Pavlovsky no torna perquè Pavlovsky no ha marxat mai

29.08.2018

El petit teatre de La Gleva, situat al barri barceloní del Farró, acollirà durant únicament cinc funcions el retorn d’Ángel Pavlovsky als escenaris. Acompanyat de Bárbara Granados, qui va ser la seva pianista durant vint anys, i com a part d’un documental dirigit per Albert de la Torre, ¿Qué fue de Pavlovsky? és un espectacle on la diva argentina explicarà la veritat i res més que la veritat. O no.

Una imatge de l’espectacle ‘Ángel Pavlovsky Show’, de 1979. © Colita. MAE. Institut del Teatre.

Una estrella demostra que és una estrella per la manera com arriba als llocs. Dimecres al matí el petit vestíbul del Teatre La Gleva era ple de periodistes, fotògrafs i càmeres, quan vam veure arribar un taxi. Però no es va aturar al davant de la porta, sinó que va girar la cantonada. Els càmeres i els curiosos vam sortir al carrer, per veure de primera mà l’arribada de Pavlovsky. Agafat del bracet de Bárbara Granados, els dos amb barret i saludant als veïns imaginaris que els aclamaven des dels balcons. L’astre argentí, amb una complexió física envejable, amb ulleres i una camisa estampada d’aires africans. Després, la sessió de fotos de rigor a la porta del teatre, amb acompanyament inclòs del camió de BCNeta que rega les voreres.

Albert de la Torre, alma mater del documental (“El largometraje”, puntualitzava Pavlovsky) va explicar com fa tres anys que va darrere d’aquest projecte, per mostrar com treballa Pavlovsky (responsable de tot allò que intervé als seus espectacles) però també per reivindicar el paper que va tenir l’argentí en les lluites a casa nostra pels drets civils, com ara les dels col·lectius feministes i LGBTI. El documental no parlarà només del Pavlovsky que vam conèixer a Barcelona durant la Transició, sinó que també tractarà els seus inicis a Buenos Aires, a la universitat, com a empresari teatral, la seva estada a França o els seus treballs com a coreògraf i mim a TVE. El mític Barcelona de noche estava força a prop del Saló Diana, el teatre “anarco” del carrer Sant Pau, i Pavlovsky aconseguia públic que el dia abans tant havia pogut anar al Diana com al Liceu. “Lo vi tantes veces en El Molino”, explica Pavlovsky que li deia la gent. “Pero si yo nunca trabajé en El Molino!”. El documental és una oportunitat única de recuperar la memòria teatral d’una ciutat, Barcelona, que als anys setanta i vuitanta bullia d’efervescència artística i ganes de festa. Pavlovsky era reticent a acceptar l’oferta d’Albert de la Torre, però es va acabar de convèncer quan un bon amic li va dir: “Però tu saps la d’actors de la teva edat, o més grans, que PAGARIEN perquè els fessin un documental EN VIDA?”.

L’espectacle que podrem veure a La Gleva formarà, d’altra banda, part del documental. La complicitat entre Bárbara Granados i Ángel Pavlovsky és la clau de tot plegat. Vam tenir la sort que ens deixessin entrar a la sala i poder veure uns minuts de l’espectacle. O del que sigui allò que estan preparant. “Yo a mis espectáculos les cambiaba el titulo pero siempre era un poco lo mismo”, confessa l’estrella. Preguntat sobre si parlarà sobre la seva vida actual, Pavlovsky és taxatiu: “Con la vida que yo tengo ahora, a nadie le interesa un espectáculo sobre mí”. Està jubilat, però això no significa que es passi el dia jugant a petanca o observant com avancen les obres al carrer. Dorm molt, llegeix molt i menja molt (i bé), i s’acaba d’adonar que el seu metge de capçalera es va jubilar fa un any, i que fa un any que no va al metge. Va superar un càncer, feliçment, i tant l’espectacle com el documental volen ser una resposta a la terrible rumorologia que feia Pavlovsky mort, a un sanatori o a una residència d’ancians.

Cartell de l’artista Pi Piquer de l’espectacle i el documental ‘¿Qué fue de Pavlovsky?’.

Gens nostàlgica, la diva confessa que va llençar gran part del seu arxiu, els retalls de diaris groguencs o les cintes de VHS amb les seves participacions als programes d’Àngel Casas, Julia Otero o Raffaella Carrà (esglai intern de l’historiador del teatre). També ha anat regalant el seu vestuari i algunes de les seves nombroses sabates. “Lleválas a una ONG”, li deien, “¿Dónde quieres que lleve estas plataformes con lentejuelas? ¿A Travestis en Apuros?!”. Pavlovsky no torna, perquè simplement Pavlovsky mai no ha marxat. Les males llengües que el volien vell, decrèpit o fins i tot mort, es trobaran un home elegantíssim de 77 anys (“Mira cómo apuntan todos mi edad”), que conserva el seu humor elegant i la seva ironia afilada. Molt atent i amable amb la premsa ens explicava, divertit: “Al principio nos llamaban travestis. Y nos preguntaban, incluso, si había muchos homosexuales entre nosotros”. El mateix Pavlovsky explica molt bé perquè sempre s’ha portat de meravella amb els periodistes: “No tengo un solo enemigo en vuestra profesión. A mí no me admiran por nada. Simplemente me quieren”.

 

El documental Qué fue de Pavlovsky ha engegat una campanya al Verkami, que podeu consultar en aquest enllaç. Per a més informació i entrades per l’espectacle podeu consultar el web del Teatre La Gleva.