Patrick Deville: “Ser totalment racional és una follia”

26.03.2017

Patrick Deville és l’home de l’elegància i la parsimònia. Amb una mirada sorneguera que flota sota la finor dels seus cabells blancs, assegut com si esperés el començament d’una sessió de cine, té un tarannà que recorda el de Michel Houellebecq, però menys aspre i molt menys decadent. Quan el seu interlocutor, Ferran Mascarell, comença a parlar, sembla despertar-se d’una vaga letargia: “Ah, c’est en catalan…”, i es posa els auriculars amb un somriure quasi imperceptible.

Patrick Deville | Foto: Martí Albesa, Festival MOT

Mascarell i Deville són els protagonistes de l’última conversa del MOT d’aquest any a la capital de la Garrotxa just abans de “Les darreres paraules” de Mingo Ràfols, Marta Elka i Toni Pastor, l’espectacle de cloenda del festival inspirat en la novel·la de Carme Riera, guanyadora del premi BBVA Sant Joan 2016. L’escriptora mallorquina ha dialogat sobre “Europa” amb la periodista Anna Guitart durant la primera activitat de la tarda. Avui –com ahir, com abans d’ahir–, la sala La Carbonera torna a estar plena de gent.

“Hi ha persones que subratllen els llibres i persones que no. Jo sóc de subratllar-los”, confessa Mascarell, “i els de Patrick Deville els tinc plens de ratlles”. L’exconseller de Cultura diu que l’escriptor francès “és un dels narradors que millor expliquen els temps moderns” a través de la literatura, perquè té una mirada “molt contemporània”. Pura vida, Ecuatoriana, Kampuchea, Peste & Cólera i Viva són el testimoni escrit del seu ambiciós projecte literari per recrear la història mundial de la modernitat. Ho vol fer a través de dotze novel·les, repartides en quatre trilogies. De moment va per la sisena.

Tot això no es pot realitzar sense talent, esclar, però el que realment fa falta per convertir-ho en realitat és constància. El talent és com un cotxe amb les millors prestacions imaginables, però sense carretera per circular, i sense carretera perd tot el seu sentit i es torna completament estèril. Necessita una infraestructura; necessita constància, tenacitat, disciplina. Una altra escriptora en llengua francesa, Amélie Nothomb, ho explicava l’any passat en aquest mateix festival. Deville n’és perfectament conscient:

“Quan escric novel·les faig un treball sobre la història, per això abans em cal llegir molt”. Heus aquí la divisió elemental que fa de l’exercici literari: “Primer, hi ha una fase de recerca, de documentació, de lectura, per impregnar-te de tot allò de què vols parlar, que és una feina més pròpia d’historiadors o de periodistes, i que és absolutament racional. Després, arriba el moment de donar forma a tot això, és a dir, d’escriure, que és un procés ràpid i violent; és l’obra d’un gest” i la materialització de la creativitat –del talent, perquè ja hi ha la carretera feta.

Totes les obres que integren aquest projecte tenen les característiques següents: parteixen de l’any 1860, parlen d’esdeveniments transcendentals que canvien la història i no contenen traces de ficció: “tot el que explico és verificable”. Per què, 1860, li demana Mascarell. “Perquè conec millor aquest any que no pas l’any que vaig néixer”, contesta Deville amb humor, però sobretot perquè representa el triomf definitiu de la mundialització. Des d’aquesta data, “totes les civilitzacions coneixen l’existència de les altres”. És, doncs, el punt de partida de les grans exploracions, descobriments, conquestes i colonitzacions. Al cap de poc, arribarà l’europeització del món, sobretot durant la Primera Guerra Mundial; després, acabada la Segona, serà el torn de l’americanització; finalment, el que triomfarà serà el predomini xinès, és a dir, la sinomització.

Deville i Mascarell | Foto: Martí Albesa, Festival MOT

 

La història no és racionalitzable

Segons Mascarell, les novel·les de Deville “no fan salts lineals”, i les compara amb els fractals i amb el moviment del cavall en els escacs. Al seu entendre, “són narracions corals” que evidencien com n’estem, de connectats, els éssers humans. “I no em som conscients”, afegeix. També tenen una altra particularitat: donen la volta al món, abracen la seva complexitat, la seva xarxa. Les sis primeres, viatgen d’oest a est, mentre que les sis darreres faran el recorregut invers. Vel·leïtat literària? No ho crec pas.

La concepció del temps, de l’espai i de la història i l’eficàcia de la novel·la per explorar el passat i connectar-lo amb el present i el futur. Aquesta és l’essència del propòsit literari de Deville, que deixa constància d’una il·lusió que mica en mica es desmunta: “l’entusiasme al voltant de la ciència i la tècnica per fer un món millor”. El somni s’estronca definitivament quan arriba la Primera Guerra Mundial, cosa que demostra, una altra vegada, que “estar al costat bo de la història no és necessàriament bo per la història”, amb totes les interpretacions que se’n puguin fer. Per això mateix, Deville contesta Trotski i diu que la història “no és racionalitzable”, de la mateixa manera que la literatura “no pot ser maniquea”. La realitat sempre és polièdrica. A més, “ser totalment racional és una follia, perquè hi ha les emocions, i així és impossible de viure”.

Mascarell tanca la conversa tot afirmant que “a través de la narració donem significat a les coses i construïm la nostra identitat”. Després, arriba el torn de les preguntes del públic. Quan Deville acaba de contestar la tercera, es fa un silenci: “Alguna qüestió més?”, diu Mascarell. Silenci altre cop. “Vosaltres us ho perdeu”. I tot s’acaba amb una rialla general. Menys monsieur savoir faire Deville, assossec i tempo personificats, que fa aquell mateix somriure quasi imperceptible del començament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Molt bona crònica. Amb un sol error: Deville va parlar de la “sinomització” del món, és a dir del predomini dels xinesos, després de l’europeïtzació i de l’americanització anteriors. Res a veure amb el cinisme o amb els temps “hipermoderns”, doncs.