Pepa Plana: “Necessito algú que em miri”

26.10.2018

Enxampem Pepa Plana (Valls, 1965) fent el canvi d’armari. “Una odissea”. Ens l’hem d’imaginar au bout du fil traient el cap entre caçadores i vestits. Li fem una trucada per parlar de Penèlope, l’espectacle de divendres 26 durà al Centre Cívic Baró de ViverPenèlope, que es programa dins del circuit de Barcelona Districte Cultural (encara tindrem tres ocasions més de trobar-nos-la), és una proposta de clown que ve de lluny. Plana la va estrenar el 2010. “La Penelòpe se’ns fa gran”, diu. “És un espectacle que no té temps perquè parla d’un mite, el de Penelòpe, que mai és vell”.

Pepa Plana, una pallassa que fabula. | Foto: Joan Sánchez

El punt de partida de Penèlope –“el que em va moure”– és el llibre El hilo de la vida (Ediciones B), de Davide Cali i Serge Bloch. Plana és lectora regular de llibres poètics i (“mal anomentas”) infantils, i aquesta història, la del fil vital, va caure-li literalment al damunt. De la prestatgeria a les mans: “El llibre em va atacar”. Un llibre que narra tota una vida. La vida d’algú que espera. Des de les esperes pròpies de la infantesa (fer-se gran, el petó d’abans d’anar-se’n a dormir, que el pastís estigui llest…) a les de l’edat adulta (un amor, per exemple; o la mort). En créixer, els desitjos i les pors canvien. “És un llibre molt simple”.

Nola Rae, directora de l’espectacle, va detectar un buit. “Ens falta fons”, va dir-li a Plana quan aquesta va proposar-li dirigir-la en una adaptació lliure d’aquesta història d’expectatives i temors. “Ràpidament se’m va acudir la idea del mite de Penèlope, que espera Ulisses”. Plana, però, no és simplement Penèlope. És la seva pallassa –matisa– qui la interpreta. Es tracta d’una escala de tres graus: Plana, la pallassa i Penèlope. En aquest ordre. “La pallassa espera al Ramon, mentre teixeix, de dia i de nit, i fabula que és Penèlope, a qui he pogut donar veu, fer-la opinar”, explica. Tinguem-ho clar: “Jo no soc la Penèlope”.

Sobre Rae, la directora, diu Plana que “és un referent i un regal”. Australiana resident a Anglaterra, és “com una germana gran, perquè no tenim ni mares ni àvies; tenim poques referències pallasses”. Es van conèixer al Festival Internacional de Pallasses d’Andorra (FIPA), que la vallesana dirigeix des del 2001 (amb alguna interrupció). Rae va acceptar ràpidament: “Va connectar amb el tarannà del meu personatge”.

Plana apunta la necessitat de ser dirigida. A l’escenari funciona millor sota ordres. “Mai m’he dirigit. No en sé. Quan assajo sola, ningú em mira i acabo netejant. No sé jugar sense la mirada d’algú. Sí que he dirigit espectacles d’altres pallassos; el que no em funciona és l’autodirecció. Necessito aquesta mirada externa, que algú em miri jugar”. Penèlope va prendre forma en tres períodes de treball, “assajant intensament a Catalunya”. L’obra –detalla Plana– ha estat creada en francès, la llengua de trobada entre les dues pallasses. La vallesana la domina millor que l’anglès i Rae la parla amb desimboltura (va ser alumna de Marcel Marceau!).

“Em centro en l’espera”, apunta Plana sobre el contingut de l’obra. La Guerra de Troia ocupa un segon pla. “Encaro la solitud de la dona –una cosidora, en aquest cas– que està esperant que arribi el marit. Mentrestant imagina que és la dona d’Ulisses; es creu un món de pretendents que la desitgen, i no perquè sigui guapa, sinó pel poder que té: l’home que es casi amb ella, serà rei”. El missatge que Plana aspira a transmetre és el del rebuig a les relacions tòxiques. “El Ramon ha marxat. Estic sola i espero i espero… Però què estic esperant? Talla, talla, talla”.

Més enllà de l’espera, però, assistim a la història d’un deliri. La fabulació és un recurs constant de l’espectacle: “Tot s’ho inventa la pallassa”. La protagonista, per exemple, recrea la guerra. El cavall de Troia és una màquina de cosir (marca Sparta); els soldats són cremalleres; i Ulisses, el coixinet de les agulles. La manipulació dels objectes és fonamental. També ho són el vestuari (roba entallada) i la música (feta a mida). “Tot és un pack per explicar la història”. Penèlope, a part de clown, també inclou màgia i titelles. És una pallassada on la lògica compareix alterada i això el fa un espectacle “surrealista i absurd”. Hilarant, sens dubte.

Amb aquest espectacle, Plana ha girat pertot. Bogotà, Caracas, gira per Argentina, Hèlsinki… Després de Penèlope, van arribar Èxode amb el pallasso Monti o Amaluna amb el Cirque du Soleil. Actualment, gira amb cinc espectacles. Fa escassos dies va presentar l’última proposta de la Cia. Pepa PlanaVeus que no veus– al Festival Internacional de Pallassos de Cornellà. La pallassa s’adapta a tota classe d’espais. No la determina la dimensió de l’escenari: “Sóc una tot terreny”.