Pep Puig, premi Sant Jordi: “Volia escriure una novel·la popular”

11.12.2015

La primera Nit de Santa Llúcia es va celebrar l’any 1951 en la clandestinitat, gràcies a l’editor Josep M. Cruzet, fundador de la llibreria Catalònia (avui ja despareguda) i les editorials Selecta i Aedos. S’explica que aquest nom es deu a la data del lliurament del Premi Crexells, que es feia el 13 de desembre, en memòria de Joan Crexells, mort als 30 anys el dia de Santa Llúcia de 1926. L’any següent aquesta festa va acollir un altre premi de novel·la, el Sant Jordi, instituït per l’organització que l’any següent fundaria Òmnium Cultural. La Nit de Santa Llúcia és, doncs, des de fa temps una de les principals cites culturals de l’any al territori amb més de seixanta anys de trajectòria i que des de fa un cert temps se celebra de manera itinerant per les diverses ciutats de Catalunya. Per això sempre hi ha una gran expectació per conèixer els noms dels premiats.

Pep Puig guanya el 56è premi Sant Jordi de novel·la | Foto: Dani Codina

Pep Puig guanya el 56è premi Sant Jordi de novel·la | Foto: Dani Codina

La vida sense la Sara Amat

Un jurat, format per Isona Passola, Àlex Broch, Marta Nadal, Ramon Pla i Màrius Serra, ha decidit atorgar de manera unànime el 56è premi d’enguany a La vida sense la Sara Amat, de l’escriptor Pep Puig. “Va ser una unanimitat festiva, ens vam abraçar, perquè la novel·la és fantàstica”, reconeix Passola. La vida sense la Sara Amat és, doncs, una història d’amor adolescent, amb una tensió sexual no resolta i unes dosis de suspens perfectament mesurades, i amb un ús molt intel·ligent de l’emoció, sense arribar a ser sentimentaloide. Segons Passola té una gran qualitat literària i pot arribar a públics molt diversos.

“Ara fa cinc anys va néixer el meu fill, i vaig sentir la necessitat d’escriure alguna cosa perquè, quan fos gran, no se sentís avergonyit del seu pare”, confessa Pep Puig, que ha volgut fer una menció especial a la seva editora fins ara, Eugènia Broggi, per haver-hi confiat quan tocava.

Es tracta, tal com l’han definit Passola i Puig, d’una novel·la popular, que vol frapar tant un nen de catorze anys com un lletraferit de cinquanta. La història de Sara és un dels records que Pep Puig guarda de la seva estada a Ullastrell, el poble on estiuejava. “La Sara era una noia amb un gran caràcter, un gran talent, una gran intel·ligència i estava plena de contradiccions. A mesura que es va anar fent gran va desenvolupar una mena de ràbia secreta envers el poble, fins que una nit d’estiu, mentre jugàvem a cuc i amagar, es va amagar al cuarto d’un amic de la colla”, explicar l’escriptor.

Narrada pel nen (ja adult) que amaga la Sara, de la qual està profundament encaterinat, aquesta novel·la representa el combat entre dos desiguals: un nen que es conforma al món i una nena ferotge, rebel. “M’agrada dir que la història va de dos nens que s’amaguen a un cuarto per discutir sobre el final de la infància”, afegeix Pep Puig, que considera que, com la poesia, perquè una història sigui rodona ha de deixar passar temps i agafar pòsit.

Víctor Obiols, 57è premi Carles Riba de poesia | Foto: Dani Codina

Víctor Obiols, 57è premi Carles Riba de poesia | Foto: Dani Codina

Dret al miracle

Víctor Obiols és un poeta precoç, ja que, tal com explica David Castillo, membre del jurat del Premi Carles Riba, va publicar el seu primer llibre amb només 14 anys. Ara 40 anys més tard, ha guanyat el Premi Carles Riba de poesia, un dels més antics, abans anomenat Premi Óssa Menor, però li van canviar el nom el 1959, en honor a Carles Riba, després de la seva mort. “És un honor compartir aquest premi amb ell”, ha assenyalat Obiols. El primer cop que s’hi va presentar va ser l’any 1975, quan només tenia 15 anys, i va quedar finalista, amb una obra titulada Pas en falç. “He estat fent cua durant 40 anys”, ha dit somrient.

Dret al miracle, doncs, és un llibre que, segons Castillo –membre del jurat al costat d’Andreu Gomila, Josep Lluch, Roger Mas i Teresa Pascual–, és una antologia de la seva obra, marcada per un aspecte líric que ha caracteritzat des de sempre Obiols, un autor consolidat. L’obra es divideix en tres parts: un trencament amorós, un renaixement i una desaparició massiva, generacional. “El llibre té aquesta revelació de veritat que ha de tenir la poesia, amb un to cadenciós i greu, sense oblidar el compromís amb el monòleg interior d’aquests poemes del jo, que, en el seu cas, es vinculen a una certa idea del realisme, si cal col·locar alguna etiqueta”, ha aclarit Castillo.

