Patricia de Souza, quan el record pren forma de vegetal

23.01.2018

En els seus últims treballs, Patricia de Souza ha especulat amb les formes de l’autoficció, la qual cosa ja resultava evident amb Vergüenza (Casa de cartón, 2014). Ara, Mujeres que trepan a los árboles (Trifaldi, 2017) confirma aquesta deriva cap al desdoblament literari. La seva narrativa esdevé una prosa de miralls que multiplica el seu passat i l’exposa en fragments distants, inexactes.

Patricia de Souza

El resultat s’assembla a una escriptura possible, que tant sols es pot recuperar a través del desviament o de la transfiguració. D’aquesta manera, la narradora es converteix en una veu de la consciència o en un jo poètic que s’enuncia mitjançant l’expressió lírica. Aquesta forma de retòrica, propera al discurs oníric, és la millor manera per allunyar-se de la pròpia subjectivitat i, així, construir un relat emancipador, utilitzant els records com si fossin aliens, sempre des del distanciament.

Amb una obra sòlida a les seves espatlles, Patricia de Souza ha deixat portar la seva narrativa cap als límits de la ficció personal, un exercici lúdic de fixació de la memòria, per suposat, relativitzada, que té Proust com el seu màxim exponent.

A Mujeres que trepan a los árboles, el record s’estructura a través d’una morfologia vegetal. El passat de la narradora floreix entre tiges d’arbres diferents, propagant-se com una primavera de ficció. L’olivera, el flamboyant, el cautxú, el mango, l’apamate, l’eucaliptus, el salze, el ficus… tots ells arrelen dins una memòria que s’ofereix com a terra de cultiu amb àries fèrtils i àries eixorques. Les diferents experiències de la narradora queden simbolitzades per aquests arbres, segons el seu fruit, segons la seva flor, segons la seva fusta o segons la terra on creixen. Així, alguns records semblaran transplantats, aliens, com ho és l’eucaliptus; altres, donaran fruits saborosos però delicats com el mango. La narradora organitza el seu discurs a través de l’ecologia i el resultat d’aquesta escriptura és un diari personal heterodox, que barreja dates, noms i arbres.

El lector reconeixerà, de seguida, les qualitats de l’univers De Souza, sobretot a través d’una primera persona en femení, que es diu amb síl·labes i que s’expressa de forma lírica, a base d’estímuls. També es pot identificar per l’ús del fragment, tan habitual en Patricia de Souza, com a signe d’una escriptura post-moderna. De fet, podem trobar aquesta qüestió reflectida dins el text de manera metadiscursiva: “hay la necesidad de enterrar raíces en la tierra para que florezacan. No puedo seguir escribiendo «novelas», siento que alimento una farsa de dominación, de mentira, siento que mi lengua se traba cuando intento decir qué es lo que pasa por mi cabeza”. El lector s’adona que està llegint un text en construcció, en progrés, encara incomplet, com si l’autora volgués compartir amb ell aquesta visió possible. Per això, es pot llegir: “todo esto quizás lo borraré, no sé” o “aquí hay un borrón y no se entiende lo que se ha escrito”. L’autora es desentén de l’enunciació fent servir el recurs del “manuscrit trobat” que, en aquest cas, pertany a una dona anònima, metàfora de la identitat femenina.

El text progressa de manera fragmentària, entretallada o discontínua i les diferents històries es van superposant constantment. La narradora intercala els seus conflictes personals amb el seu trasllat a París, amb els seus retorns a Lima, amb la seva educació, amb el quechua, amb la lluita de classes, amb la seva crítica al capitalisme, al patriarcat, als valors tradicionals… També hi ha al·lusions a grans escriptores com Flora Tristán, Alejandra Pizarnik o Manuela Sáenz, així com reflexions culturals o de gènere. A més, encara hi haurà espai per als viatges a través de Hispanoamèrica i, sobretot, espai per a les relacions amoroses, algunes espontànies i d’altres més profundes.

Guanya especial importància el personatge de Balán com a figura individualitzada que es concreta dins una enunciació capriciosa i absorbent. En aquest flux de consciència, els detalls precisos es dissolen i acaben perdent consistència al llarg d’un discurs ple de complexitats. Per això, moltes dades quedaran al marge i el lector no podrà saber la resposta a moltes de les seves preguntes. És la diferència entre un estil directe i un narrador omniscient que estructura el relat de manera ordenada i completa. Aquell lector que estigui acostumat a les pautes tradicionals de la introducció, el nus i el desenllaç, pot sentir-se incòmode dins aquesta enunciació circular, sense principi ni final. De totes maneres, aquell lector que prefereixi l’art i que gaudeixi de les innovacions narratives, es trobarà molt a gust en aquest últim text de Patricia de Souza. L’escriptora va augmentant la seva biblioteca personal, consolidant-se com una autora de referència.