trobar força interessant va ser la d’una persona que va explicar la seva visita a una exposició sobre els encara hipotètics viatges a Mart i que aconseguia implicar el visitant, perquè a l’entrada li preguntava si s’apuntaria a fer el viatge i al final del recorregut de l’exposició se li tornava a fer la mateixa pregunta. El resultat era que a l’entrada guanyava per golejada l’opció de respondre sí, resultat que es capgirava al final, després que els visitants haguessin vist en detall els grans inconvenients i riscos que tindria un viatge amb una aparença tan romàntica.

Aquest i altres elements del debat em van portar a una hipòtesi de quin podria ser el criteri que hauria de moure un comissari o comissària a l’hora de concebre qualsevol tipus d’exposició: buscar com despertar l’experiència vicària del visitant perquè senti que allò que s’explica o s’ensenya li afecta i li és proper i que, per tant, li interessa. Això em va recordar la al·lusió de De Vicente al “recurs escàs” que és la captació de l’atenció del visitant, i em va fer pensar que, més que escàs, és un recurs molt fràgil que necessita molta atenció ell mateix, i que potser en el procés de concreció de les exposicions queda massa sovint relegat en un segon terme.

O potser el que passa, i això és una hipòtesi encara més hipotètica, és que encara està pendent la fixació d’un llenguatge expositiu que serveixi per administrar de manera adequada aquest recurs tan escàs i fràgil amb l’eficàcia que ho fa el llenguatge cinematogràfic i que serveixi de referència per afrontar l’organització d’exposicions en general. Que en Lluís Nacenta em perdoni.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris