Pensament Polític Postfundacional: les eines del filòsof

13.09.2018

Escriuen Deleuze i Guattari: “El filòsof és l’amic del concepte, està en poder del concepte. […] La filosofia, dit amb rigor, és la disciplina que consisteix a crear conceptes”. I encara: “La filosofia no és contemplació, ni reflexió, ni comunicació. […] La filosofia no contempla, no reflexiona, no comunica, encara que hagi de crear conceptes per aquestes accions o passions”. El filòsof, doncs, faedor de conceptes. Però també difusor. Irradia pensament propi i aliè. El fa circular discutint-lo. Gedisa és una de les editorials catalanes que agrupa aquesta discussió amb determini.

Des de fa uns mesos, la col·lecció Pensament Polític Postfundacional ens acosta la doctrina de pensadors contemporanis (sobretot francesos). Amb la sèrie, a més, l’editorial eixampla la cambra de la no-ficció catalana, que, de fet, viu un moment dolç (Arcàdia, Galàxia Guttenberg, Raig Verd…). Aquest tarda (19 h), Gedisa presenta la col·lecció a la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia. Diumenge ho va fer a La Setmana.

Giorgio Agamben. | © FourByThree

 

Pensament Polític Postfundacional és una col·lecció de catorze títols. Gedisa raciona en el temps la publicació dels volums. Per ara n’hi ha cinc al mercat. El primer va aparèixer l’octubre de 2017. Els últims arribaran a les llibreries el maig de l’any vinent. Laura Llevadot, professora de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona, dirigeix la col·lecció, que cobreix una sèrie d’autors contemporanis que comencen a treballar a partir de 1968, just després del Maig Francès.

Llevadot explica que els agremia: “Són autors que forgen un pensament polític que és crític amb les democràcies lliberals, les clàssiques, i amb el marxisme formal, que era la ideologia dels partits comunistes de l’època. Són autors que intenten pensar ‘allò polític’ fora de la política representativa clàssica, la que nosaltres vivim diàriament”. Qüestionen (questionnement) el parlamentarisme. Discuteixen l’eficiència del poder executiu que governa des de l’estratosfera. És “postfundacional” per la voluntat de “mostrar la manca de fonament de les democràcies lliberals representatives i de capgirar el fonament mític del pensament polític modern”, escriu Llevadot a la presentació dels quaderns.

El que conforma Pensament Polític Postfundacional són els estudis d’aquests autors. No simples traduccions de les seves obres. Els assajos, però, inclouen el traspàs de cites i conceptes, com, d’altra banda, és natural. La majoria, de fet, són pensadors debutants o amb molt poca presència en l’examen escrit en català: Claude Lefort, Giorgio Agamben, Chantal Mouffe, Jacques Rancière… “N’hi ha molts que ni tan sols ho tenen tot traduït al castellà. I en català no hi havia pràcticament res fet. La nostra també és una feina de traducció. Quan fem servir un concepte, l’hem d’adaptar”. Sense abusar de la cita, però: “Intentem no ser acadèmics. La cita, que és inèdita, apareix, però amb mesura. De fet, estem fent una cosa inaugural en la llengua, que també és el que ens interessa dur a terme”.

Són estudis –investigacions– breus, de lectura abordable i fonda. Amb un disseny net i senzill de Genís Carreras, típicament assagístic. En general, els pensadors són examinats en ordre cronològic: cronologia del pensament. Els quaderns publicats fins avui els han escrit Juan Evaristo Valls (Agamben), Edgar Straehle (Lefort), Xavier Bassas (Rancière), Josep Montserrat (Hobbes), Antonio Gómez (Laclau i Mouffe).

Llevadot ha fet la tria dels pensadors sota dos criteris: “En funció dels autors que ens serveixen per pensar ‘allò polític’, però també a partir dels investigadors que sé que estan treballant-los en cercles universitaris”. Vol, diu, alliberar aquests estudis: “És una feina que es fa dins de l’acadèmia, que no acostuma a sortir fora. Una feina interna, de congressos. De fet, el treball que els investigadors publiquen ja l’estaven fent prèviament al naixement de la col·lecció”. Són treballs, a més, que arriben en “un moment de recepció d’aquest pensament”. “Hi ha una necessitat per part de la gent que treballa aquests autors, aquestes qüestions polítiques contemporànies, de dur-los a la reflexió i el debat”. La política fora de la política, però també el pensament extramurs del seminari.

Pensament Polític Postfundacional trenca amb la concepció estreta del filòsof com algú dominant. “Treballem per la destitució de la idea de l’intel·lectual clàssic. Aquell intel·lectual d’abans dels anys setanta –posa l’exemple de Sartre– que deia què calia fer a la gent que no tenia temps per pensar perquè estaven treballant. No tothom està treballant. I tothom que treballa, pensa. Des de l’artista a l’obrer. Tots elaborem eines. Nosaltres [els filòsofs] creem eines conceptuals –conceptes–; es tracta de divulgar aquestes eines existents, que tothom pugui usar-les”. El filòsof no contempla, no reflexiona, no comunica; tampoc alliçona. O hauria d’evitar fer-ho si no vol esquivar el proïsme.

Amb Pensament Polític Post fundacional, els investigadors-autors ens faciliten l’enteniment i el context de conceptes com biopolítica, vides impolítiques, populisme, política sense obra, despossessió del passat, etc. Conceptes que són a les nostres mans. Atuells que ens serveix el pensador.

La col·lecció continua amb pensadors postfundacionals ingovernables: Judith Butler, Jacques Derrida o Michel Foucault. “Hi ha molts autors per treballar”. Els necessitem.