Dret al miracle no és cap missatge subliminal per a cap investidura presidencial”, ha dit amb ironia Obiols. Tal com ell mateix l’ha qualificat, és un llibre seriós, amb substància, ja que a través de la poesia sempre procura trobar l’equilibri entre la lògica i la màgia. Aquest recull inclou alguns poemes que va escriure fa nou o deu anys: “Segons Horaci, és el termini mínim que han de reposar les obres abans de publicar-les, i actualment ho complim poc, perquè les coses van molt més ràpides”, ha afegit el poeta.

Empar Moliner, 18è premi Mercè Rodoreda de contes

Empar Moliner, 18è premi Mercè Rodoreda de contes | Foto: Dani Codina

Tot això ho faig perquè tinc molta por

El 18è premi Mercè Rodoreda de contes i narracions ha estat per a Tot això ho faig perquè tinc por, d’Empar Moliner. El jurat, format per Francesco Ardolino, Àngel Burgas, Jordi Mir i Parache, Sílvia Soler Guasch i Àlex Susanna i Nadal, ha destacat la unanimitat absoluta a l’hora d’atorgar el premi. “En el premi Mercè Rodoreda sovint ens trobem amb un desacord entre les obres presentades i el que nosaltres entenem per conjunt de relats i conte en si, però en aquesta ocasió, els contes de Moliner corresponen exactament al que nosaltres entenem que ha de ser un conte”, ha afegit Sílvia Soler.

No calen gaires presentacions d’Empar Moliner, ja que, tal com ha assegurat Sílvia Soler, és una escriptora molt coneguda i llegida. Tot això ho faig perquè tinc molta por està escrita amb una llengua molt viva, rica, coherent i correctíssima, amb una gran varietat de registres, i aborda temàtiques actuals i diverses. A més a més, hi ha un molt bon equilibri entre els diàlegs i les descripcions, però amb el to humorístic característic de l’escriptora, “que de vegades ratlla el sarcasme, encara que sempre hi ha un fons de tendresa”, assenyala Soler.

Empar Moliner ha volgut subratllar que es tracta d’un llibre de contes seriós, on hi ha humor però també tristesa, “perquè a la vida hi ha de tot”. El títol, en certa manera, ja en descobreix l’esperit, ja que, segons ella, els personatges estan dominats per la por, aquella por que et domina quan et vas fent gran i que l’únic que et permet fer és “córrer i tirar endavant i no aturar-te, perquè si ho fas estàs mort”, afegeix l’escriptora.

David Plana Rusiñol i Josep Maria Miró, premi ex aequo Frederic Roda de Teatre

David Plana Rusiñol i Josep Maria Miró, premi ex aequo Frederic Roda de Teatre | Foto: Dani Codina

Un premi de teatre compartit

El 2n Premi Frederic Roda de teatre ha estat concedit ex aequo ha David Plana Rusiñol, per Els encantats, i a Josep Maria Miró, per La travessia. El jurat d’aquest premi, format pel mateix Frederic Roda, Xavier Albertí Gallart, Guillem Jordi Graells, Carme Sansa i Albert i Magda Puyo Bové, ha volgut remarcar que els dos guanyadors són de la mateixa terra: “No sé què hi ha en aquella terra, però en el camp del teatre dóna molt bons fruits”.

Frederic Roda ha definit La travessia, de Josep Maria Miró, com un viatge a les tenebres de la nostra societat contemporània, en el qual se’ns descriu un món de conflictes armats on treballen religiosos, fotoperiodistes però també traficants de tota mena. Les víctimes sempre són les mateixes: els nens. L’obra comença amb la mort d’una nena que la protagonista, una monja, aguanta entre les seves mans, i es pregunta quin és el seu paper, allà. Miró ha volgut destacar que l’obra parla de qüestions que estan poc en voga, com la misericòrdia, la compassió i la pietat des d’un punt de vista poc ortodox. “La forma d’investigar de la monja tampoc no coincideix amb els cànons estàndards de la religió que combrega”, afegeix.

Els encantats, de David Plana Rusiñol, al seu torn, és una història que forma part d’una trilogia sobre la relació entre pares i fills. “Tenia moltes ganes de tornar a fer teatre, feia força anys que me n’havia deslligat, i m’hi he tornat a posar, perquè el llenguatge teatral em permet explorar les obscuritats i les parts més tenebroses dels éssers humans”, ha conclòs.

Francesc Puigpelat, 53è premi Josep Maria Folch i Torres de novel·la per a nois i noies | Foto: Dani Codina

Francesc Puigpelat, 53è premi Josep Maria Folch i Torres de novel·la per a nois i noies | Foto: Dani Codina

La nena que es va convertir en mòbil

La nena que es va convertir en mòbil, de Francesc Puigpelat, ha guanyat el premi Josep M. Folch i Torres de novel·les per a nois i noies. Tal com l’ha definit Pep Molist, membre del jurat juntament amb Muriel Villanueva, Paula Jarrín, Toni Iturbe i Lluís Prats, és una novel·la molt actual i original, àgil i farcida d’acció, en la qual “es narra el periple d’una nena africana quan un bruixot malvat la converteix en mòbil”.

