‘Pedrolejant’ per Cervera

22.10.2018

S’aixecava la nebulositat matinal que cobria la capital de la comarca de la Segarra i, amb la seva desaparició, apareixien els primers editors a muntar la paradeta de llibres i, consegüentment, els primers transeünts. Aviat, el carrer major de Cervera es convertí en una gran llibreria i es presencià una activitat inusual. “És xocant el contrast perquè durant els 364 dies restants de l’any no hi circula ningú pel carrer principal. La localitat compta amb desenes d’establiments comercials dels quals solament en funcionen tres. Nosaltres, des de la Vila del Llibre, intentem que la ciutat esdevingui una booktown veritable i que s’organitzin activitats literàries durant tot l’any”, m’explicava Constanza Saavedra, una de les sòcies fundadores de VilaDelLlibre.CAT.

La Vila del Llibre de Cervera | Foto: Cristina Capdevila ©

En tot cas, la iniciativa per dinamitzar el carrer durant el cap de setmana del 21 i 22 d’octubre aconseguí cridar l’atenció de residents i forasters. A la plaça Santa Anna, davant el noucentista Casal de Cervera i consultant el programa, s’hi trobava en Ramon Rossell, de Golmés, que s’havia aproximat a la vila atret per la figura a què homenatjava el festival. La tercera edició de ‘Cervera Vila del Llibre´ reivindicava la figura del segarrenc Manuel de Pedrolo en el centenari del seu naixement. “Era una persona molt lúcida, avançada a la seva època. Augurava fets que després es varen produir i sempre va estar molt trencador. Personatges com ell, que obren la llauna, fan molta falta. M’he acostat fins aquí per conèixer a fons l’obra d’un dels autors que més m’atreu”, em confessava el golmesenc.

La programació així ho permetia. La seva extensió endinsava el visitant en les facetes més desconegudes de l’escriptor per tal de crear-se un mapa mental del gruix i la qualitat de tota la seva obra. “Pedrolo ha quedat eclipsat per El Mecanoscrit del segon origen, però la vàlua de la seva vasta obra és tant immensa com desconeguda –lamentava la comissària de l’Any Pedrolo, Anna Maria Villalonga, mentre recorríem l’exposició Sota censura en el Museu Comarcal–. En un país ‘normal’ un home com ell hagués estat sempre en un pedestal. El fet que fos un personatge d’una honradesa insubornable, incòmode durant el franquisme i la Transició, però també durant el pujolisme, i que no s’avingués a cap mena de cànon i menys amb l’acadèmic, obstinat a crear alta literatura mentre que ell pretenia democratitzar la cultura, no agradà mai”, opinava Villalonga.

El visitant Ramon Rossell consultant la programació a la Plaça Santa Anna de Cervera | Foto: Cristina Capdevila ©

Potser, per això, el segarrenc va decidir abandonar el teatre i la poesia en un determinat moment de la seva vida i dedicar-se íntegrament a la novel·la. Per arribar a més gent. Amb la mateixa pretensió d’apropar la cultura al país, Pedrolo va descobrir al català noms com Faulkner, dos Passos, o Kerouac –tal com explicaren l’estudiosa de les traduccions de Pedrolo, Alba Pijuan, i l’escriptor Joaquim Carbó a l’acte Redescobrir Pedrolo Traductor– i va decantar-se per la novel·la negra. “Volia engrescar els seus contemporanis a escriure aquest gènere, tot i que no el van seguir massa. En canvi, sí que ho va fer la generació posterior. De fet, llegim novel·la negra en català gràcies a Manuel de Pedrolo i Rafael Tasis”, recalcava Villalonga.

Per submergir-se en una de les seves novel·les catalogades com a tal, els alumnes de l’Institut Antoni Torroja de Cervera convidaven els vianants a participar en un escape room basat en L’inspector fa tard (Cercle de Lectors). “Estem a les oficines de l’empresa tèxtil del Sr. Ignasi Peralta. Avui és dissabte de final de mes, dia de pagament de la mesada. Però quan el Sr. Peralta ha obert la caixa de cabals l’ha trobada ben buida. Qui té els diners i on són?”, preguntaven les alumnes Cristina, Hafsa i Clàudia al grup de persones congregat al despatx per resoldre el misteri. 

Però Pedrolo no es limità només a les novel·les de ciència-ficció, sinó que fou autor de grans sèries, traductor, escriptor visual, poeta, dramaturg, articulista, combatiu i silenciat. “El meu pare ha estat l’autor més censurat de la història de la literatura catalana. Va haver-hi llibres que es van passar 20 anys tancats al calaix esperant ser publicats”, relatava la seva filla i presidenta de la Fundació, Adelais de Pedrolo, que va voler evidenciar amb una anècdota fins a quin punt la censura afectà el seu pare.

