Pau Faner: “Qui guanya una guerra viu bé damunt la ruïna dels altres, però açò no és viure bé”

7.03.2013

És un fosquet d’hivern rigorós. Fa fred, però no plou. En Pau Faner (Ciutadella, 1949) ens rep a ca seua, a una vivenda de l’urbanització de Los Delfines de Ciutadella (Menorca) per parlar de la seva darrera novel·la, El mal de la guerra (Edicions Proa).

 

Pau Faner | Foto de Cisco Moll

 

Allà és on aquest prolífic i guardonat escriptor menorquí hi té la seua “oficina”, a una torre (literalment és així, una torre) aïllada de la casa on, de dia, pot veure el mar per la finestra mentre pitja les lletres del teclat del seu ordinador. No ens quedam allà, però, que ja hi anirem després a fer les fotos. Ens asseim a la camilla de la sala d’estar, gran, amb les cames tapades amb un bon cobertor, a prop també de la llar de foc i amb l’atenta mirada de la seua cusseta Enriqueta com a testimoni. Bé, i també, amb la visió, al nostre darrere, de la més que ben ordenada filera de més de trenta títols (trenta-tres, crec recordar, sense comptar reedicions ni llibres traduïts a altres idiomes) publicats fins ara per Pau Faner en els seus ja més de quaranta anys de trajectòria literària (i amb una desena de premis al costat, tan prestigiosos com ara el Nadal, el Ramon Llull, el Josep Pla, el Víctor Català o el Sant Jordi de novel·la), des dels Contes menorquins que l’editorial Moll publicà l’any 1972 fins a la que era, fins fa poc, la seua darrera novel·la: Les bodes del diable, editada per Proa l’any 2011.

De fet, ara ja no ho és la seua darrera novel·la, perquè fa ben poc que ha sortit al carrer El mal de la guerra (editada per Proa. Aquí en podeu llegir la primera cinquantena de pàgines que Edicions proa ha posat a lliure disposició). Una novel·la en la que, anuncien les seues primeres dues línies, “voldria escriure la història del meu pare, una història d’amor i de guerra, de falsedat, dolor, persecució, aventura i desventura”. Qui diu açò, per mà de Pau Faner, és el fill de Marc Roses, un hostaler de la Barcelona del segle XIII convertit en protagonista central d’aquesta història, “una història d’amor i de mort, amb el rerafons de la Mallorca musulmana, la Provença dels càtars i, sobretot, una Barcelona de debò, rica en costums i personatges populars, amb elements de la màgia i la bruixeria de l’època”. En rallam amb en Pau Faner.

El títol de la novel·la, El mal de la guerra, té a veure amb el contingut?

Sí, totalment, ja ho diu al principi. Figura que l’escriu el fill del protagonista al cap de molts anys, i vol escriure una història d’amor i de guerra. És tota una declaració d’intencions, que es veu ja al títol i a les primeres quatre retxes, i també al final, quan es diu que era l’home que revivia sempre la mateixa guerra, així com els de qui li volien tot el seu mal, perquè aquest home té uns enemics que el persegueixen fins al final.

Són nocives les guerres?

Home, sí. Aquí (-assenyala la portada del llibre-) hi diu la frase que “de vegades la guerra obre ferides més profundes que la mort”. Ferides, mort, … no hi ha cap cosa positiva a les guerres. És una desgràcia per a la humanitat. Diuen que l’home és l’únic animal que lluita contra els seus consemblants, i no només hi lluita sinó que ho fa a mort. Fa poc hi va haver dues guerres mundials i si ara n’hi hagués una altra, amb el potencial armamentístic existent, seria el final de la humanitat. Però açò de les guerres ja passava a l’Edat Mitjana i a l’antiguitat, en què pobles sencers eren arrassats pels vencedors. Tot i que a una guerra no hi ha vencedors ni vençuts, perquè és un absurd. És una de les mancances de la humanitat, diria que la més grossa.

 

Pau Faner | Foto de Cisco Moll

 

Destrucció, explotació, patiment, …

Fixa’t que els romans vivien millor que els de l’Edat Mitjana. Si vam fer una passa endarrera va ser per les guerres, en el seu moment per la destrucció de l’imperi romà. És la ruïna de la humanitat, és explotar altres pobles… Els homes no som capaços d’anar rectes i aprofitar tot el bo que tenim i hi ha, i després ho destruïm amb una guerra. La civilització va per endarrera, fa salts, a vegades són per qüestions religioses, per creences…., altres per rivalitats militars…, sigui el que sigui sempre és destructiva i és el que vol denunciar aquesta novel·la: el mal de la guerra.

