Patricio Vélez, el pintor sense estil

29.04.2018

“Piel de boa
tus colores
cajita de acuarelas
pincel mojado
durmiendo en el árbol”
Patricio Vélez

A l’esquerra, un fragment del quadre “Piel de boa” de Patricio Vélez (1979); a la dreta, el pintor l’any 2013 (ACN)

Quan el pintor equatorià Patricio Vélez (1945, Quito) era un nen, una persona pròxima a ell va trobar-se una boa dins de casa. El caçador va tancar-la en una caixa i la van tenir allà uns quants dies. Tothom es distreia mirant-la, fins que al final la van matar. L’artista no ho va viure, però sí que va veure’n la pell dissecada. Durant un temps, el seu cap va maquinar com devia haver passat tot: “Vaig construir la meva pròpia història com si hagués estat allà, imaginant tots els detalls del lloc, la captura, el captiveri i la mort de la boa”.

Anys més tard, i de forma totalment intuïtiva, es va trobar dibuixant i pintant aquell animal, sobre el qual també havia escrit poemes: “Com si es tracés d’un ritu de restitució”. Fins al 8 de setembre, la Fundació Suñol exposa nou de les pintures de la sèrie Piel de boa, en el marc de l’exposició antològica Las formas del tiempo. La mostra és també un comiat i un homenatge, perquè Rosa Queralt, una de les seves comissàries junt amb Luisa Ortínez, ens ha deixat abans de poder-la veure completa.

“Algú que estima la seva feina no l’abandona mai, i la Rosa va morir treballant”, recorda Ortínez abans de fer una visita guiada per l’exposició de Vélez, de qui destaca que “mai ha tingut una mostra tan àmplia del seu treball”. El mateix artista ho confirma, explicant que és la primera vegada que aquesta no és només la primera exposició amb caràcter antològic que ha fet mai, sinó que és el primer cop a la seva vida que fa una reunió amb la premsa per parlar de la seva obra.

Per al pintor, Las formas del tiempo representa obrir la caixa de records. És així com es transporta als seus inicis i deixa clar que ell mai havia pensat que es dedicaria a l’art, tot i que va començar a pintar quan feia els últims cursos de batxillers i els primers de la carrera d’arquitectura. Un cop va acabar la carrera i va traslladar-se a París per fer la tesi doctoral, l’estudiant va prendre per costum pintar per tal de descansar.

“Jo no sé què és l’estil”, assegura, “Respecto molts artistes que consagren tota la seva vida a un repertori de formes, però no és el meu cas”. És per això que a la mostra de la Fundació Suñol hi veiem obres de diverses tipologies, des de peces abstractes fins a cartes pintades: es mostra defensor de la imprevisibilitat i troba normal haver enviat cartes al seu pare des de París, però sense cap lletra escrita, perquè “les cartes no sempre han d’estar escrites amb paraules”.

A part de la seva indefinició sobre quin estil segueix, l’artista també juga amb diferents tipus de paper, el qual defineix com “la pell de la pintura”. La seva obra és, i no ho nega, autobiogràfica, però molt poc al·lusiva: les referències a les seves memòries personals no són òbvies, i per tant el quadre no queda petrificat en una sola lectura. Aquesta és la seva intenció: “Fluctues entre l’abstracció i la descripció”, recorda que li va dir un amic.

Ell, per la seva banda, diu que crea a partir de la memòria i defensa que ni tan sols els seus quadres més abstractes ho són, perquè sempre es basa en records: “Tot té a veure amb experiències de la infància i també experiències culturals”. El seu art està molt influït, per exemple, tant per la natura com pels estudis d’arquitectura i la manera com ell veu el territori. Tal com el mateix Vélez resumeix quan compara els seus quadres amb el fet de cartografiar un territori: “Conscients de l’instant, els ulls saben que tot és llum i superfície. A la vegada, el pensament afirma que són, com l’escriptura, models reduïts del món”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Enhorabona Patricio! Espero veure aquesta exposició un dia que vingui a Barcelona. En tinc moltes ganes! Una abraçada