Molist ha volgut destacar dos elements de la novel·la: en primer lloc, la barreja atractiva entre realitat i fantasia; en segon lloc, la barreja entre tradició i modernitat que es produeix amb el xoc de dues cultures tan diferents com la d’un poblat africà i la d’una ciutat com Nova York. Puigpelat ha volgut afegir un tercer element: “La nena negra és molt més intel·ligent que la blanca, i això em penso que farà que la novel·la sigui un gran èxit”.

Santi Baró, 42è premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil | Foto: Dani Codina

Santi Baró, 42è premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil | Foto: Dani Codina

L’efecte Calders

L’efecte Calders, novel·la guanyadora del 42è premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil, no és ni una reivindicació ni un homenatge a Pere Calders. És un agraïment que Santi Baró ha volgut escriure envers l’escriptor: “Si jo avui estic aquí, si des de fa temps em dedico a la literatura és per culpa seva, sense que ell ho sàpiga, per la màgia que em va transmetre a través dels seus contes”.

El jurat, format per Abel Cutillas, Care Santos, Lluís Llort, Laia Fàbregas i Gabi Martínez, ha volgut destacar precisament que no es tracta d’un homenatge ni d’una reivindicació de l’escriptor, sinó del moment en què un adolescent descobreix les narracions de Calders i s’hi endinsa. “Vam creure que Santi Baró resolia molt bé l’efecte d’apropar el lector adolescent a aquests contes, ja que el procés iniciàtic que fa el protagonista envers l’obra de Calders pot atreure més d’un lector a la seva literatura i als seus contes”. Això, segons Cutillas, demostra que realment la vida amb llibres sempre és molt millor.

Santi Baró també ha volgut subratllar que ha pogut escriure la novel·la gràcies a la bona disposició de la família de Calders, i, especialment, la seva filla, Tessa Calders, que l’ha ajudat a construir el personatge i li ha explicat el seu dia a dia. “Tot això sense conèixer-me de res”, ha destacat l’autor.

Alex Rühle, premi internacional J.B. Cendrós

Alex Rühle, premi internacional J.B. Cendrós | Foto: Gerald von Foris

Roses, llibres i guerrers

El premi internacional J. B. Cendrós ha estat concedit al periodista Alex Rühle, redactor d’un dels diaris alemanys més influents del país, Süddeutsche Zeitung, per l’article “Rosen, Bücher und Krieger” (“Roses, llibres i guerrers”, en català, que podeu llegir traduït en aquest enllaç). El premi, amb un jurat format per Martí Anglada, Antoni Bassas, Joan Becat, Laura Cendrós, Josep Gifreu i Vicent Partal, vol reconèixer aquelles iniciatives que contribueixen a internacionalitzar la llengua, cultura i nació catalanes i consideren que el reportatge, publicat l’1 de maig del 2015, del periodista alemany reuneix tots aquests requisits. “A partir de la celebració del nostre Sant Jordi, intenta descriure el perquè de les nostres aspiracions nacionals amb un article complet i objectiu dels esdeveniments dels últims anys al nostre país”, ha subratllat Cendrós, filla de J.B. Cendrós, un dels fundadors d’Òmnium.

Jaume Vilalta, director del Quèquicom, 7è premi Òmnium de Comunicació | Foto: Dani Codina

Jaume Vilalta, director del Quèquicom, 7è premi Òmnium de Comunicació | Foto: Dani Codina

Quèquicom

Finalment, el programa de TV3 Quèquicom ha guanyat el 7è premi de Òmnium de Comunicació. Un jurat format per Tatxo Benet, David Bassa, Saül Gordillo, Marina Llansana i Sebastià Serrano, ha coincidit a considerar que aquest programa “aconsegueix fer divulgació científica i fer entendre la ciència als telespectadors d’una manera molt original i amb mitjans quotidians”. A més a més, ens ensenya que la ciència no és una cosa allunyada, sinó que ens la trobem en el nostre dia a dia: “Tot el que ens passa està relacionat amb la física o la química”, assenyala Tatxo Benet.

Jaume Vilalta ha volgut agrair el premi precisament perquè no ve del món de la ciència, sinó del món de la cultura. “Un dels esforços que fem és intentar trencar la separació entre coneixement científic i humanístic”, ha destacat i ha afegit que el que fan a cada programa és utilitzar una eina, en aquest cas la ciència, per aproximar-se a la realitat i entendre més bé les coses a través del pensament científic i racional. “L’objectiu és facilitar la comprensió de conceptes abstractes amb el llenguatge comú”, ha conclòs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris