Pelar la pedra

5.06.2013

Dimarts 4 de juny es va presentar a Barcelona, a l’auditori del CCCB, els curtmetratges Canto a Fidel La matança del porc, d’Isaki Lacuesta, i L’edat de pedra, de Lluís Calvo i Ester Xargay, que podeu veure parcialment aquí. Després de les projeccions s’hi va celebrar un col·loqui amb els directors i autors dels curtmetratges -Lluís Calvo, Ester Xargay, Isaki Lacuesta i Pep Armengol, i els altres membres de l’equip de L’edat de pedra, David Caño i Carles Hac Mor. Ricard Mirabete en va ser testimoni i ens ho explica a Núvol.

 

L’EDAT DE PEDRA (fragment_02) from Ester Xargay Melero on Vimeo.

 

A causa de les desventures en les quals ens ofeguem, sentim que la contemporaneïtat s’assembla cada vegada més als segles foscos de l’Edat de pedra. El més curiós de tot plegat és que, al llarg del curtmetratge de Lluís Calvo i d’Ester Xargay, la llum és diàfana, l’espai natural és quasi apocalíptic però cada arbre és al seu lloc i la natura es fa present com un escenari a punt per a la desolació. És la serra de Collserola, en concret el Puig d’Olorda. Els personatges van apareixent vinguts de la gran ciutat i resten aturats davant la primera pregunta existencial que voldran respondre: I ara què hem de fer?, es pregunten a l’uníson Carles Hac Mor i Catalina Girona a la primera escena.

Davant la incertesa vital s’imposa el recurs al pensament més instintiu i allunyat de qualsevol mena de submissió envers el poder dominant: Que es fótigon los de dalt!, exclama Hac Mor després de greus cavil·lacions. El film avança amb el recorregut visual per les instal·lacions industrials de la fàbrica de ciment de l’empresa Cemex –coneguda com a “Sanson”- que foradava les roques calcàries del Puig d’Olorda. Tot seguit, l’escena s’amplia amb la presència d’una parella de joves –els poetes David Caño i Clara Fontanet– que pugen la muntanya fins al cim, entre el desordre dels camins i arbustos, i la pròpia desorientació vital.

David Caño i Clara Fontanet no intercanvien cap paraula i escoltem la seva veu en off mentre disserten sobre la immobilitat de l’ésser i el moviment continu dels elements de la natura per mitjà de la mirada inquieta: soroll, món vegetal i l’apunt musical d’un instrument ensordidor. Ells dos contemplen la geografia del paisatge vital com qui veu per primer cop el món: enmig d’instal·lacions industrials desballestades, la serra de Collserola ens transporta a les imatges mentals que ens hem fet de l’edat mitjana, i al cim de les línies transportadores metàl·liques, la figura de l’heroi poètic domina l’escena –el també poeta Andrii Antonovskii– que amb tota l’èpica del món recita incansable una tirallonga de poemes en ucraïnès mentre tot sembla que es prepara per a l’esfondrament final. És un dels moments culminants del joc de tensions que planteja i desenvolupa el film i que per mitjà de la integració de tècniques fílmiques de la tradició cinematogràfica –David Caño i Isaki Lacuesta esmentaren alguns recursos proposats per poetes-cineastes francesos i la Nouvelle vague, per exemple, i referents nostrats com ara Joan Brossa- s’aconsegueix una atmosfera fílmica que empelta paraula-escenari amb silenci-espai.

El cinema permet que la paraula escrita es projecti sobre els espais, apuntà Lluís Calvo en el col·loqui que seguí a la projecció del curtmetratge, i afegí que li interessa sobretot la idea de manipulació d’elements, de construcció i de muntatge, que caracteritza l’art cinematogràfic. Ester Xargay reblà l’apunt amb l’afirmació que L’edat de pedra és un poema i que, per tant, com qualsevol expressió estètica segueix la premissa que l’art és artificial. Aquest minifilm és una mostra de cinema abstracte, declarà Lluís Calvo, a la línia del cinema que transita pel documental i l’ús biogràfic, en certa mesura, amb el relat d’un guió poètic eminentment evocatiu i que a nosaltres ens fa pensar en una manera de fer paral·lela a algunes filmacions de Pere Portabella amb Joan Brossa.

És una proposta cinematogràfica que integra elements dels enregistraments domèstics i documentals –amb pocs mitjans tècnics però amb la màxima veracitat- amb seqüències fílmiques molt cuidades i de qualitat tècnica, que provoquen l’estranyament i l’impacte en els espectadors a l’hora d’anar interpretant l’argument. Sobretot volem destacar com el ritme de la natura és també el ritme de percepció i d’acció dels personatges protagonistes. Bateguen a l’uníson la pedra i els cors, les remors del vent i dels arbustos del bosc, les passes dels nouvinguts amb la primera descoberta primigènia del món.

Hac Mor i Catalina Girona en una escena memorable del film es miren de prop una pedra, l’ensumen, la palpen i n’escruten l’essència com si la pelessin amb els dits. Nosaltres com a espectadors ja ens l’empassem viva. Avui dia els éssers humans vivim dels enderrocs, d’un espai mineral que són runes i ginys industrials caducs, encara immersos a l’edat de pedra ja no esperem cap resposta. Esperem, amatents, l’arribada dels “nous bàrbars”.

 

L’edat de pedra  Lluís Calvo i Ester Xargay, 2013, 23’40”. Amb la participació d’Andrii Antonovskii, David Caño, Clara Fontanet Abrines, Catalina Girona, Carles Hac Mor, Miquel Àngel Marín i Xavier Martínez Villarroya