Patrycia Centeno despulla els polítics

23.02.2017

La V Setmana dels Premis Carles Rahola ha clos amb un acte trencador, titulat, “Americana negra o d’aneguets? Despullem els polítics”. En companyia de Jordi Grau, periodista i director adjunt d’El Punt Avui, l’encarregada de desvestir als nostres representats ha estat Patrycia Centeno. Enamorada dels sofistes, es dedica a preparar els alumnes per a la vida a la polis. És, doncs, especialista estètica en l’esfera política. Alliberada de complexos, amb el seu somriure omnipresent despulla les ideologies amb ironia i sense pèls a la llengua.

Patrycia Centeno a la Setmana dels Rahola | © Martí Artalejo

Per l’autora, l’anàlisi de la política segons la imatge transcendeix més enllà de la frivolitat. El llenguatge no verbal juga un paper clau en la comunicació, i conseqüentment, en la política. Remarca que en l’impacte d’un missatge la paraula ocupa un 7%. El llenguatge paraverbal, com la cadència de les paraules i el ritme, suposa un 38%. Mentre que el llenguatge no verbal constitueix un 55% del missatge. La sentència és clara.

Hem passat de tractar el tema de la imatge com “una anècdota que apareix en el peu de pàgina als diaris” a entendre la immensa importància que té la comunicació no verbal en la construcció dels nostres missatges. Quan abans ens n’adonem, abans serem capaços de transmetre el veritablement important.

La rellevància de la imatge

La Patrycia comença deixant les coses clares. Encara que a vegades costi acceptar-ho, sempre jutgem els altres. La nostra percepció ens permet decidir, en pocs minuts, si “aquella persona ens agrada més o menys”. Aquesta valoració és la que permet empatitzar amb les persones. D’aquí esdevé la rellevància de la imatge.

Ja des dels romans, i sobretot en l’Edat mitjana, aquells qui habitaven el poder donaven rellevància a la imatge, conscients que projectava la seva aparença. En l’actualitat, la imatge no hauria de ser tractada ni com un tema superflu ni tabú. La mostra més clara que tenim de pertànyer a aquest món “és el nostre propi cos”. El cos és un reflex del que portem a dins i que s’expressa, o s’hauria d’expressar, a través de la nostra imatge. Comença el joc dels miralls, de la percepció i el simbolisme. Tal com deia Billy Wilder: “Si vols dir la veritat a la gent, fes-ho amb humor o et mataran”.

Radiografia política

Analitzant alguns dels personatges més destacats de l’esfera política, la importància de la imatge és fàcilment comprensible. Els raigs làser de l’assessora, no aptes per a sensibles, es preparen per a la radiografia.

Marta Madrenas. L’actual alcaldessa de Girona mostra una evolució a partir del seu nou càrrec. Es talla el cabell, i ofereix un estil formal però arriscat. En comparació, Barcelona tendeix a un perfil més conservador a l’hora de vestir, tal com veurem amb el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. La Patrycia, mostrant que no té tendència als complexos i amb una manera de riure característica afirma que “a Girona la gent de dretes té un aspecte més progre”.

Carles Puigdemont. El dia de la seva investidura, es “va presentar amb l’americana descordada i una cabellera que va captar tota l’atenció”. Ens explica que això mostra una ambivalència. El xoc ve donat per “la cabellera progre, contra l’uniforme imposat per la dreta”. La desídia té greus conseqüències en la imatge. Posar-nos roba “perquè toca”, no dona ni vida ni personalitat a la roba. Jordi Grau intervé per preguntar si seria més adient que es pentinés “com un convergent” o que es vestís com algú de la CUP.

Centeno li respon dient que el més important és “saber-se definir”. Ens podem considerar de dretes, però “anar vestits d’una manera que els altres entenguin com a progre”. Un element característic en la comunicació no verbal és l’expressivitat. Recorda que “el primer sopar en què coincidien Carles Puigdemont i el rei Felip, el president de la Generalitat preferia estar mirant el mòbil”.

Aquestes actituds tenen gran capacitat comunicativa. Per a algú independentista serà un salt del protocol molt il·lustratiu, mentre que per a uns altres serà una falta de respecte. Un altre exemple és la foto d’Inés Arrimadas al Parlament, on mentre ella crida, el president “mira a l’infinit despreocupat”.

Enric Millo. Parlant d’imatge, cal recordar el dia en què va trencar davant les càmeres un informe de la Generalitat. Mentre ho feia, deia que trencava aquell informe per acabar amb la ruptura que volia la Generalitat. És, doncs, una incoherència en el missatge. Parlant de conservadorisme, aprofita per puntualitzar que és important no confondre l’estil clàssic, “aquell que apareixeria a Casablanca”, amb el caspós que “és ranci i antiquat”.

Santi Vila. Representa el model del “vestir bé”. Cal evitar però, “fingir una modernitat que no s’escau amb el personatge”. L’elegància, en el fons, és senzilla.

Lluc Salellas. Aprofita per diferenciar el fet de no vestir bé de la reivindicació. El polític va ser criticat per alguns en aparèixer amb espardenyes de set vetes. La Patrycia, però, diu que és un calçat que “s’hauria de reivindicar”. Es tracta de cultura catalana, i a més “són molt sofisticades. Fins i tot a desfilades de París m’han demanat d’on eren!”. Ens recorda que el president Companys, a l’estiu, anava de lli i amb espardenyes de set vetes.

D’altra banda, recorda que l’esquerra “no ha d’anar mal vestida, encara que la coherència amb la ideologia sigui important”. Entre les rialles del públic. Patrycia Centeno ha afirmat que “dins la CUP també n’hi ha de cucus”. Vam passar de la dessuadora de David Fernández, a la camisa de Baños. La imatge del segon, “va acostar a molta gent cap a l’ideari de la CUP”. Ens recorda, que només li faltaven les espardenyes de set vetes…

Altres exemples de rabiosa actualitat són les vestimentes sempre negres de la reina Leticia quan visita Catalunya (“ja ve preparada per la que li caurà”), la samarreta de Joana Ortega que va eclipsar l’anunci del judici pel 9N amb els seus “dirty lips”, o l’elegant però estret esmòquing del vicepresident Junqueras que podria indicar un canvi d’imatge “per abordar la presidència en un futur pròxim”. La comunicació verbal també ens ha mostrat que “la supèrbia de Soraya Sáenz de Santamaría”, acostumada a posar les mans darrere l’esquena expressant postura de superiorat, dificulta l’Operació Catalunya.

La fiscal en cap de Barcelona, Magaldi, en declarar que “vaig patir per la meva integritat física”, mostrava incoherència. El seu “somriure de malícia i l’alçada de la cigarreta en fumar”, mostraven que realment no estava cohibida. Aquesta postura és contrària a la por. “Treure pit i alçar el braç, s’utilitza en seducció o en provocació… probablement és la segona”. I ja per aturar els raigs làser, la Patrycia recorda que “si volem conèixer en quina situació es troba Podemos, només cal veure la cara d’Errejón”.

Santi Vila | © LaSetmana

Les esquerres no poden vestir esmòquing?

S’obre el torn de paraules i no em puc estar de fer una pregunta: el meu avi va ser d’esquerres tota la vida. Treballava a l’antiga indústria de La Maquinista, però ell sempre anava, com vostè ha dit, vestit com a la pel·lícula Casablanca. Per què l’esquerra abans utilitzava aquesta vestimenta?

La Patrycia respon que era un “tema d’altures”. Ho feien servir per posar-se a la mateixa altura que la resta d’estaments socials que podien ocupar un lloc superior. “Els sindicalistes es plantaven davant els patrons vestits com un pinzell, i es posaven al mateix nivell”. Els deien que “no podien sentir-se superiors”.

Sobre una part de l’esquerra actual, creu que vestir dessuadora i samarreta és una vestimenta de l’adolescent que es rebel·la… Ella mateixa es pregunta: en el fons, això què importa? A la llarga “dona pitjor imatge i no més bona missatge”. Creu que l’esquerra hauria de ser capaç de presentar una tendència de roba realment pròpia, o posar-se, com es feia, al “mateix nivell i lluitar de tu a tu”. Tant la dreta com l’esquerra poden anar clàssics i donar un aspecte molt diferent, de la mateixa manera que es pot ser clàssic sense ser caspós.

La dona política: reivindicar l’estètica femenina

Més enllà de parlar d’un model, ja que dependria del físic i forma de ser de la persona, el més important és ser coherent amb la tendència política i el context social. Els polítics “també són humans, i també tenen els seus gustos, manies i complexos”. En la imatge destaquen valors com la seguretat, l’empatia, el respecte i la comoditat. De vegades s’ha utilitzat estils més freds i masculins, com exemplifica Angela Merkel. Però, també hi ha exemples com Ségolène Royal, que “es va oposar a allò que no es podia permetre”. Es va enfrontar, el 2007, a Nicolas Sarkozy. El seu missatge es transmetia més amb la seva imatge, que no per les seves paraules.

Les dones sempre rebran més critiques que la resta d’homes, indiferentment de la posició que ocupin. Per tant, “és molt recomanable que les dones reivindiquin una estètica femenina”. Això mai s’ha defensat, i molt menys en política. El consell de l’assessora ens diu que “moltes peces poden defensar els drets de la dona, i donar-li una imatge pròpia”. A més, afirma que “dins el marc d’esquerra i dreta, les dones s’han d’unir per feminitzar l’esfera política”.

Centeno lamenta que s’hagi perdut la “cultura de la indumentària”. Xoca que Catalunya, que va ser una potència en la revolució tèxtil, hagi perdut la seva empremta. No som conscients, ni dreta ni esquerra, de la roba del nostre país. Rient, ens diu, “seria bo veure un nacionalista vestit només amb roba feta només a Catalunya”.

El seu somriure ens recorda que tot i això, no hauríem de parlar de la roba d’un polític. Ni per bé ni per mal. Que del que hauríem de parlar, és de la seva manera de fer les coses.