Pau Vallvé: Classe de ‘97

4.12.2017

En el marc del Temporada Alta, la programació musical no ocupa més que una petita cantonada. Tot i així, ens regala petites perles com el recent concert de Pau Vallvé, l’1 de desembre, al Teatre de Salt. El cantautor barceloní presentava el seu últim disc, amb una mirada posada sobre bones referències del passat.

Pau Vallvé

Pau Vallvé

‘Abisme, cavall, hivern, primavera i tornar’: podia ser el títol d’una pel·lícula de Peter Greenaway, però de moment és només l’últim disc del compositor, cantant i productor Pau Vallvé, el 13è segons les comptes del propi. El prolífic músic barceloní va aterrar el passat 1 de desembre al Teatre de Salt per presentar el treball a dins del Temporada Alta 2017. A la platea, es distingien figures arrelades al món cultural de les comarques gironines, que es van mantenir estoicament enganxades a les cadires, tot i què ho desrecomanaven les seqüencies de poderosos desplegaments de rock enèrgic i psicodèlic que alliberava el quartet conduit per Vallvé, sobretot en els trams instrumentals.

Durant el concert, el de Barcelona no va òbviament esquivar del tot els seus ‘clàssics’, en general ben rebuts, per quant reversionats i revolucionats en to vagament shoegazer, com ara Un gran riu de fang, Amic dels cirerers o Tots som molt millors. De totes maneres, és particularment notori el canvi de registre d’aquest ‘Abisme, cavall…’ respecte als seus més immediats predecessors. Potser s’havia abusat de la fórmula – les característiques cançons d’estructura ascendent, amb aquells cors en espirals èpiques i la peculiar mètrica de la vellutada veu de Vallvé.

Tanmateix, les noves cançons apareixen més crues, amb certa orientació hedonista («m’encanta la vida’») i d’aïllament o reclusió sobre un mateix («Avui l’únic que vull»). Això sí: pateixen d’una lírica molt de carrer, deshidratada, post-moderna, si voleu. Aquesta regressió a nivell poètic sembla que acaba tenint repercussions sobre les virtuts del comunicador: durant les seves llargues digressions retòriques entre tema i tema, feia riure el públic, és cert, però queia reiteradament en un llenguatge vernacular limitat i amb certa pesantor.

Però tornem a les cançons. Estilísticament, se’ls nota també desamagades picades d’ull a l’esperit de Ok Computer de Radiohead, Ladies and Gentlemen, We are floating in Space de Spiritualized, o In it for the Money de Supergrass, curiosament tots àlbums que ara compleixen vint anys de la seva publicació, l’any 1997, tal com passa amb «Homogenic» de Björk, del qual Vallvé no abdica de recriar la boreal All is full of Love. Hom sempre pot tornar a les bones referències, que no és un exercici inútil ni molt menys dolorós.

La veritat, però, és que el concert tampoc deixarà gaire estela: l’actitud era estàtica a sobre de l’escenari minimalista i força sobri. El públic estava vençut i convençut d’entrada, per tant no tenia queixes. L’hora i mitja de l’actuació va passar ràpida i frugal. I del títol, la premonició més gran aparenta ser la de l’hivern, aquest que està a punt d’abatre’s fredament sobre nosaltres.

Però sabem també, naturalment, que tot sempre torna.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Quina crítica més snob i freda. Com des de l’enveja. Va ser un concertàs! Menys refinament i més vida, home!