No li coneixes cap bondat a la guerra, no?

Jo no…, perquè els qui guanyen viuen bé damunt la ruïna dels altres, però açò, viure bé damunt una ruïna, no és viure bé. De fet, és una ruïna material i moral. Quina cosa bona té viure bé a partir de la mort?

Seria millor a partir de la vida…

És clar que sí, però com es podria fer? Si no tinguéssim aquesta manera de fer destructiva ja no faríem armes, cosa utòpica, però, per la manera de ser dels homes. No hauríem de menester matar a ningú si no tinguéssim aquests instints agressius en contra dels altres, que duen a matar gent…

Rallaves de rivalitats militars, però també de qüestions religioses…

Sí, perquè abans d’entrar en batalla, els bisbes i capellans de l’Església feien missa, i d’alguna manera els hi donaven llicència per matar. Era com dir que si lluitau per la fe vertadera, mirau al cel i us perdonarem tots els pecats anteriors. Així es va conquistar Mallorca: van anar a instaurar la fe vertadera, la seua és clar, contra els musulmans.

A més a més, la guerra és un impediment per avançar…

Si evolucionam prou i tenim prou cultura i tolerància, algun dia serà possible la pau, en definitiva, entre tots els pobles, però açò encara no s’ha donat. En aquest sentit no hem evolucionat. Diuen que la tècnica ha evolucionat molt, de fet tenim molt de benestar tècnic, però de benestar d’ideologia, de filosofia, de tolerància, no hem avançat gens, i de pensament som iguals que els homes de les cavernes… Bé, de fet és com si ens haguéssim quedat als clàssics, perquè des dels grecs i romans no hem avançat gens de pensament. Supòs que deu ser més mal de fer avançar de pensament que de tècnica, perquè sinó sí que haguérem avançat i no hi hauria guerres.

 

Pau Faner | Foto de Cisco Moll

 

I una guerra no es pot tornar endarrera, no es pot dir esborrem-ho i tornam a començar, no?

La vida i el patiment dels homes no es pot reconstruir. I no només rallant de morts, perquè no li tornaràs la vida a un que ha quedat malalt de per vida amb la guerra. Ni a un poble que ha quedat sotmès li llevaràs el mal que li has fet, ni l’instint de tornar a sortir del sotmetiment a què l’has obligat. No aconseguiràs res més que una època de benestar pels que guanyen, i no sempre tothom és feliç sotmetent als altres: ni els vencedors són feliços. El mal de la guerra és una novel·la pacifista fonamentada en la realitat de la vida.

La novel·la està situada al segle XIII, a l’Edat Mitjana, però…

Bé, està escrita per un home del segle XXI, que escriu sobre la guerra i la situa al segle XIII. Però la mateixa destrucció hi havia al segle XIII que la que hi ha avui, i el mateix patiment, les mateixes injustícies,… D’açò en faig una novel·la, no històrica, simplement una novel·la, amb la idea que es vegi la inutilitat de la guerra i de la intolerància que l’envolta.

Volia dir que en el sentit més “conceptual” es podria situar a qualsevol època històrica o fer referència a qualsevol guerra. Perquè a l’Edat Mitjana i no a la Guerra Civil espanyola, per exemple?

En principi havia pensat situar-la a la Guerra Civil espanyola, però em vaig donar compte que hi havia una cosa que no m’agradava, que és que havia de prendre partit per un bàndol o un altre, en una guerra que va ser entre germans que es van destruir fa poc més de 70 anys i encara hi ha gent viva, que vol dir que hi ha ferides obertes, que no estan tancades. En canvi, les de l’Edat Mitjana sí que hi estan tancades, en el sentit que no hi ha descendents vius, apart que no va ser una guerra fraticida, sinó entre cristians i musulmans. Encara que surten els càtars, i que sí que és ver que en aquest cas fou entre cristians, entre els “bons homes” que no creuen en el poder material de l’Església contra els que comandaven aquesta Església, que, de fet, eren com a senyors feudals.

