Paul Lewis broda Haydn al Palau

14.11.2018

Paul Lewis és, sens dubte, un dels millors pianistes de l’actualitat i, un cop més, ho ha demostrat en un recital impressionant al Palau de la Música. Dir que ha estat un suplent de luxe per al concert que havia de fer Murray Perahia és fer curt. Lewis, que hem vist també al costat de Mark Padmore interpretant els cicles liederístics de Schubert, és un músic colossal dotat d’una sensibilitat poc comuna.

Paul Lewis

El programa que va interpretar va ser variat, però hi va donar un alt grau de cohesió. Va començar amb les Set fantasies, op. 116, de Brahms. Per a un compositor paradigma del Romanticisme que associem a la rauxa, Lewis va fer en certa manera abstracció d’aquesta rauxa i la va canalitzar a través d’un so dolç i un fraseig elegantíssim. Val a dir que aquestes fantasies, tres capricci i quatre intermezzi, són peces en què Brahms s’allunya del virtuosisme i que posseeixen una dimensió més íntima i filosòfica. Paul Lewis va marcar notòriament la distinció de caràcter entre les set peces i en els intermezzi va fer gala d’un legato de somni.

El compositor que va ocupar la meitat del programa de Lewis va ser Haydn, amb dues sonates d’èpoques diferents. La primera que va interpretar va ser la Sonata núm. 33, Hob. XVI:20, composta el 1771. Haydn queda sovint a l’ombra de Mozart per ser massa classicista i escolàstic, però Paul Lewis va fer sonar un Haydn sensible i molt expressiu, gens encarcarat, sinó lliure i emotiu. Sense abandonar el classicisme en cap moment, Lewis va tocar amb un so ampli i vellutat, deixant completament de banda l’staccato, però amb un legato controlat. Va aconseguir un equilibri perfecte entre una articulació del tot nítida de les notes i un legato subtil que feia voleiar la música d’un compositor que segons com pot semblar rígid.

La segona part va començar amb les Set bagatel·les, op. 33, de Beethoven, una sèrie de peces que ni de bon tros tenen el grau de dificultat tècnica associat al nom que els és donat. Això sí, són obres que encara destil·len classicisme i sobretot, tenen un caràcter juganer i divertit, del qual Paul Lewis va fer partícip el públic del Palau amb algunes mirades còmplices mentre tocava els ritmes sincopats. Novament, Lewis va fer sentir magníficament una articulació nítida de les notes, fins i tot en els passatges més ràpids.

El concert es va acabar amb la darrera sonata de Haydn, la Sonata núm. 62, Hob XVI:52. Només en començar, Lewis va fer palès que era de les darreres obres del compositor. Es tracta d’una sonata que data de 1794 i que anticipa l’estil romàntic, però no a la manera tempestuosa de l’Sturm und Drang, sinó a través d’una expressivitat més lliure i unes frases més expansives. És evident que Lewis no la va tocar igual que la sonata anterior. En aquesta es va notar més l’art del pianista britànic per treure rigidesa a Haydn. Va excel·lir especialment en el Finale. Presto, que va executar amb una precisió absoluta, amb distinció clara de les notes, alhora que mantenia el legato. En definitiva, el Haydn de Paul Lewis es podria considerar la quadratura del cercle entre l’estil clàssic més acadèmic i una interpretació calculadament lliure.