Pau Roca: “El 21% d’IVA no és l’únic problema del teatre”

5.02.2016

Són la companyia (externa) que tanca la Beckett i una de les més conegudes del panorama actual. Inventors de la taquilla inversa i la lliga teatre, Sixto Paz ens han fet riure, ens han fet pensar i ens han emocionat fins al moll de l’ós. Ara representen hISTÒRIA i comencen a preparar Smoking Room, el seu nou projecte. N’hem parlat amb Pau Roca.

Pau Roca © Laia Serchc

Pau Roca © Laia Serch

Aída Pallarès: No fa massa que va néixer Sixto Paz i sou una de les companyies més importants i conegudes. A què creus que es deu?

Pau Roca: No ho sé. D’entrada, hem tingut molta sort pel que fa al públic, sempre hem omplert amb 90% d’ocupació mínim i evidentment això ajuda a que et coneguin. També vam ser una de les companyies que vam iniciar tot aquest moviment de les companyies. Recordo que estava fent esgrima amb el Xavi Saéz i em vaig adonar que, de cop, pràcticament la mateixa setmana, estrenàvem Vània, Jo Mai i Pulmons i que m’agradaria veure-les totes però que no podria perquè seria una despesa considerable. I llavors els hi vaig plantejar si volien fer algun tipus de promo conjunta. I, a l’acabar les funcions, recomanàvem els altres espectacles. Aquest va ser el tret de sortida.

Sempre heu treballat per canviar les regles del joc del teatre i per apropar la gent al teatre.

El nostre objectiu és poder tenir un sou mensual, que no sigui per projecte, i ens vam adonar que per intentar arribar a assolir-ho hem de redirigir molts diners que dins del sector se’n van a altres llocs.

Trencar amb els intermediaris.

Exacte.

Els sistemes de promoció i comunicació de la cultura han caducat?

En sales petites hem demostrat que sí. Aquest any tenim el repte, la novatada, d’anar a la Villarroel i crec que acabarem fent un sistema mixte, barrejar les idees Sixto Paz amb Focus.

La gent, per tant, no va al teatre per falta de comunicació?

Crec que hi ha tants factors pels quals la gent no va al teatre que no m’atreviria a dir-ne només un. Però no tinc tan clar que estigui anant tan malament, últimament crec que les sales s’estan omplint força, no parlo de les de 800 o 900 localitats, sinó de les petites. Però encara ens falta molt per aconseguir que estigui ple. Però crec que també ha d’haver-hi autoexigència. A vegades fallem en la comunicació, però…

En quin aspecte?

Crec que cada cop menys, sobretot des de què vam iniciar el moviment de companyies, i que hem començat a treballar millor les xarxes, el boca-orella…Una cosa que sí que em sembla molt caduca són els flyers als bars o els cartells al carrer, a no ser que siguin grans produccions. Crec que l’impacte que té comparat amb què et gastis 300 euros en incentivar el boca-orella i personalitzar molt més l’atenció. Que el teatre no sigui només una experiència dins la sala, que t’arribi el boca-orella d’una manera creativa.

Com què?

Per exemple, que en un bar et donin un encenedor. I amb això pots entrar amb descompte al teatre o tenir una birra després de l’espectacle. Si en el hall del teatre ja crees un univers que et predisposi a veure el muntatge millor. I si quan s’acaba, et relaciones amb el públic o crees debat, com amb el trivial…

Tot això que m’estàs dient són iniciatives que heu impulsat les companyies, no les sales. Sentiu que no aneu de la mà?

Crec que s’està començant a anar de la mà però va molt lent. S’hi estan posant, això sí. Noto que la Beckett li està donant més voltes ara a la comunicació que fa uns anys, i nosaltres hem après coses d’ells i ells de nosaltres. I és veritat que quan vas a una sala petita i tota l’assistència depèn de tu, et planteges que s’ha de canviar el repartiment de taquillatge.

Pau Roca © Laia Serch

Pau Roca © Laia Serch

No us agrada que es relacioni teatre i precarietat.

No, sempre hem intentat fugir d’aquest discurs. El 21% d’IVA no és l’únic problema del teatre. Hem de saber molt bé quin terra trepitgem i que si no estàs en una sala molt gran (i omples) el teatre no és rendible. No ens podem queixar i hem de seguir treballant per intentar que quan estàs a sales petites, a part d’una experiència interessant i màgica, també sigui un modus de vida.

Ens hem oblidat de vegades que hem de vendre teatre?

Cada cop menys, però sí. I no podem oblidar que la comunicació, que vendre, forma part del teatre.

Heu notat que l’espectador vol ser més actiu?

Sí, molt. Per això també hem anat fent aquests sistemes, els post funcions eren molt macos. La taquilla inversa és un intent de sacsejar, crear moviment i pedagogia, no creiem que sigui la panacea. No pots posar-te likes només a tu mateix, si ajudes a omplir a una altra companyia potser un dia t’ajudarà a tu. És lluitar el dia a dia, intentar guanyar-te les garrofes en el fons.

Sixto Paz feu el teatre que us agrada veure com a espectadors?

Sí. I té a veure amb que l’espectador no es pugui perdre ni un moment i a vegades, hi ha obres que m’han encantat però que no han aconseguit tenir-me allà durant una hora i mitja. i això és el més difícil, no perdre l’interès de 100 persones.

Sereu la companyia que tancareu la Beckett. Com resumiries la importància de la sala?

Des del primer cop que vaig estar allà ho vaig tenir clar: és la meva sala preferida de Barcelona. No sé per què em fascina. I, després, la feina que s’ha fet cap a l’autor em sembla única i molt lloable. I, sobretot, molt important que es faci en una ciutat. Evidentment no crec que el teatre sigui l’autor, és un equip, però em sembla bé que hi hagi una sala que potencïi més l’autor.

I ja per acabar: al març estreneu Smoking Room a la Villarroel. Abans em deies que és un pas endavant per la companyia, per què?

Aquesta temporada és important per nosaltres: Estem fent l’últim espectacle com a companyia externa a la Beckett, que ens ha vist néixer, i farem teatre en unes terres molt hostils perquè fer un 50% d’ocupació en una sala de 400 és molt! I ens podem fotre una nata brutal. El que jo li explico a ma mare és que aquest any és un abans i després per Sixto Paz: o ens fotem una hòstia o ens va molt bé. Fira ara, amb les obres que estem fent, paguem els actors i si ens va molt bé guanyem diners. Però La Villarroel és una sala més gran. Estem pujant de divisió pressupostària i de risc, però mantenim la qualitat, és clar. I això és important perquè no ens volem quedar només amb obres petites, volem fer obres que ens agradin i amb les quals ens podem guanyar la vida. I si ens hi guanyem la vida podrem fer una gran i una petita, que ens encantaria.

I per què Smoking Room?

Jo sóc fan de la pel·lícula i crec que és una història d’actors: posa sis actors allà, no la caguis com a director i sortirà bé. A més, parla de la misèria humana, tots tenim molt bones idees per la societat menys quan et toca cobrir-te les esquenes a tu.