Açò darrer, aquesta lluita entre cristians o esglésies, de fet, encara no està superat…

No, en aquest sentit sí que no està superat, ja que encara hi ha una concepció de l’Església en competència amb altres esglésies i creences. Però ens afecta més poc, perquè ens ho miram de manera més externa. No com la Guerra Civil espanyola, on hi havia germans enfrontats, i encara n’hi ha, que no s’ha acabat. Per tant, era molt més objectiu agafar guerres de l’Edat Mitjana i persecucions de càtars que no agafar una guerra fraticida recent, i que un bàndol o altre veuria malament. És mal de fer escriure una novel·la objectiva d’una cosa que no està curada.

Creus que serà una altra generació, encara, qui les tancarà a les ferides de la Guerra Civil?

A base de temps diuen que es cura tot, però en aquest cas no es tracta d’un any o dos, sinó d’una o dues generacions. Evidentment, els fills meus, per exemple, ja no saben de què els hi ralles quan parles de la Guerra Civil, perquè no l’han viscuda, ni la postguerra ni les conseqüències. Ells seran més objectius, però encara n’hi ha que rallen dels avis, tot i que cada vegada més enfora…

 

Pau Faner | Foto de Cisco Moll

De totes maneres, l’Edat Mitjana dóna molt de joc.

Bé, apart del que deia abans, hi ha que certament l’Edat Mitjana dóna molt de joc, amb els càtars, les bruixes, les guerres medievals, la Barcelona medieval, … Tot açò és material molt bo per fer novel·les, i jo som novel·lista, no historiador. És ver que la Guerra Civil també en dóna molt de joc, però en aquests moments m’atreia més fer açò, encara que no descart fer-ho més endavant, amb la Guerra Civil com a situació.

Sí, perquè tot i estar situada a l’Edat Mitjana, El mal de la guerra no es una novel·la històrica, sinó d’aventures que té un fons real.

No, no és històrica. A vegades, la gent confon una novel·la situada en un període històric anterior amb una novel·la històrica. Històrica és quan fas que la protagonista sigui la Història de la humanitat. Si aquí la protagonista fos l’Edat Mitjana seria una novel·la històrica: descriure el què va passar, coses que encara es desconeixien, investigar fets històrics, … Però aquesta novel·la es serveix de la Història com un material més per fer-la i hi situa la peripècia, però no és investigació històrica. El protagonista no és la Història sinó el mal de la guerra. El que és important al relat no és la Història en majúscula sinó la història, en minúscula, que contes.

Té poc a veure, idò, amb l’etiqueta de “realisme màgic” que t’han posat a moltes de les teues novel·les…

Res a veure. Ara me’n posen una altra d’etiqueta: novel·la històrica, però no ho és. L’altre dia vaig anar a la llibreria del Fnac de Barcelona, vaig cercar-la i la vaig trobar a la secció de novel·la històrica. La gent té tendència a classificar. Ralla de l’Edat Mitjana, idò novel·la històrica. Etiquetar és molt bo de fer, i és clar que per classificar es necessita posar-hi una etiqueta. Però ja veus, etiquetar són dues paraules (“realisme màgic”, “novel·la històrica”) i no es poden descriure tots els tipus de novel·la que hi caben… Són etiquetes per classificar.

En general, la fantasia té molt de realitat?

He llegit molts de llibres de “realisme màgic”, en quaranta anys d’escriure he llegit de tot, i n’hi ha que diuen que l’important del “realisme màgic” no és la màgia sinó el realisme que hi ha davall. Si només hi hagués màgia seria gratuït, perquè no diria res, no tindria cap missatge, no reflectiria la societat ni donaria cap visió de la vida. Perquè una novel·la és una visió de la vida, una manera de veure el món, igual que pintar un quadre, composar una peça musical, …, una manera de veure el món del seu autor. I açò no hi seria si no hi hagués el realisme davall. En El mal de la guerra, a través de l’acció i de la intriga es descriu la vida d’un personatge que passa pena i la realitat que l’envolta, descriu un tros de vida, a través d’aventures, en aquest cas.

Sense que hagis de contar-nos el final, per enmig també hi ha una història d’assassinats sexuals, no?

Sí, açò és per donar intriga, perquè sigui fàcil de llegir. Jo m’he trobat amb gent que no ha llegit un llibre mai, i a n’aquests, si no els hi poses un poc de curiositat, no se’l llegiran. Clar que un lector avesat se’l llegiria igual, però el que anam a cercar és que llegeixi com més gent millor. Perquè si la lectura és, com diuen, l’arma més poderosa per formar el cervell humà i la fomentam, açò és una cosa positiva. Apart que està escrit en la llengua nostra, d’aquí, que l’esteim desenvolupant i li donam categoria literària i no la deixam morir.

