Patricia de Souza: una literatura en femení

28.11.2017

A vegades, les coincidències fan més oportuns determinats esdeveniments. En aquest cas, l’esclat de l’afer Weinstein, pel que fa als abusos sexuals de Hollywood, ha acompanyat, com a teló de fons, el cicle Feminismes que ha desplegat la Residència Faber a la Garrotxa, durant el mes de novembre. Una de les intervencions destacades va ser la de Patricia de Souza, que va oferir una conferència sobre la representació de les dones dins la literatura.

Patricia de Souza

Patricia De Souza (Coracora, Ayacucho, 1964) és una escriptora peruana compromesa. Quan va abandonar Lima per a instal·lar-se a París va descobrir una realitat social molt diferent, sobretot pel que fa als drets de les dones. Des de llavors, les seves anades i vingudes entre Amèrica i Europa han anat conformant un recorregut per la sensibilitat feminista. Tota la seva literatura està influïda per aquesta qüestió, fins al punt que no es pot par-lar- d’una assumpte temàtic o de gènere, sinó d’un estil, d’una forma d’escriptura o d’una manera de ser.

La conferència de Patrícia de Souza, emplaçada a la sala noble de Can Trincheria, va estar introduïda per Catalina Sellas com a presidenta d’ALBA (Associació de Dones de la Garrotxa), una plataforma feminista que enguany celebra els seus 25 anys. La ponència, titulada Com ens representem les dones a nosaltres mateixes: la literatura, un instrument important, va aprofundir en els inconvenients d’una tradició literària masculina i d’un cànon literari patriarcal. El seu discurs va plantejar-se, tota l’estona, com un correlat de la seva experiència personal i, per tant, va tenir una gran abundància d’exemples i de casuístiques reals que al públic no li va costar representar-se.

De seguida, el bagatge de l’autora es va traslladar als temes de l’escriptura i de la lectura. Patricia de Souza va parlar de les seves herències literàries més aviat des del rebuig i no pas des de la identificació, reconeixent fins a quin punt va costar-li sentir-se còmode dins la narrativa d’alguns autors consagrats del Boom. D’entrada, va confessar la seva decepció en llegir García Márquez o Vargas Llosa, entre altres raons, per com hi està representada la dona, sovint de manera misògina. Patricia de Souza va criticar, especialment, els estereotips de gènere dins les ficcions masculines i la simplificació d’alguns personatges que, pel fet de ser femenins, deixen de tenir profunditat psicològica o perden rellevància dins el text. La figura de Remedios la bella podria servir com a exemple d’aquestes conductes, doncs, García Márquez la caracteritza a base de tòpics. Per això, Remedios s’acaba transparentant fins a desaparèixer en el cel de Macondo, perquè ja era una dona transparent: els homes només veien en ella una aparença agradable i superficial.

Patricia de Souza explicava com ella va anar prenent consciència de l’escriptura femenina a partir d’autores com Simone de Beauvoir, George Sand, Gabriella Mistral o Marguerite Duras. Aquestes lectures van anar incidint en la seva pròpia veu narrativa i això va constituir un punt d’inflexió dins la seva obra. A partir de la tercera novel·la que va escriure, El último cuerpo de Úrsula (Seix Barral, 2000), Patricia de Souza va canviar la 3era persona per la 1era persona del singular i des d’aleshores no ha pogut deixar d’escriure novel·les mitjançant les veus prestades, directament, de les seves protagonistes, les quals són dones que han assumit el poder simbòlic de l’enunciació i que han eliminat les barreres culturals que les reprimien. Aquesta marca personal, juntament amb un estil molt propi i reconeixible, l’han convertida en una autora consolidada internacionalment, cosa que confirmen una dotzena de títols publicats, entre els que destaquen: Cuando llegue la noche (1995), La mentirà de un fauno (1999), Stabat Mater (2001), Electra en la ciudad (2006), Aquella imagen que transpira (2006), Vergüenza (2014) o Mujeres que trepan a los Árboles (2017).

A continuació, el fragment citat de Vergüenza dóna accés a l’escriptura incisiva, directa i absorbent de Patricia de Souza, que aprofita la intensitat de la primera persona per traslladar al lector tota aquesta força narrativa. El passatge escollit també és fa ressò dels usos reivindicatius i compromesos de la literatura a què ens té acostumats l’autora: “No soporto ser solo una mujer, como un animal al que destinan a la inercia, la náyade ansiosa por un fauno al que debe esperar sin elegir, la mujer mestiza, escindida entre el pasado y el presente, un pasado denigrante atravesado por voces masculinas, tumultuosas, donde desaparezco. No deseo esta despersonalización. Prefiero la locura” (p.48).

Paral·lelament, Patricia de Souza ha desenvolupat un discurs acadèmic dins el marc dels estudis de gènere. Aquesta tendència es va veure anunciada amb la seva tesi doctoral sobre Flora Tristan, defensada a la Sorbonne. Amb aquesta investigació, va rehabilitar la figura desdibuixada d’una de les mares del feminisme modern. Des d’aleshores, l’autora ha seguit cultivant el gènere de l’assaig amb títols com Eva no tiene paraíso (2011) o Descolonizar el lenguaje (2016), entre altres. Des d’aquest espai, ha discutit l’hegemonia de la literatura patriarcal i ha utilitzat la crítica feminista per reivindicar la canonització de les autores marginals. Fent ús del concepte derridià “falogocentrismo”, ha reclamat la igualtat d’oportunitats de les dones per introduir-se en la literatura. Segons ella, l’escriptura masculina, no tant sols ha monopolitzat, històricament, el retrat de la dona en la literatura –només cal pensar en Madame Bóvary de Gustave Flaubert o en Anna Karenina de Lev Tólstoi– sinó que també ha impedit que les dones es llegeixin a si mateixes, amagant el seu rastre en un cànon secundari. Patricia de Souza parla d’escriptores colonitzades per referir-se a aquelles autores que estan sotmeses al sistema literari patriarcal i, o no fan res per canviar-lo, o bé, en són còmplices. En canvi, per capgirar aquesta situació, proposa crear un cànon literari femení que tingui com a centre les autores més rellevants.