Un grup de noies provinents de Cervera i Reus intentant desxifrar l’enigma de l’escape room basat en Pedrolo. | Foto: Cristina Capdevila ©

“Quan l’any 1959 escriu Un amor fora ciutat (Deriva), on narra una relació sentimental entre dos homes, hagué de guardar el llibre en un calaix, atès que a l’Estat espanyol ‘no hi havia homosexuals’ –ironitzà–. L’any 1970, finalment, passà amb èxit la consulta voluntària prèvia a què se sotmetien els llibres i es publicà. Tot i això, un militar se sentí ofès i denuncià la publicació per escàndol públic. El meu pare va ser jutjat a Madrid per un tribunal que resolia delictes polítics, de manera que es van saltar totes les garanties. Li tenien ganes”.

Aquestes dificultats a què va haver de fer front demostren que Pedrolo no escrivia per entretenir-se o entretenir. No era un autor amant de la trivialitat sinó tot el contrari. “Va posar el seu requeriment estètic i creatiu al servei del país plantant damunt la taula temes que fessin reflexionar el lector a partir dels seus personatges –al·legava Villalonga–. De fet, ell mateix va dir que si hagués viscut en un lloc amb una conjectura diferent, hauria escrit sobre altres assumptes”.

El fil conductor de la jornada es veia agradablement trencat per recitals poètics i presentacions de llibres de temàtiques diverses. Així, el visitant podia gaudir, per exemple, de la guanyadora del Premi de Poesia Maria Mercè Marçal 2017, Àngels Moreno, que recitava alguns versos curts de L’usurpador a la llum de les torxes i ens parlava del temps: «El temps en escapçar-lo / té un doble folre: / l’horror vacui d’aturar-se» i de les feixugues hores que va deixant, de la poesia, del llenguatge: «Que no el veu ningú / un llenguatge / que rebrota de l’horror», de la vida, de l’impuls d’escriure: «S’ha escrit tant / sobre l’endins/ i la devastació» i de la maternitat: «El vas mirar directament: / s’alimentava de tu,/ era una peça migratòria».

Àngels Moreno recitant alguns poemes de L’usurpador | Foto: Cristina Capdevila ©

O acudir a una xerrada de caire polític arrel de la presentació del llibre 1-O. Basat en fets reals, un recull d’una cinquantena de relats que revelen com es va viure la jornada del referèndum a les comarques lleidatanes i que signen els periodistes Pere Gilart, Imma González, Gerard Martínez i Abel Pujol. Entre actes que se succeïen, va caure la tarda i el públic començà a dirigir-se a l’Església San Domènec, on tindria lloc l’homenatge central a l’escriptor. El cantant Cesk Freixas i el seu particular Pedrolo, el guitarrista Víctor Nin –“ho toca tot i ho fa tan bé”, digué Freixas–, es van encarregar d’apropar-nos a l’ideari polític del segarrenc mentre Marta Bellvehí dibuixava a carbó el rostre del Manuel, tot filmat i projectat a la pantalla del fons de l’escenari.

Freixas recitava: “És sabut que la policia no maltracta ningú i que totes les confessions són espontànies”, del llibre Terra Prohibida per, a continuació, interpretar la cançó Article 1.1, referida a la clàusula del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics que contempla el dret d’autodeterminació dels pobles i que l’Estat espanyol va signar conforme. O recordava en paraules de Pedrolo: “Dia de reis, Melcior, Gaspar i Baltasar vénen i se’n van. Els Borbons, però, que res no reparteixen i en canvi sí que recullen, es queden”, per després entonar la cançó “Que no et falli mai la sort”.

Enfundada la guitarra, vaig desfer el camí i recórrer el Carrer Major en el sentit contrari que ho havia fet, ara desert de gent i amb totes les paradetes tancades. El silenci, solament trencat pel seny d’un campanar i el lladruc insistent d’un gos, va possibilitar que les paraules de Pedrolo, recitades al llarg del dia, ressonessin al meu cap. La jornada cultural havia permès que un grup de gent desconeguda es reunís per cantar cançons, llegir Pedrolo i adonar-nos que no hem sigut capaços, com a país, de conquerir aquells drets que ell ja demanava cinquanta anys enrere. La jornada cultural va generar debat i discurs i això és, potser, més positiu que qualsevol llei.