Necessita una empenta ara mateix la nostra llengua?

Home, necessita l’empenta contrària a la que darrerament li han donat, que és l’empenta cap avall. Hem de tenir en compte que jo vaig aprendre català escrit i literari pel meu compte. Cada dia rallava una llengua que no escrivia ni en sabia les normes. A l’escola no hi havia català, però era la llengua que havia rallat sempre, i encara la rall, la dels pares i dels meus avis. És la meua llengua i la de la meua família, i dic família referint-me a més de quatre-cents anys endarrera.

Pau Faner | Foto de Cisco Moll

 

I quan ho vas descobrir a tot açò si a l’escola no hi havia català?

A n’açò ho vaig descobrir quan era a la Universitat, amb vint-i-dos anys, i vaig començar a publicar en aquesta llengua, i ja més o manco hi he escrit sempre. També he escrit en castellà, però no de manera habitual, perquè jo rall català. No vull menysprear el castellà, però no vull que menyspreïn el català. No podem llevar una llengua per posar-ne una altra, i a més a més postissa. No conec a ningú que domini tan bé una llengua com la que és la seua llengua materna. En el meu cas, al castellà el tenc bastant bé (vaig tenir un premi i tot, el Nadal, i amb bones crítiques, per cert), però encara m’és més fàcil i natural la llengua que rall cada dia i he rallat sempre.

I tu, a més a més, has estat professor d’anglès a l’institut…

En el meu cas m’agrada molt la llengua, i per açò he estat professor d’anglès, així com també de castellà i de català, i de francès, i encara ara estic estudiant altres llengües. Però una cosa és fer classes i mostrar una llengua i l’altra la llengua meua. No estic en contra de les llengües en absolut, ni del castellà, però seria tonto voler que la meua llengua materna fos una llengua que he après com n’he après d’altres. Qui està en contra de les llengües és qui diu que només se n’ha d’estudiar una, en un món en que n’hi ha centenars, o milers…

Bé, i ara estàs immers en la promoció d’aquesta nova novel·la, però al teu cap en deus tenir tal vegada una altra, perquè ja n’has acabada una altra de novel·la que espera publicació, no?

Bono, l’estic acabant. Estic al final. És una novel·la acabada, però encara estic al final de la revisió, i no l’he mostrada a ningú, ni a l’agent literari. Encara estic fent feina amb ella.

En aquesta novel·la encara al calaix aparques la novel·la de “gran format”, com eren les dues darreres…

Home, vaig escriure 450 pàgines i ara vaig quasi per les 300. En tindrà més de 300 meues de pàgines, que una vegada publicada són unes 400. I aquesta darrera, El mal de la guerra, en té 568 de publicades i jo en vaig entregar 440. Vull dir que no serà curta tampoc…

Sí, Déu n’hi do, però ho deia més per la temàtica i l’estructura…

Bé, el primer canvi és l’època. No és a l’Edat Mitjana sinó als anys que van de 1966 a 1977, d’un temps que jo he viscut. Està situada a Barcelona, on vaig anar a estudiar en aquella època, així que hi ha molt de material que l’he viscut de primera mà, que no l’he anat a cercar als llibres. Una de les vies d’escapament per a la societat espanyola, i universal, de llavors era la música, quan va sorgir la música “moderna”, els hippies, …, amb un estil de vida fonamentat en la rebel·lia dels joves, però que a Espanya es va viure molt malament, perquè no era un país democràtic. Així i tot, aquell moment es va viure des d’una perspectiva “espanyola”, que jo vaig veure a Barcelona, i la música era una sortida, com la primera passa d’evolució i de rebel·lia que arribava aquí.

De quina manera s’hi reflecteix?

Després d’açò tenim que en Franco morí l’any 1975 i que hi ha un canvi d’ideologia, de dictadura a democràcia, i hi ha aquest canvi democràtic fins el 1977 de Suàrez. La meua novel·la reflecteix açò a travès de la història d’un personatge que té una manera de ser en què es vol fer ric i s’hi fa, té fantasies i les viu…, formant tot plegat una novel·la molt actual, de fantasies, però no de “realisme màgic”. No són vampirs, però ho podrien ser, tot i que no puc donar la clau i s’ha de llegir, perquè sinó descobriria tota la trama.

I crec que ara l’editorial Moll té previst una nova edició dels teus Contes menorquins, el primer llibre que vas publicar, l’any 1972.

