Per a Joaquim Molas i en memòria seva

17.03.2015

El meu professor del batxillerat em va recomanar que anés a estudiar literatura a la Universitat Autònoma. «Per què?», li vaig preguntar. «Perquè allà hi trobaràs el doctor Joaquim Molas, una de les persones que més m’han ajudat a entendre què és això de la literatura», em va contestar.

Joaquim Molas | Foto Pere Formiguera

Joaquim Molas | Foto Pere Formiguera

I vaig fer-li cas. Quan ja hi era, una de les primeres coses que vaig fer és anar al lloc on hi havia els despatxos dels professors a comprovar que realment hi havia el seu. I sí, hi era: «JOAQUIM MOLAS». Sense cap més indicació. A dintre, ningú. Entrellucant pel vidre només veies una pila de prestatges farcits de tesis doctorals. Impressionava. De cop i volta va arribar un senyor baixet, amb ulleres fosques i un «Ideales» mig apagat entre els llavis. Era ell. «Així que vostè vol fer Filologia Catalana? Doncs miri, cregui’m: llegeixi, home, llegeixi».

També vaig fer-li cas. Tenia raó. Llegir, llegir i llegir. Amb ell (i amb altres professors del departament, com l’enyorat Jordi Castellanos) vaig aprendre’n, de llegir. També vaig aprendre a estimar la nostra tradició literària, des de Carles Riba fins als plecs solts i fulls volants més efímers de la literatura popular. I em van donar un mètode per a estudiar i entendre tota aquesta tradició. És un mètode que avui dia continua essent perfectament vàlid, encara que des d’algunes bandes ens vulguin fer creure que ja ha passat a la història. No, és ben viu: és el llegat de Joaquim Molas i de la seva escola.

«No faci d’Aulet», recordo que em va dir una vegada, anys després, a propòsit d’alguna ironia meva en una conversa de cafè. Avui, de matinada, m’he llevat i he sabut la notícia de la seva mort. Era esperada, sí, però no per això ha estat menys colpidora. I no me n’he pogut estar. De «fer d’Aulet», vull dir. Per a en Molas i en memòria seva:

«De matinada han trucat,
són al replà de l’escala.
I sí, se l’han emportat:
el seu alè ja no exhala.

Oh Déu meu, quins mals moments,
sembla que tot sigui fals!
Se’ns en van els referents
i ens quedem sense “Ideals”.» #garrotuit

Espero que m’ho perdoni. De fet –serveixi de justificació– va ser ell qui em va ensenyar a llegir Pere Quart!

 

Jaume Aulet és professor de Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Vaig tenir la gran sort de ser alumne del Doctor Joaquim Molas a finals dels anys 80 a la UB. Em va mostrar les claus per copsar el Blanquerna de Ramon Llull; fins aleshores un llibre hermètic per a mi. Em va introduir a Les Avantguardes i al diari La Publicitat amb les crítiques dels Noucentistes contra el Manifest Groc d’en Dalí i companyia (desconeixia la seva faceta d’escriptor). El doctor Molas ens repetia que havíem de llegir, de llegir molt i de rellegir amb crítica. Recordo que ens deia amb humor: “Escoltin bé, qualsevol obra, novel·la o conte, sempre s’ha de llegir dues vegades. La primera, per saber si la maten o no la maten (a la protagonista). La segona, per a fer-ne l’estudi crític.” I ens va proporcionar, com diu en Jaume Aulet, un mètode. Jo vaig quedar fascinat: coneixent el mètode seria d’allò més facil aplicar-ho per a escriure la novel·la perfecte (estructura, trama, missatge…) i tot il·lusionat per haver trobat la pedra filosofal de la literatura creativa, vaig preguntar un dia al Doctor Molas què em digués quines novel·les o recull de contes havia escrit; me’ls empassaria. La resposta em va deixar perplex: “Cap, sr. Torrents. No he publicat mai ficció”. “No!? -vaig exclamar tot sorprès- Com és això?” “És ben senzill, conec les regles, he formulat un mètode, però jo no tinc imaginació, no sé inventar històries; jo només guio als que en tenen. Si vostè en té, escrigui”.
    Anys després vaig anar a viure a l’Eixample i algun cop coincidiem pel carrer. “Ja escriu, Sr. Torrents? Doncs, a què espera?”. De fa poc que vaig escrivint cosetes, potser algun dia algú les valori positivament i consideri que són publicables. Si aquest dia arriba, Doctor Molas, li ho agrairé de tot cor. Gràcies pel seu inestimable mestratge i doni records a la família Ainaud de Lasarte, principalment a la Mar.

    • Jo no he tingut la sort de conèixer al Dr. Molas, però pel que comentes, Feliu, va ser una d’aquelles persones que ens marquen la vida i animen a lluitar pels somnis… pot exister millor herència?

    • Personalment, m’agrada molt el to de l’alrticle del Feliu, sobretot perquè no és documentació sinó proximitat.

  2. El record que en tinc és inesborrable. Jo no vaig poder triar l’Autònoma el 76 i em va tocar fer filologia a la UB. A segon curs vaig matricular-me de nocturn per poder anar els matins, d’oient, a l’Autònma, a sentir les classes d’en Jordi Castellanos (seminaris sobre Oller), d’en Xavier Romeu i d’en Joaquim Molas, de qui encara conservo uns apunts preciosos sobre la novel·la al XX. En Comas va morir i va venir en Riquer. Mai havia sentit classes tan magistrals sobre la literatura medieval francesa i provençal. Les classes que ell feia sobre els trobadors els dimecres i divendres de bon matí a l’Acadèmia de Bones Lletres no tenien preu. Era un temps com màgic, increïble. Els professors no et deien res si assisties a classes de nivells superiors amb ganes d’escoltar. A tots ells envio un pensament d’admiració i agraïment per haver-me obert els ulls a saber entendre i escoltar les paraules que ens han deixat els mestres del passat. Ara ells formen part d’aquest llegat. In Memoriam.