Patricia Gabancho, in memoriam

29.11.2017

Trobarem a faltar la Patricia Gabancho. Cada vegada que escrivia el seu nom m’havia de fixar que no ho escrivia bé, sense accent a la i, Patricia (i no Patrícia), perquè era tan naturalment nostra que oblidaves fàcilment que era argentina. Amb la seva mort, perdem una persona incisiva, que entenia la cultura com a diàleg i participació. Va ser un honor tenir-la com a col·laboradora a Núvol, on hem tingut la sort de publicar al llarg d’aquests anys una vintena d’articles seus.

Més info: Podeu llegir els articles de Patricia Gabancho publicats a Núvol

Patrícia Gabancho | Foto de Pere Virgili

Les col·laboracions de la Patricia arribaven de forma sempre espontània i inesperada. Coneixia la nostra dinàmica i ens lliurava articles rampell que probablement no li encaixaven en les altres tribunes de què disposava. La nostra resposta va ser sempre publicar els seus articles de manera immediata, perquè aquesta gratificació instantània era un dels al·licients que ella trobava a Núvol. Tenir la possibilitat d’escriure una cosa i veure-la publicada i destacada de seguida, sense haver d’esperar torn. Núvol ha tingut el privilegi de comptar amb la complicitat d’escriptors professionals com ella o Mercè Ibarz, Ramon Solsona, Matthew Tree, Enric Gomà, Maria Barbal, Isidre Grau, etc, que han tingut la generositat de col·laborar sense demanar mai res a canvi i han donat ales al digital de cultura. No seríem on som sense aquesta complicitat.

Si llegiu els articles de la Patricia a Núvol veureu que s’hi alternen elogis i atzagaiades. La seva fascinació per Joan Benesiu, que ella va premiar amb el premi Crexells, contrasta amb l’article crític que va escriure sobre Patria, de Fernando Aramburu. No era només la literatura que li interessava. També ens escrivia sobre teatre o ens enviava obituaris d’amics que morien i que no havíem atès com es mereixien.

De la Patricia m’agradava la independència de criteri. Feia molts anys que vivía a Catalunya, però conservava una distància que li permetia analitzar vicis i virtuts dels catalans. En una entrevista que li va fer Diana Corominas, afirmava que “els catalans el poder el gestionen malament sempre”. Paraules que han esdevingut profètiques.

No era tampoc una persona sectària. En un dels seus articles a Núvol parlava de la colla de ciutadans en aquests termes:  “És del tot inadequat i impropi fer el llistat dels “enemics” actuals, que no són altra cosa que catalans que han fet una determinada opció ideològica i nacional: un Boadella o un Félix de Azúa tenen tot el dret de ser espanyolistes. Això els fa catalans espanyolistes però no pas ‘mals’ catalans”. Amb el seu exemple ens va ensenyar que la cultura no pot ser políticament neutra, o que per les capes freàtiques de la cultura circula sempre una pulsió ideológica que no podem obviar. La trobarem a faltar.