Sí, ara l’estan editant. El vaig corregir fa estona, però per qüestions econòmiques internes seues no l’han publicada fins ara. Igual que tenen previst fer una reedició d’El cant de l’alosa (2009), ja que la primera es va esgotar i no l’havien tornat a publicar, també per qüestions internes seues.

 

Pau Faner | Foto de Cisco Moll

 

Escolta, i dóna per viure açò d’escriure novel·les?

Bono, hi ha moltes maneres de viure, viure bé o malament, i maneres de sobreviure. He vist molts autors que viuen d’açò, però han de fer molts d’equilibris: periodisme, cercar programes de tele, programes de ràdio, fer traduccions, cobrar per conferències, …, i per açò jo me’n vaig anar a fer escola. És el que vaig fer i almanco tenia l’esquena coberta i escrivia el que volia. Perquè pensa que aquí no hi ha un milió de lectors habituals i clar, com que donen un 10%, no pots viure d’açò, ni tampoc dels premis, i açò que jo n’he obtingut molts. Però no pots viure de premis, de posar a la loteria… Més que viure es diu sobreviure.

Tens dificultat per a l’edició de les teues novel·les actualment o només veure que és de Pau Faner ja tens assegurada la publicació?

No, açò no passa mai, perquè el mercat és petit i no dóna abast per tots els autors que publiquen en català. Però clar, el fet que sigui conegut m’obre moltes portes. Tenc més possibilitats de publicar jo que un desconegut, però perquè a base d’anys i de llibres m’he donat a conèixer.

Creus en la inspiració o escriure és una feina de cada dia?

Bono, jo no tenc problemes d’inspiració, no n’he tingut mai. Però la inspiració pot ser bona i dolenta. Pots estar molt inspirat i fer una cosa flaca. Per tant, sí que crec en la feina. El que passa és que tenc facilitat per açò i fa que sigui més àgil, però sempre he d’anar per feina i amb compte de fer coses que tenguin sentit i treballar-ho bé.

Aquí, a ca teua, tens una part de la casa que és literalment una torre, i és l’espai que empres per escriure. Necessites aïllar-te per posar-te a crear històries?

Jo he escrit per tot i en totes les circumstàncies. A vegades he escrit a l’institut durant les guàrdies, a vegades davant el públic mentre presentaven un llibre, inclús a vegades, a un encontre d’escriptors que ens demanaven coses no preparades, he escrit en forma de narració mentre el ponent que em precedia estava rallant. Ara bé, l’ideal per escriure és tenir un estudi on l’escriptor vagi a fer feina cada dia unes hores determinades, on després, quan acabi la novel·la també la revisi. L’estudi, de fet, seria l’oficina de l’escriptor i l’horari el que ell s’imposi. És una feina com una altra.

Pau Faner | Foto Cisco Moll

És cert o és una llegenda urbana allò que diu que Pau Faner el primer que fa quan s’aixeca és posar-se a escriure el que ha somiat?

No, açò no és ver. Poques coses del que jo he escrit les he somiades. A vegades, somiant he tingut una idea que si no l’escric se m’oblida. I no sempre és bona, la idea. He llegit que els somnis són una prolongació de la vida diürna del cervell i, per tant, sí, un somni pot donar una idea, que pot ser bona o dolenta. Diria que jo somiï despert, perquè sembla que ho he somiat, però en realitat m’ho he inventat estant despert, i és perquè tenc imaginació. La meua facilitat es basa en dues coses: que tenc facilitat per escriure i per imaginar. I açò és tot. Res més.

Bé, i ara sí, la darrera… Has estat professor d’anglès, escrius novel·les, també articles d’opinió a la premsa escrita, pintes a un cert nivell, … Què t’hi queda per fer i que vulguis fer que encara no hagis fet?

La pròxima novel·la.

Però açò és el mateix que estàs fent, no?

Ja n’he fet de novel·les, però en vull fer una de més bona que l’anterior, i aquesta encara no l’he escrita.

És un bon final d’entrevista…

I a més a més és ver. Dins el meu estil, sempre intent fer una cosa diferent, una passa endavant, experimentar coses que no havia fet abans i anar a cercar la millor novel·la que pugui fer.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Ja ho va dir bé Jesús estimar-se els uns als altres com jo us he estimat, i no mataràs.

    No n’hi ha cap de guerra bona ni les que se guanyen.