Paul McCreesh arrasa amb la Passió

15.04.2019

Si la setmana passada sentíem la Passió segons Sant Joan al Palau, aquesta setmana, dins el cicle Palau Bach, hem sentit l’altra, la de Mateu, la més colossal, llarga i espiritual, on Bach va abocar tota la seva saviesa musical i la seva devoció religiosa. Paul McCreesh, al capdavant dels Gabrieli Consort & Players, ens en va fer arribar una interpretació majestuosa i sublim que respirava espiritualitat pels quatre costats.

Paul McCreesh

Una de les característiques principals d’aquesta passió és el doble cor, que Paul McCreesh va reduir a un cantant per veu, fent un total de vuit solistes que actuaven com a tals o com a cor. Fins i tot l’Evangelista era el tenor del cor I. Situats al davant, quatre a cada banda del director, al darrere tenien una orquestra també doble, que tocava ara una ara l’altra, en funció de la posició del cantant, si pertanyia al cor I o al II. Un cor total de vuit cantaires hauria pogut semblar insuficient com a agrupació, contrastant amb les àries per a veus solistes, però Paul McCreesh va aconseguir que les vuit veus omplissin l’espai amb un so incisiu i penetrant.

Just abans de començar el concert la megafonia del Palau va anunciar un canvi de mezzosoprano per malaltia d’Anna Stéphany, que havia de cantar al cor I. El seu lloc el va ocupar Helen Charlston, que originalment havia d’anar al cor II, i Renata Pokupic es va incorporar al segon cor. No sabem com canta Anna Stéphany, però el cert és que Helen Charlston va exhibir una veu clara, lluminosa, brillant, dolça, del tot homogènia, i especialment va interpretar un Erbarme dich colpidor i alhora ple de serenitat, allargant les frases amb un legato exquisit. La seva manera de cantar era un riu que fluïa amb alegria i naturalitat, sense cap estridència i ple de dolçor.

L’altra cantant destacada va ser la soprano Anna Denis, amb una veu tan ben projectada que destacava fins i tot dins el cor. La seva era una veu absolutament brillant, incisiva, lluminosa, fins i tot feridora, i plena d’esclat, que segons com havia de controlar per no sonar estrident. D’entre la resta de cantants cal destacar el tenor Jeremy Budd, que malauradament, només es va poder lluir en l’ària Geduld!, amb una veu de tenor lleuger molt dolça i ben impostada. Jesús era el baríton James Newby, que va mostrar un molt bon fraseig i una veu potent, i que va cantar amb gran seguretat i autoritat.

Hem de lamentar, però, l’Evangelista. Nicholas Mulroy va ser un tenor del tot insuficient per al paper més llarg i més difícil de la Passió. Mulroy té problemes molt evidents de projecció vocal, la veu no és a la màscara i sona mig blanca, l’emissió és deficient perquè s’escapa aire. Aquesta mancança també va produir que en el registre agut la veu sonés estreta. És veritablement estrany que un director de prestigi com Paul McCreesh hagués confiat el paper d’Evangelista, el protagonista de l’obra, a un tenor que no complia els estàndards mínims. Mentre els altres set cantants eren bons o molt bons, l’Evangelista quedava en un pla molt mediocre.

Des de la interpretació d’El rei Artur de Purcell l’any passat a L’Auditori, Paul McCreesh i els Gabrieli Consort & Players ens havien deixat un meravellós regust de boca que enguany han revalidat. Sens dubte, McCreesh i la seva formació són capdavanters en la interpretació de música antiga. La seva Passió va sonar esplendorosa, amb una orquestra doble formada per instrumentistes molt competents, com per exemple la primer violí que va fer de solista en l’ària Erbarme dich. El Bach que vam sentir va ser sobri, profund, espiritual i fluid, com el rierol que en alemany és la paraula Bach.